En morir el Papa sobtadament, encara que de forma natural, el cardenal Lawrences’haurà d’encarregar, gairebé a correcuita, d’organitzar el Conclave per escollir el nou Sant Pare. Vindran Cardenals de tot el món i s’aïllaran de l’exterior perquè el soroll del món no distregui l’elecció del cel. Com en tot bon thriller, fets inesperats, intrigues, estranyes aliances i reunions nocturnes als passadissos faran que fins al darrer moment no puguem saber qui serà l’escollit. Al final, el conill sortirà del barret.
Edward Berger, el director de la cinta, es va donar a conèixer amb la brillant Sense Novetat al Front, del 2022, una segona adaptació pel cinema de la punyent i aclamada obra d’Erich Maria Remarque, que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, un film que els enquadraments i els colors dels espais exteriors ens recordaven les pintures dels paisatgistes anglesos, on veiem la bellesa de les coses terribles. Conclave torna a ser l’adaptació d’un llibre exitós, en aquest cas de Robert Harris, especialista en thrillers històrics perquè és ben sabut que la realitat pot superar la ficció. En aquest cas, rodada tota en interiors, no podrem gaudir dels meravellosos colors de la natura ni de la seva llum, ens haurem d’acostumar a les ombres, al negre i al granat dels hàbits, als colors foscos de les fustes antigues, a la sobrietat monacal i l’expansiva mirada del director quedarà segrestada com la llum per un forat negre.
Un dels atractius de la cinta és mostrar, prou detalladament, com funcionen els rituals que s’engeguen a la mort d’un Papa i el subsegüent procés d’elecció del nou Sant Pontífex.
L’Església catòlica manté el component fundacional espiritual i transcendent, encara que també té un component empresarial; si ens agafen a aquest segon element, podrem dir que es tracta de l’empresa més antiga del món, amb pràcticament dos mil anys d’antiguitat. Una organització amb tanta història té procediments que venen de ben lluny, com el que el Papa Gregori X va promulgar el 1274; una butlla on quedava escrit que, durant l’elecció del nou Pontífex, els Cardenals devien quedar tancats amb clau, cum clave en llatí fins que tinguessin la decisió presa, d’aquí li ve el nom. Com qualsevol gran empresa l’Església té els seus directius, que en aquest cas són els Cardenals i com en tota activitat humana hi ha les seves lluites de poder. Tot i que la missió sigui comuna i que els valors morals i ètics siguin molt propers, la manera de com construir aquests ponts en el món actual poden variar molt, perquè les circumstàncies i la societat han canviat notablement des dels primers temps del cristianisme i, per tant, els reptes s’han multiplicat. La societat de consum ens fa creure que ho podem assolir pràcticament tot en aquesta vida, i que això depèn sols de nosaltres i del nostre esforç; la societat del benestar i els avenços de la medicina ens fan viure el miratge que el dolor i el patiment es poden evitar; vivim el present de forma absoluta, o en tot cas imaginem que aquest no tindrà fi, un futur que no és sinó la continuïtat de l’ara, i la mort, malgrat que ineludible, s’ha convertit en un tabú en el qual no volem pensar.
Que lluny estem de la “dansa de la mort” que se celebra cada Setmana Santa a Verges!!!
S’ha perdut el sentit de la temporalitat i, per tant, de la necessitat d’una altra vida, el nostre dia a dia és cada cop més materialista.
Enfront d’això hi ha sectors progressistes de l’Església que creuen que cal canviar la mirada per adaptar-la a l’actual realitat: El ministeri de les dones, el seu accés al sacerdoci, sembla ineludible en un món igualitari; l’acceptació d’altres formes d’amor fora de la parella heterosexual; el divorci, l’avortament, la justícia social, el matrimoni dels clergues, la democràcia i la transparència, són alguns dels reptes que els més progressistes volen plantejar-se per construir una Església on la gent es torni a sentir identificada, on trobin un aixopluc a les angoixes d’aquesta societat implacable.
A l’altre costat de la balança trobem els sectors més conservadors que pensen que la deriva de la societat és deu a la laxitud de l’Església i els seus ministres: Que cal retrobar el misteri, i aquella cosa enlairada i desconeguda que ens impressiona i respectem, el fet sobrenatural propi de Déu, el temor de Déu. Les misses en llatí, el retorn de les sotanes, la duresa en les homilies, l’amenaça de l’infern, la presència del maligne, perquè si els capellans, bisbes i cardenals no es prenen de forma seriosa i reverend la religió, com ho faran els seglars?
Per una altra part, si bé el món és global, la idiosincràsia del Primer Món és ben diferent del Tercer Món; europeus, asiàtics i africans no viuen la religió i l’espiritualitat de la mateixa forma. Això porta al fet que Cardenals allunyats de Roma pensin en una institució que s’acosti més als seus feligresos.
Vist amb aquesta amplitud trobem a la pel·lícula Cardenals que representen aquestes diferents tendències i que tenen els seus seguidors: progressistes, conservadors, regionalistes i, finalment sempre hi haurà pragmàtics continuistes que cerquen simplement el poder pel poder.
Aquest és el plantejament de la cinta; acabar descobrint quin grup de pensament s’acabarà emportant el papat. Dins del cap de molts Cardenals hi ha la intenció d’evitar el mal major; ja que per als conservadors pensar en la possibilitat que una dona pogués ser capellà i dir missa seria un sacrilegi, la banda progressista tracta d’evitar que es retorni el llatí a les cerimònies perquè allunyaria a la gent normal del significat de les coses, un ministeri d’un país poc occidentalitzat podria excomunicar als homosexuals o als avortistes sense cap excepció.
Darrere de cada projecte hi ha persones amb els seus defectes, les seves passions, els seus pecats, també les possibles maniobres en l’ombra per obtenir avantatges i, com si fos un thriller, es tracta d’escollir a la persona més apropiada. El Cardenal Lawrence haurà de ser un detectiu perspicaç, per esbrinar on és la trampa, de descobrir qui amaga alguna cosa; tot això, ens portarà a girs de guió inesperats, a descobriments inversemblants, a treure a la llum foscos complots. Si al llarg del dia les votacions, que s’han de guanyar com a mínim per les dues terceres parts, seran les protagonistes, a la nit, les reunions secretes i conspiratives als passadissos o a les habitacions faran que l’endemà, aquell Cardenal millor situat desaparegui de les llistes dels més votats. Al final, un succés absolutament inesperat ho capgirarà tot i, a més, un descobriment inversemblant, encara que molt novel·lesc, seguit d’una teòricament dramàtica confessió, per mi un xic estrambòtica, posarà la cirereta a aquesta història forçant amb calçador una polèmica molt actual.
Una pel·lícula interessant, amb el morbo de ficar-se dins dels secrets de l’Església, encara que per mi, els elements ficticis són tan inversemblants que ja no puc acceptar-los dins del meu límit de la suspensió de la credibilitat i que malgrat la voluntat que sigui una obra molt autèntica jo la trobo una caricatura benintencionada i prou.
Regne Unit 2024 (1 hora, 55 minuts)
Direcció: Edward Berger
Guió: Peter Straughan (novel·la de Robert Harris)
Actors: Ralph Fiennes, Stanley Tucci, John Lithgow, Isabella Rossellini, Sergio Castellitto, Brian F. O’Byrne, Lucian Msamati, Carlos Diehz,…