A mitjans dels anys cinquanta del segle passat un grup d’immigrants que venien d’Extremadura i Andalusia es van establir a Torre Baró, un barri perifèric i muntanyenc de la ciutat de Barcelona. Els nouvinguts van construir-se les cases on viure amb les seves mans, sense cap ordenament urbanístic, en carrers sense asfaltar de forts pendents, amb serveis públics quasi inexistents i una absoluta manca de transport públic. El maig de 1978, Manolo Vital, veí de Torre Baró i conductor d’autobús, va segrestar el 47 i el va pujar fins al seu barri. La pel·lícula recrea aquest acte heroic i la seva història.
El director, Marcel Barrena va néixer el 1981 a Barcelona, per tant, aquesta història li cau fora de la seva memòria, encara que no gaire lluny de la seva família, perquè els seus avis havien arribat com immigrants a la ciutat comtal. Marcel porta el setè art dins seu des de ben jove i a les seves pel·lícules sempre ha buscat contar històries de superació. El seu primer llargmetratge va ser un documental del 2012, Mon Petit on seguia el viatge d’en Albert Casals, un noi de vint anys que viatjava sol, sense diners i en cadira de rodes des dels quinze anys, en aquell cas anava amb la seva xicota Anna, una obra lluminosa que desprenia felicitat i ganes de viure, per mi la seva millor pel·lícula. En 2016 va dirigir 100 metres inspirada en un cas real on un malalt d’esclerosi múltiple es va proposar participar en un triatló. En 2021, superant els entrebancs de la COVID, va estrenar Mediterrani, sobre el naixement de l’ONG Open Arms i l’epopeia del seu fundador, Òscar Camps, lluitant per salvar vides de refugiats al mar. Totes elles històries extraordinàries.
Conta Barrena que xafardejant per les xarxes a la recerca d’idees per un nou film va entrar en un blog: “eltranvia48”, orientat als transports urbans a Barcelona i també a la transformació dels nous barris i allà, com un miracle, va trobar la història de Manolo Vital i el segrest del 47. De seguida es va posar a escriure el guió i va poder contactar amb la neta de Manolo Vital, la Joana, que el va ajudar a conèixer els detalls de la vida real del seu avi. A la pel·lícula el director ha volgut conservar el fons i l’esperit de la història, encara que ha afegit detalls de ficció per fer-la més cinematogràfica, com bescanviar el fill del protagonista per una filla, per a balancejar els gèneres, afegir algun personatge de ficció per crear diàlegs, o fins i tot situar a un personatge real, que havia conegut i tractar al Manolo, en llocs on no hi havia estat físicament encara que sens dubte hi hauria pogut i volgut estar. Un dels protagonistes de la cinta, l’autobús 47, un Pegaso articulat, és un cotxe real d’època dels que sols queden al món dos exemplars i al que calia mimar, feia tant soroll quan circulava que no s’hi podien rodar diàlegs i es van haver d’inventar un remolc per aquests casos. Tot plegat un bon matrimoni entre realitat i màgia del cine.
Si ens centrem en l’argument de la pel·lícula veurem que en el fons és la història d’amor del Manolo cap a la Carmen, la seva dona, a la que va conèixer com a monja quan pujava a Torre Baró per ajudar als nou vinguts a integrar-se; per ella va aprendre el català i, quan ella patia per pujar els costeruts carrers del barri muntanyenc i començava a buscar un pis al centre de la ciutat, davant l’abandó de l’ajuntament, ell va decidir segrestar l’autobús. De fet, tot home necessita sentir-se d’un lloc, tenir una pàtria; expulsat pels feixistes de Caceres, ajuntat amb una catalana, havia decidit que aquell xic de terra escarpat era casa seva, ja no volia més moviments. També és una exaltació de la figura de l’heroi fundador i protector, del lluitador per la comunitat; primer organitzant la construcció del barri i després, quan l’enemic invisible obliga la gent a fugir, decideix fer un acte agosarat i valerós per capgirar la situació.
