En Iman acaba de ser ascendit a jutge d’instrucció, una gran promoció molt buscada, per protegir-se de gent descontenta amb les seves resolucions li entreguen una pistola reglamentària. En el futur li assignaran un millor pis i podran gaudir, conjuntament amb la seva dona i les seves dues filles, d’una vida més acomodada, de fet s’ho ha guanyat a pols. Ens el presenten com un home íntegre a la feina, bon marit i protector de la família. La mort d’una noia jove en mans de la policia de la moral per portar el mocador mal posat ha incendiat la revolta als carrers de Teheran i amb centenars de detinguts Iman ha d’anar per feina i oblidar els escrúpols. Quan desapareix la seva pistola i sospita de les seves filles, haurà de prendre decisions extremes.

Què és l’anomenada “figuera sagrada”?

és una figuera on les seves llavors són portades pel vent, s’agafen a altres arbres, els escanyen, assequen les seves arrels i creixen després de matar-les. Sols ella té dret a la vida. Ens recorda algunes religions això?

L’escenari

Que una adolescent pugui ser assassinada per portar un mocador mal posat, o no portar-lo, pot semblar un disbarat des de la nostra còmoda mirada democràtica i lliberal europea; a l’Iran, una terrible i despietada teocràcia, és simplement un desgraciat, i sempre possible, accident, provocat per la terrorífica policia de la moral, formada per homes i dones vestides absolutament de negre i sempre malcarades i violentes, que poden parar, detenir i castigar a tothom que no compleixi les estrictes normes. Les dones han de portar un mocador que cobreixi completament els cabells i el coll i han d’anar tapades fins als turmells, amb roba prou ampla per no mostrar les formes del cos. L’any 2022 la mort de Mahsa Amini, una jove de 22 anys detinguda per portar el vel mal posat, va provocar, gràcies al ressò de les xarxes socials, una revolta que cridava: Dona, Vida i Llibertat, un cant de llibertat en mig de la foscor de les creences hermètiques. La resposta del règim va ser terrible; més de cinc-cents morts als carrers, milers de detinguts i torturats, desenes de condemnes a mort, enduriment de les lleis. Els fets van provocar un trencament social, generacional i familiar mai vist a l’Iran; aquest és el context en què es desenvolupa la pel·lícula.

La pujada

Les mans són molt importats en aquesta pel·lícula, al principi de la cinta veiem com unes mans van traient i comptant parsimoniosament les bales del carregador d’una pistola, que cauen amb un soroll pesant sobre una taula de fusta poc il·luminada, seguidament li entreguen l’arma al protagonista; li diuen que és com a defensa seva i de la seva família, subliminarment li estan dient que firmarà sentències de mort. De seguida veiem a Iman conduint cap a casa, al seient del costat la pistola descansa amenaçadora, ell la va mirant de tant en tant. Emocionat arriba a casa, ja ben tard, i explica orgullós i seriós l’ascens a la seva dona, li mostra la pistola, el símbol del seu poder i li diu que l’agafi. En un primer pla veiem les mans dels dos passant-se la pistola, a ella al principi li fa por, després l’acaricia, sospesant-la, sentint el seu poder.

Iman vol explicar il·lusionat l’ascens a les seves filles, que ja estant a punt de dormir a la seva habitació, la seva dona el frena, li diu que ho han de fer de forma solemne en un sopar a un restaurant, no cada dia a un el nomenen jutja!!!, que ella ho organitzarà tot, fet i fet la llar és el seu virregnat, lògicament de la pistola ni parlar-ne. Cal deixar les coses clares perquè a partir d’ara el seu conducte ha de ser impecable, no sols han de ser honrades, ho han de semblar a ulls de tots, tothom pot estar vigilant; lògicament la nova situació serà millor per elles: a la nova casa cadascuna tindrà la seva habitació. Bones expectatives encara que també més pressió per tots.

La llar com a refugi

El que veiem en aquest primer acte és una família iraniana perfecta, fins i tot moderna: Un home treballador, respectuós, comunicatiu amb la seva muller, una dona que viu per la família, que estima al seu home, l’admira, li fa costat a; cada nit abans de dormir comenten com ha anat el dia, una relació intima de complicitat. Les filles estan perfectament integrades, gens problemàtiques, que creuen als pares, és clar que, com tots els joves, estan enganxades a les xarxes socials, però no s’han encara distanciat emocionalment dels pares, i personalment mantenen un elevat sentit de la justícia i la bondat. Un grup familiar amb les tasques ben clares: l’home treballa, la dona governa la casa i té un paper central en la comunicació i l’organització; les decisions importants les prenen conjuntament. 

Iman cada dia torna més tard, més cansat i més aclaparat a casa. Per culpa de la revolta als carrers la feina s’ha multiplicat, les condemnes a mort són diàries, sense massa temps per analitzar els fets, els interrogatoris són esgotadors i a la nit li costa molt dormir; per sort la seva dona li fa costat absolutament, és la viva imatge del que deia Nietzsche, el descans del guerrer. Novament, les mans parlaran en el film del director Mohammad Rasoulof: en un primeríssim pla veiem com la dona li renta els cabells alhora que li fa delicadament un massatge capil·lar, la cara del protagonista, malgrat que seriosa, es va relaxant a poc a poc, després ella té cura de la seva barba, les seves mans són suaus com la seda i ell pot finalment recuperar el seu ànim; aquests moments justifiquen tots els seus esforços i patiments. En aquestes escenes es mostra clarament la devoció d’ella cap al seu marit, hi ha com una litúrgia d’adoració, queda clar que és l’amo, malgrat que hi pugui existir amor i respecte mutu, de fet la dona controla la casa i recolza les accions del seu marit a la feina.

