L’assenyada Prabha és infermera a un gran hospital de Mumbai, comparteix un petit apartament amb una companya de feina més jove, la somiadora Amu, ja que el seu marit treballa a Alemanya des de fa anys. Una companya més gran, la sabia Parvaty, té problemes per conservar el seu habitatge davant la pressió devoradora de les grans constructores. Prabha intenta ajudar-la a conservar-lo, però quan Parvaty finalment decideix tornar al seu poble cercant la tranquil·litat, les dues amigues l’acompanyen per ajudar-la a fer el trasllat. Allà, entraran dins un nou univers on retrobaran la llum perduda a la gran ciutat.

La directora Payal Kapadia, de 38 anys, fa deu anys que escriu guions i dirigeix pel·lícules, havia començat fent curtmetratges, fins que el 2021 va dirigir Una nit sense saber res, un documental que va guanyar el Golden Eye a Canes. Segurament aquell premi la va ajudar a trobar finançament per aquest primer llargmetratge de ficció, on ella és la guionista i la directora, malgrat tot, no és gens corrent que una pel·lícula de l’Índia arribi a les sales de projecció europees, doncs sí, aquesta és una brillant excepció. La llum que imaginem ha guanyat el gran premi del jurat del festival de Canes d’enguany, les associacions de crítics de Nova York, Chicago i Los Angeles, l’han considerat com millor film de parla no anglesa de l’any i a més ha estat nominada a millor film estranger i millor direcció als Globus d’Or. Estem davant d’una gran pel·lícula i d’una prometedora carrera.

Mumbai és el nom que té des de 1995 la ciutat de Bombai, li van canviar en honor de la deessa local Mumba Devi, el que ens indica el pes de les creences i les tradicions a la regió. És una de les ciutats més densament poblades del món, caòtica i desordenada, on conviuen la riquesa i la pobresa, contaminada, colorista, bruta, plena d’olors atractivament exòtics que es barregen amb la pudor de la brutícia. Una ciutat plena d’oportunitats, especulativa, en creixement constant, centre financer i productiu de l’Índia, un pol d’atracció per la població del camp, un monstre que pot dissoldre les persones entre la multitud fins a fer-les sentir la petitesa i la solitud. Sense cap dubte, la macro ciutat és la quarta protagonista del film, un personatge en si mateixa amb una presència ineludible i fascinant.

Totes les noies voldrien tenir una germana gran com la Prabha i, alhora, una germana petita com l’Amu, juntes són l’esperit català traslladat a la misteriosa Índia, una és el seny i l’altra la rauxa. La jove està absolutament enamorada d’un xicot musulmà i faria el que fos per poder estar amb ell totes les hores del dia, encara que la seva és una relació prohibida per la seva religió i les seves tradicions; de fet els seus pares es desviuen cercant-li un marit, jove, bon home i de la seva casta i religió. Per sort o per desgràcia, Prabha ja té marit, però viu ben lluny, quasi no va poder gaudir ni unes setmanes la seva companyia; a poc a poc es va anar acostumant a la seva absència quan encara no havia pogut acostumar-se a la seva presència, trucades cada cop més espaiades i després el silenci. Un dia va arribar un paquet al seu nom, sense remitent ni cap indicació d’on venia, encara que l’arrossera elèctrica posava un Made in Germany on viu el seu home.

Pot un artefacte tecnològic convertir-se en objecte d’amor i desig?

Prabha és encara jove i bonica, té una elegància natural, tot plegat desitjable per molts homes del seu entorn, però ella no és lliure perquè té propietari: un home que fa dos anys que no veu. Tant una com l’altra són el viu reflex de moltes dones del país, capaces de treballar i guanyar-se la independència econòmica, però atrapades en cadenes invisibles que les impedeixen ser lliures sentimentalment i familiarment, presoneres d’un sistema patriarcal ancestral. 

