Leonard és un conegut documentalista que, de jove, va fugir al Canadà per evitar ser reclutat; es va fer famós pel seu activisme en contra de la guerra de Vietnam, destapant martingales del govern i defensant els drets civils; va fer carrera en el seu país d’acollida i mai va tornar al seu país. Malalt de càncer terminal accepta concedir una entrevista a un antic alumne seu per explicar a les càmeres i davant de la seva dona la veritat de la seva vida.
Paul Schrader, que va patir una rígida educació calvinista, té molt interioritzats els conceptes de culpa, redempció i perdó, són com una llosa que persegueixen als seus protagonistes, homes solitaris que tracten de portar una vida metòdica i aparentment normal en mig d’una multitud de la qual no formen part. Les seves darreres tres pel·lícules, quasi calcades en el seu missatge, componen una brillant trilogia sobre el tema. Tant se val que sigui un capella abandonat per la dona, al Reverend (The First Reformed), del 2017; un jugador antic torturador, a El Comptador de Cartes del 2021; o un jardiner amb passat supremacista, al Mestre Jardiner del 2023; tots ells carregats de pecats per purgar. Oh, Canadà, podria ser un final per qualsevol de les tres quan, al final de les seves vides, es confessessin per treure’s el pes de sobre abans de rendir comptes, perquè el director està convençut que el moment arribarà.
El guió de la pel·lícula es basa en el llibre Els abandonaments de Russell Banks, un autor que escriu sobre els marginats i del que ja va adaptar una altra novel·la al cinema el 1977, Aflicció. No he llegit el llibre, però la seva sinopsi indica que el guió del film és bastant fidel a l’obra: Un home gran, aclaparat per les seves errades del passat, amb el sentiment de fugir contínuament d’ell mateix, accepta donar una entrevista per parlar dels inicis de la seva carrera i on sobtadament confessarà els seus pecats.
La vida dona moltes voltes i les de les persones actives encara en donen més, de fet és impossible tenir una trajectòria recta i perfecta perquè la vida és un territori irregular i torturat, sovint inhòspit. La vida és com navegar a vela, tu, com a capità saps on vols arribar; pot ser professionalment, personalment, familiarment, fins i tot èticament o un conjunt de tot plegat, llavors a cada canvi de vent has d’escollir el rumb que més t’hi apropi a l’objectiu, ja que no es pot anar contra vent a vela, tenint cura del vaixell i sobretot de la teva tripulació, sempre cercant el mal menor. Alguns altres diuen que tan important com tenir objectius és ser capaç d’adaptar-se a les circumstàncies i fins i tot poder ajustar o bescanviar els objectius a cadascun d’aquests canvis, en el cas del vaixell seria navegar sempre vent a favor, evitant les dures cenyides; és clar que llavors potser desajustes persones, que es van creuant amb tu i de les que et separes quan canvies de rumb, tripulants temporals dels quals prescindeixes al final de cada etapa; segons ens explica en Leonard de forma inconnexa en la seva agònica confessió alguna cosa d’aquesta segona opció hi ha hagut en el seu passat llunyà, cinquanta anys enrere.
Suposadament, un cop al Canadà, la seva vida havia estat un exemple de compromís i coherència encara que ell es dol del que va haver de fer per arribar-hi. Per ser amable i condescendent podríem dir que nedava perdut en un mar confús, amb ones que li queien a la cara i ell s’aferrava a les fustes que anava trobant per no ofegar-se, altrament diríem que no va tenir el valor de mirar a la cara a les persones que d’una manera o altra el van acompanyar i ajudar en aquell període de dubtes.
El títol del llibre origen del guió és en aquest sentit prou definitori, Leonard explica com va anar abandonant companys, amics, famílies i dones com aquell que torna un cotxe de lloguer fins que, un cop encarrilat se’n va comprar un de propietat. El títol que li han donat a la pel·lícula també té sentit, de fet tots els seus records, tots els seus remordiments mai abans verbalitzats, són dels mesos previs a la seva fugida al Canadà, on va començar la vida i els fets pels quals és conegut i valorat arreu; deixar-ho tot enrere en travessar la frontera devia ser un alliberament, no girar la vista, oblidar el passat. El cas és que ara, a punt de morir, els records no el deixen deixar aquest món. Del passat sols li queda com se sent ara, se sent un covard per fer el que va fer? I no un valent com diu la seva Wikipedia?
La seva narració és tan confusa i entretallada com segurament és la seva memòria, va repetint situacions, barrejant records reals amb d’altres d’imaginats, algunes solucions alternatives als seus problemes pot ser que sols han estat imaginades, el que dona lloc a una entrevista amb un sotsoficial del centre de reclutament francament divertida.
La pel·lícula intercala les imatges, sòbries i un xic fosques, de la gravació de l’entrevista amb el seu exalumne, a vegades tenses, quasi violentes, per la presència de la dona que no pot donar crèdit a què explica del seu passat perquè ella creu saber-ho tot d’ell, amb els flashbacks de la seva joventut, filmats en tons suaus, colors poc vius, que fan pensar en pel·lícules d’època, el que dona força dinamisme i ritme narratiu a l’obra, alhora que manté la tensió dinàmica del suposat directe.
Potser no estem davant d’una de les millors obres de Schrader, encara que si en perfecta harmonia amb la resta, coherent i compromesa, sòbria i minimalista, on no sobra ni un sols fotograma; rodada amb un estalvi de medis i persones, diu el director que el rodatge va durar només disset dies, és la prova que l’ofici, la preparació, la feina ben feta i el sentit artístics estan per sobre dels grans pressupostos per fer una gran pel·lícula. Segurament aquest serà el comiat del director, que ja té 79 anys i se sent amb poques forces, si és així crec que no es podia trobar un millor final per una trajectòria molt brillant encara que una mica anònima. Pels cinèfils sempre serà un grandíssim director, original en tots els seus plantejaments, artísticament rellevant i amb pensaments que en expressar-los ens remouen alguna cosa transcendent dins nostre.
USA 2024 (1 hora, 35 minuts)
Direcció: Paul Schrader
Guió: Paul Schrader (Llibre de Russell Banks)
Actors: Richard Gere, Uma Thurman, Jacob Elordi, Michel Imperioli, Kristine Froseth, Victoria Hill, Aaron Roman Weiner,…