Un pare arreplega quatre coses, els seus dos fills, un nen i una nena, el seu gos, pugen tots al cotxe i comencen un llarg viatge pels Estats Units. Abans de sortir veiem un avís penjat a la porta i una policia que vigila, suposem que han estat desnonats. El cotxe no té bateria i per engegar-lo cal empènyer; ho fan amb força traça, es veu que hi tenen pràctica. Un recorregut de mil cinc-cents quilòmetres des de Utah, travessant Wyoming i Nebraska, dormint a motels i gairebé sense parar, en una aparentment clàssica road movie familiar que els portarà a les portes de l’infern.

Als Estats Units és molt habitual canviar de casa, de ciutat i d’Estat. La gent va allà on troba feina, no tenen l’aferrament que acostumem a tenir a Europa, potser són més lliures encara que també estan més sols, lluny dels pares i dels amics. Per això, la família creada per un mateix és el pilar quasi únic sobre el qual desenvolupar la vida, des del matrimoni i fins que els fills se’n van a viure fora de casa per estudiar o treballar.

Una persona sola prou forta pot superar pràcticament qualsevol ensurt: perdre la feina o la parella o fins i tot les dues coses. Ara bé, quan hi ha criatures pel mig, tot esdevé més complex. Això és el que li passa al protagonista: després de perdre la parella per una malaltia i la feina perquè no podia dedicar-s’hi plenament, es troba sol davant la responsabilitat de cuidar una nena i un nen. Mentre els fills anaven a l’escola potser podia fer alguna feineta, de tant en tant, almenys per pagar el menjar i de fet tenia una casa on estar-se amb els seus fills. Després de mesos sense poder pagar el lloguer veu com perd la casa i no li queda una altra solució que agafar el cotxe i carretera i manta. Lògicament,  pensarem que ha trobat una feina en un altre estat o que un familiar li deixa un lloc on viure amb els seus fills.

Aquest és el desencadenant d’aquesta road movie que els fills veuen al principi com una oportunitat de sortir de la monotonia del dia a dia estiuenc, una aventura divertida, un viatge inesperat i espontani amb el seu pare, amb parades a benzineres on fins i tot comprar alguna joguina, aturades per descansar en una gran planura de sal per fer volar un estel, estades a motels amb piscina o fins i tot l’oportunitat de visitar un zoològic tots plegats.

Tota aquesta percepció optimista s’esmicola quan el pare deixa el seu gos en una gossera; llavors experimentaran el dolor d’una primera pèrdua, un abandó viscut pels que es veuen forçats a deixar un ésser estimat, pateixen perquè els arrabassen una part de la família. Senten tristesa i desolació, però no rancúnia envers el pare, a qui veuen capficat, ja que intueixen que tot pot anar a pitjor.

Segurament la nena, que ja té nou anys, va comprenent per acumulació de petits fets que amb l’amor incondicional del pare no n’hi ha prou per proveir-los del que necessiten: arrencar el cotxe corrent no hauria de ser normal, targeta de cupons socials sense prou saldo per comprar tot el menjar és dolorós, haver de deixar productes a la caixa per estalviar és trist i decebedor, veure com el pare compta i recompta els diners per pagar l’entrada al zoo i que quedi alguna cosa per dinar és força preocupant. Aquell home fort i segur que els protegeix a ella i el seu germà s’està empetitint, la seva cara en les nits d’insomni parla més que qualsevol paraula.

Veiem el cotxe de dia i de nit recorrent rectes infinites per paisatges immensos i desolats de gran bellesa plàstica; quan la càmera s’allunya sentim la petitesa del vehicle i  dins la família indefensa davant d’un món i d’una societat que els ha expulsat al no-res; sense cap lloc on poder demanar ajuda, sense una oportunitat per poder tornar a començar en una democràcia que rebutja els que no es poden valer per ells mateixos.

Podríem pensar que el cotxe és una closca protectora, un lloc segur i potser sí que ho vol ser, però després d’haver deixat la llar el seu univers s’ha fet més petit i claustrofòbic; sense un racó on plorar, callar o simplement ser ells mateixos. El pare ha de fingir tota l’estona, fer com si res estigués passant, i procurar que els seus fills tinguin aquells petits moments d’alegria al seu costat, sap que seran els últims records junts i vol que els guardin de felicitat.

Penso en la lletra de “La balada d’Hollis Brown” de Bob Dylan, que parlava d’un home amb dona i cinc fills que vivien en una petita, trista, bruta i solitària casa al camp, que no tenia diners per donar-los  menjar i no podia suportar els seus plors, que creia que el cap li esclataria, que estava a punt d’embogir de vergonya i de dolor i amb els pocs i últims diners que li quedaven comprava sis bales…

El film va més enllà de la tràgica història que conta, també és un retrat social sobre una classe treballadora absolutament vulnerable als alts i baixos de l’economia atès que no disposar de sistemes de suport públic. També mostra la tràgica pèrdua de la innocència de la germana gran en veure com el pare no els pot protegir.

La pel·lícula transcorre durant la gran crisi financera del 2008, anomenada també la gran recessió, que va portar a l’atur a quasi nou milions de persones als Estats Units. Tots els estats davant del daltabaix van legislar per ajudar a la gent i, a Nebraska van aprovar la llei de refugi segur (Safe-Haven Law). Aquesta llei permetia als pares deixar els seus fills sota custòdia estatal als hospitals, sense per això enfrontar-se al delicte d’abandó; de fet, era una mesura pensada per nadons o nens molt petits, però mancada de límit legal d’edat en el seu redactat, va fer que pares desesperats, com el de la pel·lícula, hi deixessin criatures de totes les edats fins que finalment la norma fos modificada.

Aquest film no jutja ningú, sinó que ens obliga a reflexionar sobre les dures decisions que ha de prendre el protagonista pensant en el bé dels seus fills. Ell ja no pot fer res més, està en un carreró sense sortida, devastat i impotent. Tampoc fa cap xantatge emocional a l’espectador, no es recrea en el drama dels fills, no és un film cruel, encara que sí que mostra de forma continguda i quasi sense paraules la caiguda al buit i la desesperació d’un home que ha arribat al seu límit. Una pel·lícula recomanable que hauria de veure tothom en aquesta societat cruel que no sols mira cap a un altre costat sinó que critica els que han de demanar ajut públic.

 

USA 2025 (1 hora, 23 minuts)

Direcció: Cole Webley

Guió: Robert Machoian

Actors: John Magaro, Molly Belle Wright, Wyatt Solis, Talia Balsam, Christina Cooper,…