Marcel Barrena també ha volgut deixar clar, a totes les entrevistes que ha fet arreu d’Espanya, que volia desmuntar la gran i odiosa mentida difosa per alguns partits de dretes de l’estat sobre la discriminació dels catalans envers els nou vinguts per qüestions de llengua, amb l’únic objectiu de trencar la convivència. Frases com:
“Me he tenido que pegar para poder hablar castellano”
“En las escuelas catalanes a los niños castellanoparlantes no se les deja ir al baño, y se les ponen piedras en las mochilas”
són la demostració de la manca d’escrúpols que tenen alguns polítics. Per això, en la seva pel·lícula, s’usen simultàniament els dos idiomes sense cap conflicte i, fins i tot en Manolo Vital parla el català tant com pot; l’excepció seria un policia que vol imposar el castellà, encara que el director ens el pinta com una bona persona.
El director ha volgut fer, com sempre fa, una pel·lícula apta per tots els públics; que no fes patir a ningú i que tampoc ningú es pogués sentir ofès, encara que per això deixes de mostrar algunes coses i afegís gran quantitat de sucre a les altres. No veiem l’angoixa, el dolor i la por d’uns nou vinguts amb una mà al davant i l’altra al darrere, patint fam i fred, amb nens petits bruts, mig despullats i amb mocs al nas; tampoc la ràbia o les mirades d’odi d’uns homes que veien com la policia franquista els hi enderrocava les barraques acabades de fer. No hi ha mai males cares, ni crits, ni baralles, tot s’arregla dialogant, fins i tot les situacions més complicades. En Manolo Vital va ser un sindicalista a la vida real i a la cinta, quan hi ha conflicte a la feina, adopta un perfil baix; bé, de fet tothom és bona persona, des de l’encarregat fins a l’obrer més combatiu. A l’Ajuntament els funcionaris fent de funcionaris, o sigui res, això sí, pacients i educats i els responsables sempre tenen una estona per escoltar als ciutadans. Finalment, la relació amb els usuaris del bus és la que hi hauria en un creuer de luxe. No hi ha cap crítica en aquestes reflexions, simplement constatar que només apareix la part bona de la vida, de fet els humans tenim una memòria selectiva que recorda més les coses agradables que les lletxes.
Vaig veure la pel·lícula ahir a la nit, aquest matí m’he estat documentant com sempre faig i a mitja tarda ja tenia la meva crítica escrita i aquest fet m’ha sorprès, doncs, quasi sempre necessito més reflexió i aprofundiment, pensant-hi he arribat a la conclusió que en el film tot està a la vista, no hi ha més que el que es veu. Encara que estigui basat en fets i persones reals aquests han estat usats com a models arquetípics per crear una ficció i són imatges buides. Per això, la pel·lícula és com un dibuix pla, sense volum,t’ho miris pel costat que t’ho miris sempre veus el mateix; no hi ha cap secret amagat, no té misteri, cap sorpresa. Tampoc hi ha una especial bellesa, ni del que és bell en si, ni del que és lleig. Aquesta superficialitat, aquest missatge bàsic, permet que li agradi a tothom, apel·la a uns sentiments de dibuixos animats nítids, sense cap dualitat ni dubte possible.
La pel·lícula manté sempre un molt bon ritme narratiu i alhora sap farcir la història amb efectes emotius que ens emocionen i que tant coneixem. Té una bona fotografia i una bona il·luminació, una bona estructura de guió i una direcció impecable encara que sense cap floritura, més a prop d’una producció de televisió que d’una obra per les grans sales; tampoc es podria definir com cinema independent ni de denúncia, explica una història de superació, com totes les del director, sense molestar a ningú. Amb unes actuacions de primer ordre on la parella protagonista estan magnífics, absolutament creïbles. Recomanable per tota mena de públic que vulgui conèixer la història dels barris amb l’arribada de l’emigració sense ensurts ni males consciències.
Espanya 2024 (1 hora, 50 minuts)
Direcció: Marcel Barrena
Guió: Marcel Barrena, Alberto Marini
Actors: Eduard Fernàndez, Clara Segura, Zoe Bonafonte, Salva Reina, Carlos Cuevas, Vicente Romero, David Verdaguer,…