Amador s’ha passat dos anys a la presó per cremar un bosc, ara ja té la condicional i torna a casa de la seva mare, al mig de la muntanya, envoltada de natura en estat pur, ho fa caminant des del poble més proper, vol anar recuperant les sensacions del lloc a poc a poc i no li importa el “chirimiri” que cau. La seva mare, Benedicta, està contenta de tornar-lo a tenir a casa, sempre és millor estar acompanyada quan vius al mig del no-res. Junts portaran les vaques a pastar, gaudiran de la natura i sense presses Amador sentirà que es retroba a ell mateix.

El director de la cinta, Oliver Laxe, és un gallec nascut a París de pares espanyols que van emigrar fugint de la pobresa i la deixadesa del món rural de l’època, allà era un expatriat, un estrany, però quan tornaven al poble eren els francesos i la gent els mirava de reüll, estrangers a tot arreu; diu que amb el cinema, amb l’art, ha tractat de desfer aquest camí de la inadaptació. Per això, en aquesta pel·lícula torna a la seva Galícia, en un intent de recuperar els orígens retratant tant la bellesa de la terra com la seva duresa, la vida i la mort.

La primera seqüència és fantasmagòrica, destructiva i d’una bellesa plàstica devastadora. Veiem com a la nit els arbres van queien com si fossin escuradents, arrasats un darrer l’altre a gran velocitat, talment una criatura monstruosa i maligna els anés arrancant mentre avança inexorable cap a nosaltres. No és fins al final d’aquesta escena, d’aquest pla-seqüència, que podem veure les excavadores que estan obrint un tallafoc, segurament tractant d’aïllar un incendi que no podem arribar a veure, tan sols intuir pel fum.

Diu Oliver Laxe que el nostre món està desesperat, que els cineastes són com un sismògraf que s’avancen a la incertesa del futur, que aquesta forma de viure nostra s’acaba, que és impossible reorientar aquesta decadència que ens ve a sobre. Això ho va dir a l’estrena de la cinta, encara no sabíem, ni ell ni nosaltres, que en pocs mesos vindria a sobre la pandèmia del coronavirus fen tremolar tota la nostra forma de viure com sota l’efecte d’un terratrèmol, que totes les nostres prioritats serien escombrades per aquest terrible tsunami. La pel·lícula no té res a veure amb les plagues i les pandèmies, però si amb la natura que és un tot que no podem controlar, argumenta que els nostres mons i les nostres vides són efímeres i que un fet incontrolable com un foc pot acabar amb tot.

Aquest film podria assimilar-se perfectament amb un documental sobre la vida rural a una zona amagada i oblidada de Galícia, actors no professionals i un guió serpentejant on no passa res més d’especial que el dia a dia de la vida. Veiem les relacions entre mare i fill, la tendresa de la mare envers el seu fill, un amor que no demana res a canvi, el contacte diari dels dos amb la natura, amb el bestiar. Hi apareixen uns veïns que estan arreglant una antiga casa de pagès mitjament derruïda per fer un hotel d’agroturisme; l’esperança en trobar una forma de continuar vivint al poble. Una veterinària jove amb la família a ciutat que ha fet la carrera per poder tornar als seus orígens, que creu que és possible viure al camp, l’Amador li respondrà amb un somriure que per viure a pagès no cal cap carrera. Totes aquestes situacions personals ens són desvetllades en unes breus converses de poques paraules, és la càmera la que ens parla.

No és el tipus de pel·lícula a la qual el gran públic estigui acostumat. Referent a això el director reconeix ser un alternatiu:

El cinema s’ha convertit en un mercat de pastisseria industrial i la gent demana cada cop més sucre. Enfrontar-se a aquest tipus de cinema sense additius pot resultar difícil per al que no hi estigui avesat.

El públic busca les emocions a la carta sense haver de pensar gaire, amb arguments més aviat repetitius dels que es valora l’originalitat en la forma, que t’expliquin una història com si llegissis un llibre i sobretot que passin moltes coses. Certament, aquesta pel·lícula s’aparta d’aquests estàndards.

El protagonista és un piròman, un home que ho crema tot, que crema el món, una persona menyspreada per tothom sense que calgui ser escoltada, una persona que a poc a poc anirà recuperant la confiança, però que ja està marcat per sempre més com a sospitós de tot el que passi, que sembla resignat a portar una vida petita.

Com si fos una tragèdia grega, ni res ni ningú pot escapar del seu destí, tornarà el foc a la seva muntanya, més terrible que mai, l’incendi forestal devastador i incontrolable; ja som quasi al final de la cinta i tot succeirà a la nit tal com ja veiem al principi, amb unes imatges que ens situaran al bell mig de les flames, al costat dels bombers, envoltats pel fum i les guspires vermelles que ens ataquen. Una seqüència de gran i terrible bellesa a la foscor sota la llum de les flames. L’endemà només la terra cremada, blanca de cendra, negra de carbó, amb el sol tapat pel fum i que lentament va apareixen per mostrar-nos la magnitud del desastre. La gent cansada, esgotada, enrabiada, necessita trobar un culpable amb qui descarregar la fúria. Dues imatges al·legòriques després de la tragèdia ens ho deixen clar:

  • La Benedicta caminant desorientada pel mig d’un bosc de matolls i arbres baixos cremats i encara fumejants, la imatge d’un desastre que fuig de la raó;
  • després un cavall que apareix ferit com un fantasma, cremat i possiblement cec, a la recerca d’uns homes que vigilen les brases, la figura de la natura malmesa que demana auxili.

Una pel·lícula admirable que ha guanyat a Cannes el guardo “Una Certa Mirada”, per la seva impecable direcció, per la seva senzilla autenticitat, per una fotografia molt per sobre de la mitja, unes actuacions creïbles amb Amador i Benedicta, que possiblement fan d’ells mateixos, que si la mirem sense voler comparar-la amb altres de diferents estils, sense voler que matin a ningú, sense esperar cap ensurt, sense cap gag còmic que ens faci riure sense saber per què, ens atraparà i se’ns farà curta.

Espanya 2019 (1 hora, 25 minuts)

Direcció: Oliver Laxe.

Guió: Santiago Fillol, Oliver Laxe

Actors: Amador Arias, Benedicta Sánchez.