L’aporia

Si als jutjats les coses es compliquen per Iman, a casa, en la seva absència, la situació es torna absolutament dramàtica arran que una amiga de la filla gran és ferida als aldarulls a la universitat. En una escena esfereïdora, novament un primeríssim pla, veurem un altre cop les mans de la mare que tracta curar-li una terrible ferida al rostre, mans que també li acaronen els cabells en un gest compassiu, mans que deixaran caure pel forat de la pica amb un soroll metàl·lic com de campanetes els perdigons encara ensangonats. Res de tot això pot arribar a coneixement del pare, que ja té prou preocupacions amb la seva feina. Si ho penses bé han ajudat a una possible dissident, doncs el règim no s’equivoca mai.

Com es pot amagar un drama com aquest?

Aquella cara malmesa està mostrant fins a on està disposat a arribar el règim per tal que res canviï i la gent se sotmeti. Un estat teocràtic que creu tenir la veritat absoluta, que creu representar un Déu totpoderós, on no hi ha lloc per la diversitat ni el dubte, on la repressió, el castic i la mort estant plenament justificats, fins i tot obligats. Com diu el filòsof català Joan-Carles Mèlich, “els valors absoluts, les creences supremes, porten indefectiblement a la violència”.

A partir d’aquí el fil gira cap a un drama claustrofòbic, les filles, colpides pel que li ha passat a la seva amiga, i que contemplen angoixades els esdeveniments per les xarxes socials, entenen que el govern i la televisió menteixen sobre els fets, que les pallisses són indiscriminades, que la revolta és general i no fruit de l’acció de petits grups contrarevolucionaris. Quan el pare vol alliçonar a les noies sobre com comportar-se, obligant-les a trencar tots els contactes exteriors, fins i tot desemparant l’amiga ferida que ha estat detinguda, es produeix una baralla familiar a crits, elles anteposen l’afany de justicia al respecte, mai ningú de la casa havia qüestionat al pare. L’endemà al matí la pistola ha desaparegut, ja no és al seu lloc i, per més que la busquen no apareix; el món d’Iman s’ensorra, perdre l’arma reglamentària és una falta molt greu que el pot portar fins i tot a la presó. La revolta dels carrers s’ha replicat dins de la seva pròpia llar!!!. Com és possible? Ell que ho fa tot pensant en la família!!!, que estima a les seves filles més que la seva pròpia vida!!!, que mai els hi ha fet mal!!!. Potser ha sigut massa lliberal?, no, això no pot ser, el que ha passat és que per causa de la feina no els hi ha dedicat prou atenció. Cal reconduir la situació per tornar a ser la família unida que sempre han sigut, més encara ara que les coses els hi venen de cara.

La caiguda, el caos

Dictadura teocràtica i patriarcat religiós domèstic van de bracet, per sobre dels dos regna un Déu totpoderós que marca unes regles escrites per un profeta que vivia al desert fa quasi 1450 anys, quan caravanes de camells arribaven als oasis després de mesos sense veure a una dona; normes pensades per un temps que ja no existeix, per tant, no pot sorprendre que la revolta a la societat impliqui també un trencament a la llar.  

El tercer acte de la cinta serà més un thriller terrorífic que cap altra cosa, una espiral vertiginós cap al caos, doncs amb la pèrdua del control es perdrà també el tens equilibri, aquell home tan controlat i contingut entrarà en pànic i les seves decisions a la recerca de la supervivència del seu món seran improvisades. Per un moment el film es converteix en una road movie, en una persecució digna de cinta d’aventures, en una fugida cap a un indret perdut al mig del país d’on és originari Iman. Lluny de la ciutat, en un poblet mig abandonat, deambulant per unes runes antigues, que seran una paràbola del mateix país que s’està ensorrant, el film realista i de denúncia mutarà en al·legòric i quasi oníric, com si tothom perdés la raó, com animals salvatges amenaçats lluitant per sobreviure. Una darrera seqüència de fugides, persecucions, encreuaments, que podrien ser tant d’Amb la mort als talons d’Alfred Hitchcock, com del cinema mut donarà un aire tragicòmic a la cinta.  Una bogeria que se’ns fa una mica estranya per la nostra lògica racionalista, segurament plenament identificable per al pensament de l’Orient Mitjà i que manté un perfecte paral·lelisme per aquells que viuen aquesta ficció tan cruament real que és l’Iran.

Epíleg

Una pel·lícula valenta i necessària per treure’ns d’una vegada la bena dels nostres ulls europeus benintencionats i veure que el que es viu als països islàmics no són els seus costums, que en tenen com nosaltres tenim els nostres, encara que els vulguem foragitar, no són tradicions, ni filosofies, ni religions, sinó simplement dictadura, submissió de la dona i prohibició de pensar diferent. Per a mostra un botó, que diuen; Mohammad Rasoulof explica que va pensar la pel·lícula estant tancat a la presó, que la va haver de dirigir des de la distància i que lògicament està prohibida al seu país. Encara hi ha gent prou cega per a pensar que les dones musulmanes van tan tapades per què els ve de gust i es veuen afavorides? Absolutament recomanable.

Alemanya 2024 (2 hores, 48 minuts)

Direcció: Mohammad  Rasoulof

Guió: Mohammad  Rasoulof

Actors: Soheila Golestani, Setareh Maleki, Missagh Sareh, Mahsa Rostami, Niousha Akhshi, Reza Akhlaghirad, Shiva Ordooie,…