Conta la directora que, a la part final dels seus estudis de cine i en començar a treballar, va haver de canviar de casa. En aquell moment les seves amigues van ser un gran suport i per això, volia fer una pel·lícula que narrés les relacions, tant laborals com d’amistat entre dones lluny de la casa on s’han criat, perquè dins de la família l’ambient es torna força opressiva. Diu que precisament és aquest patriarcat el que dificulta l’amistat entre dones, perquè les noies l’interioritzen des de ben petites i això provoca sovint enfrontaments entre elles, crea prejudicis i de fet fa que unes tractin de vigilar i jutjar el que fan les altres. Això ho veiem quan una altra infermera adverteix a Prabha sobre la seva companya de pis, ja que es rumoreja que “es veu amb un noi musulmà”; o quan la mateixa Prabha reprèn a Amu sobre la seva actitud seductora o massa familiar amb un doctor de l’hospital.

Som a l’època dels monsons i quasi sempre plou, una pluja tant torrencial com imprevista que et pot deixar xop en pocs segons, a més ve acompanyada per forts vents, tant se val que portis paraigües, el que provoca aquella desagradable sensació de mai estar sec del tot. Les dues amigues, com la majoria de la població, es desplacen de casa a la feina amb uns trens lleugers, com si fossin metros de superfície que travessen mandrosament la ciutat de punta a punta, abarrotats a totes hores, movent-se com una debanadora, sorollosos i amb moltes parades, on elles es passen força estona cada dia. Els carrers sempre bulliciosos, atapeïts de gent que van d’aquí cap allà, botigues de tota mena obertes als carrers, parades de roba i de menjar, on et topes ocasionalment alguna de les moltes processons religioses, gen cantant i ballant, celebració d’alguna festa, la ciutat és viva i laboriosa com un formiguer. Parvaty comenta que es diu que, a la ciutat, tothom fa cara d’estar sempre content, fins i tot els pobres i desheretats somriuen, com si sols pel fet de viure a Mumbai la felicitat fos obligatòria, ella, amb la saviesa que dona l’edat, diu que això passa perquè és la ciutat de l’esperança.

A la part central del metratge la directora s’endinsa en els sentiments de les noies, cadascuna amb el seu problema particular que tenen en realitat un origen comú que les empresona: són dones en un món on la religió i el patriarcat les tenen sotmeses. Prabha és una dona casada sense marit, obligada a viure la seva absència en silenci, condemnada a un celibat no volgut, forçada a rebutjar qualsevol proposta que pugui tenir. Amu estima a un home que està prohibit per ella, capficada en trobar la manera d’explicar-ho als seus pares, cercant la foscor i la clandestinitat per poder intimar amb ell. Aquests dolors d’amor secrets enterboleixen la seva relació, doncs, avergonyides dels seus sentiments, no se senten capaces de compartir-los obertament la una amb l’altra.

Si al primer acte ens presenten a les protagonistes i la seva feina a l’Hospital, on han de tenir cura tant del cos com de l’ànima dels seus pacients i al segon coneixem els seus problemes i com es fan costat les unes a les altres, el tercer acte serà el del seu alliberament. El petit i tranquil poble costaner de Parvaty serà per elles un entorn protegit. Una platja de sorra blanca on cap edifici trenca la vista de l’horitzó i et permet la mirada llarga i lliure sobre el mar on tots els camins són possibles, amb unes coves rocoses que aixopluguen antics temples i on és possible el recolliment i l’amor, tot envoltat per una selva mística on pots estar sola i sentir-te alhora protegida. Parvaty sentirà finalment que pot viure tranquil·la, perquè ningú li vol treure la seva xabola; Prabha gaudirà d’una emocionant retrobada onírica amb el seu home, un fet real on només petits detalls sense importància difereixen; Amu, podrà finalment demostrar i sentir el seu amor lliurement. El més important, la millor imatge que ens deixa la pel·lícula, serà quan totes s’asseguin plegades a la taula d’un bar de platja a la nit, mirant el mar, sentint la pau interior i l’amistat.

Una pel·lícula brillant en tots els aspectes que cap amant del cinema es pot perdre. Ben segur que tornarem a sentir parlar de Payal Kapadia la directora.

Índia 2024 (1 hora, 58 minuts)

Direcció: Payal Kapadia

Guió: Payal Kapadia

Actors: Kani Kusruti, Divya Prabha, Hridhu Haroon, Chhaya Kadam,…