La Fabiene, una de les més grans actrius del cinema francès decideix, ja quasi al final de la seva carrera, escriure les seves memòries. Serà un dels esdeveniments editorials de l’any i tothom l’espera amb expectació. Lumir, la seva filla guionista que viu a Nova York amb el seu marit i la seva filla, arriba a París uns dies abans per acompanyar-la a la presentació del llibre. La visió dels esdeveniments escrits per la mare no s’avenen amb els records de la filla, oblits voluntaris, o no, exageracions, provocarà retrets i donarà peu que les dues dones enraonin sobre la seva vida en comú.
 
Algun crític ha escrit que el film s’hauria d´haver dit la mentida, ja que en descobrirem unes quantes a la pel·lícula, però sovint veritat o mentida és una qüestió de punt de vista. Diu el director en una entrevista que tots necessitem les petites mentides per poder viure en pau amb nosaltres mateixos, per fer que la nostra vida i la de les persones que ens envolten sigui més plenera. La Fabiene, que tenia des de ben joveneta com prioritat número u la seva carrera professional, pot escriure a les seves memòries que anar a recollir la seva filla petita a l´escola, era el millor moment del dia i que l’esperava en candeletes, encara que no ho fes quasi mai o mai, tal com recorda la Lumir, ho necessita per la seva autoestima, segurament li hauria agradat poder fer-ho encara que en aquell moment no fos la seva activitat més important a fer.
 
Hirokazu Kore-eda és japonès i aquesta és la primera pel·lícula que roda fora del seu país, la japonesa és una cultura molt diferent de la nostra i a més ell no sap francès, el que suposa una doble dificultat perquè no pot comprendre el que estan dient els actors. Diu el director nipó que els grans temes són comuns a tots els homes: L’ambició, l´enveja, l´orgull, l´autoestima, sentir-se menystingut o poc valorat, l´amor de mare o de filla, la necessitat de deixar un llegat, totes aquestes coses i moltes més no tenen ètnia, encara que no sempre tots les expressem igual a tot arreu; doncs la pel·lícula també parla d´això, d´escenificar, d´actuar i explica que els homes i les dones sempre estem actuant, fent de nosaltres mateixos o d´aquella idea de nosaltres que portem al cap.
 
La dificultat per aquest canvi d´escenari també la trobarem els espectadors, en general ens costa superar els nostres prejudicis i expectatives respecte als artistes. És històric el rebuig del públic que va patir un jove Bob Dylan a Londres, ell havia evolucionat creativament, havia passat del so acústic a l’electrònic, no tocava sol acompanyat de la guitarra i l’harmònica sinó que portava una banda, no vestia uns texans gastats i una samarreta sinó pantalons amples i camisa de seda i el seu cabell al “u” de quinto havia mudat a un pentinat quasi afro; el públic es va sentir enganyat, traït, insultat fins i tot, doncs el que van escoltar era molt diferent del que s´esperaven i molts el van escridassar. Nosaltres estem acostumats a veure les pel·lícules de Kore-eda ambientades al Japó on tot té un ritme més pausat i les relacions humanes són tan respectuoses que ens semblen distants, quasi irreals; en fer una pel·lícula francesa tot això es modifica i les relacions entre mare, filla i la resta de personatges són les habituals a casa nostra, molt més explicites, espontànies i directes, amb uns diàlegs absolutament normals per nosaltres però violents per l’òptica nipona, per exemple, una mare al Japó mai faria comentaris a la seva filla sobre el sexe que té amb el seu marit.
 
Malgrat que tots aquests “inconvenients” el director és fidel al seu estil mostrant-nos, tant detalls de la bellesa de la natura, com escenes plenes d´intimitat i calidesa. Un dels encerts del guió és el paral·lelisme entre la vida real i la pel·lícula de ciència-ficció que està rodant la Fabiene, on fa el paper d´una dona que, patint una malaltia terminal, decideix estar-se a un lloc on el temps passa molt més lentament i tornar a la Terra cada set anys per veure la seva filla una setmana, així esquivant la mort; lògicament la filla acusa la seva absència i li retreu tot el temps que passa a fora, exactament els mateixos retrets que té la Lumir a la seva memòria, els records d´una nena quasi sense mare. Aquesta dualitat ficció-realitat permet una circulació en doble sentit, ja que la Fabiene copia a la ficció les reaccions que té amb la seva filla a la realitat. És força interessant aquesta incursió dins del món del cinema: Una ficció que se sembla a la realitat, una pel·lícula dins d´una altra pel·lícula, d’aquesta manera podem veure els enquadraments des del punt de vista del director de la mateixa manera que la Fabiene actua tant a la vida com a la pantalla.
 
En algun moment confessa que prefereix haver esdevingut una bona actriu que no pas una bona mare o una bona esposa, doncs ho posa tot en el fet d´actuar, que per ella és el mateix que viure. És una diva, actua com una diva i és el centre de l´univers al voltant d´on tothom ha de girar, de fet la major part de persones l´adoren. El seu llibre capgirarà aquest equilibri planetari, ja que aquells més propers veuran escrit quan insignificants són a la seva vida i comprovaran que ella falseja sovint els fets per tal d´alimentar el seu ego.
 
Dit això el film tracta de la relació mare-filla, també és una reflexió sobre la soledat de l´artista entregat cent per cent al seu art, una comèdia de costums francesos que podríem resumir com la vida i res més, amb totes les seves petites i grans coses. Si m’hagués de quedar amb una sola escena, ho faria amb un ball de nit improvisat a una placeta de Montmartre al compàs d´una orquestra de carrer, té ritme, traspua felicitat i és un missatge sobre les coses que valen la pena a la vida com acostuma a fer sempre Kore-eda.
 
Ben dirigida, superbament interpretada i amb un guió intel·ligent, és una més d´aquelles petites joies que acostuma a enfilar el director japonès constant i pacientment cada any. Molt recomanable.
 
França 2019 (1h 46min)
Direcció: Hirokazu Kore-eda
Guió: Hirokazu Kore-eda, Léa Le Dimna
Actors: Catherine Deneuve, Juliette Binoche, Ethan Hawke, Clémentine Grenier, Manon Clavel, Alain Libolt, Christian Crahay, Roger Van Hool, Ludivine Sagnier, Laurent Capelluto, Maya Sansa, Jackie Berroyer, Sébastien Chassagne, Helmi Dridi, Virgile M’Foilou, Zoé Van Herck…