En Woody Allen ha sigut sempre, i encara ho és, un treballador incansable, ha sigut director actor i guionista des dels anys seixanta fins avui mateix sense aturar la seva activitat en cap moment, majoritàriament fent les tres funcions a les seves pel·lícules, però també ha treballat en projectes no completament seus. De fet, va començar a ser conegut allà cap a l’any 1965 en un film dirigit per Clive Donner, What´s new Pussycat, on ell era el guionista d’una esbojarrada història i també feia un paper aparentment secundari, un psiquiatre passat de voltes, obsessionat pel sexe i casat amb una valquíria, que malgrat ser secundari omplia completament la pantalla en algunes escenes.

La primera pel·lícula que va dirigir Lily la Tigresa va ser de fet la reedició d’un film japonès de 1964 Kagi no kag de Senkichi Taniguchi, on ell va refer completament el guió i va afegir diàlegs a les escenes originals convertint la història en un seguit de gags humorístics sobre els estereotips asiàtics, una espècie de broma actualment molt en voga.

Després vindrien Take the money and run i Bananas dos films amb guió i direcció seva que aprofitaven el seu talent còmic com a actor i poca cosa més. Però la seva veritable rampa de llançament li va donar un film amb guió seu dirigit per Herbert Ross, Play it again Sam conegut a casa nostre com Somnis d’un seductor, adaptació d’una comèdia de Broadway del mateix Allen, també amb ell com a actor, que compartia paper amb Dianne Keaton. En aquesta obra ell és un cinèfil insegur amb les noies, que imagina escoltar els consells del gran Humphrey Bogart, amb constants referències a “El somni etern” i sobretot “Casablanca”, per això el seu títol. Amb aquesta pel·lícula en Woody va aprendre com dirigir i a més va trobar una parella amb qui tenia una química molt especial.

Amb ella com companya arribaria llavors el seu gran èxit Annie Hall, la presentació d’un cert esperit ciutadà i de la dona alliberada moderna, i al cap de dos anys, el 1979, “Manhattan”, per mi una de les seves obres més brillants i personals, rodada en blanc i negre i amb música de George Gershwin, una declaració d’amor cap a la seva estimada Nova York, alhora que una confessió del seu romanticisme i una afirmació convençuda de la seva creença en l’amor verdader.

En Woody ha estat fent des de llavors un film nou cada any, alguns molt bons i d’altres no tant, però en tots els casos, obres de mèrit, sortides del cor, i que en general et deixen satisfet en sortir del cine; professionalitat,  així és ell. Per això als que ens agrada el cine esperem amb candeletes la seva collita de cada any.

La que comentem ara ho tenia molt difícil per sobresortir del ramat perquè la seva predecessora va ser una obra molt brillant, una peça clàssica inspirada en el teatre de Tenesi Williams, Blue Jasmine, on la Cate Blanchet feia una actuació magistral, malgrat això Màgia a la llum de la lluna és una comèdia romàntica amb missatge amagat, com acostuma a fer en Woody que et fa passar una bona estona.

Comença la pel·lícula amb un escenari teatral, de fet el Sr. Allen hi va treballar als seus inicis, i home agraït, a molts dels seus films apareixen teatres; en aquest cas és un vodevil i més concretament màgia. Un primeríssim pla d’un elefant.

¿Què hi fa un elefant a un teatre?

Aparentment, no és el seu lloc, i segurament és per això que un mag xinès molt ben plantat, acompanyat per dues senyoretes amb poca roba, això si també oriental, el fan desapareixia com si res. Després el mag, com acostuma a succeir, partirà en dos a una de les seves acompanyants, per finalment tancar-se en un sarcòfag egipci, per reaparèixer tan content assegut en una butaca.

Descobrirem ràpidament que el nostre protagonista el mag no és xinès, sinó angles, que és una persona molt segura de si mateixa i sense gaire compassió per la resta dels humans als qui considera en general inferiors a ell. És lògic, pragmàtic, ben preparat i no creu en res que no es pugui demostrar, per aquest motiu i pels seus coneixements de màgia, és sovint cridat per desemmascarar a falsos mèdiums que amb enganys treuen els cales a persones crèdules, amb l’ànima intranquil·la i en general riques. Un amic seu, dels pocs que li queden a causa del seu caràcter malcarat, el demana per un cas d’aquests, ja que la possible víctima és una senyora americana molt rica amiga seva que s’està als estius a la costa blava francesa, com feien molts americans benestants en aquella època. L’acció transcorre en els feliços anys vint.

El repte serà a l’altura de les seves habilitats, perquè la mèdium, una noia molt bonica, ens mostrarà poders difícils d’explicar amb la lògica; això farà que el protagonista aprofiti tots els moments possibles per estar sol amb ella, veurem escenaris preciosos, situacions màgiques i romàntiques i naixerà una atracció…

Al final caldrà el truc de màgia del sarcòfag i la butaca, amb desaparició inclosa, per treure l’entrellat del misteri, però el mag descobrirà una cosa més important encara, que a la vida a vegades cal oblidar la lògica i creure el que veus, el que et diuen els sentiments. No és el prestigi, ni la raó el que t’estàs jugant, és una cosa encara més subtil, efímera i important. L’amor pensareu. Potser si o potser no, però jo em refereixo a la felicitat.

La pel·lícula té un guió molt lineal, gens complicat, fins i tot lleuger, però està ben feta, té unes actuacions adequades i una bona direcció, alhora que aprofita la bellesa dels paratges on està filmada, especialment la seva llum; és un producte en resum molt ben executat. No és de les millors d’aquest director però tampoc de les menys bones. Si la vas a veure no sortiràs del cine enlluernat pel que has vist, però passaràs una bona estona.

USA 2014 ( 1h, 37minuts)

Direcció: Woody Allen

Guió: Woody Allen

Actors: Emma Stone, Colin Firth, Marcia Gay Harden, Jack Weaver, Eileen Atkins…