Es podria dir en sentit estricte que aquesta pel·lícula ens conta la història d’un nen negre de barri pobre amb una mare ionqui i molts més problemes, de com aquest nen passa per una adolescència encara més complicada i com finalment es converteix en un adult; de com un nen feble i petit aconsegueix superar-ho quasi tot, no sense pagar un alt peatge, i convertir-se finalment en un home fort i segur; no diríem cap mentida, però per mi el film va molt més lluny.

Es podria dir en sentit ampli com el director assoleix, sense fer cap trampa ni amagar res, convertir la vida d’aquest nen-adolescent-home i tot el que l’envolta en poesia, en poesia trista, en un blues, com aquells que es tocaven a les zones rurals del sud, però urbà i posat al dia; com de tota la misèria i de tota la pena que retrata és capaç de mostrar-nos bellesa. Nosaltres, des de la nostra allunyada Europa del benestar sols ho podrem intuir, però estic segur que als Estats Units molts ciutadans hauran sortit plorant del cine, negres i blancs, entristits per la desgràcia, però alleujats en comprovar que tothom, per malament que ho estigui passant, pot arribar a la fi a assolir el seu bocinet de felicitat.

Si us digués que ho vaig veure clar de seguida us mentiria; veient-la vaig ser capaç de percebre la bellesa de la seva fotografia, dels seus enquadraments pictòrics o de la seva llum; també em van agradar les actuacions i la perfecció de la mutació del personatge complint anys, però sense perdre la seva personalitat ni la seva ànima: gestos, mirades, les paraules i la seva entonació, en tot reconeixíem al nen del principi; però vaig ser incapaç d’entendre tot el seu valor. No va ser fins a l’endemà, després de pensar-hi, que vaig veure clar que havia vist sense adonar-me una gran obra. Segurament les imatges del film que em venien al cap abans d’adormir-me o al matí davant l’esmorzar, amb un record de colors, sentiments i bellesa eren com un avís pel meu cervell per tal que processés, encara que fos amb efectes retardats, tota la informació per fer-ne una valoració justa.

Moonlight és pler de matisos i simbolismes, una història que conté moltes altres històries. Hi ha un salvador que pel protagonista es convertirà en refugi i en referent, però que també ens ensenya, en aquest conte dins del conte, com el destí ens persegueix, com donada la nostra curta existència no ens queda més remei a heretar, que imitar a qui ens ha fet de guia, fins al punt que potser ens convertirem amb allò que vam odiar algun dia. Hi ha el mar com a somni de llibertat i d’infinitud, un lloc on mirar per oblidar la tristor dels carrers, un lloc on renaixia a la vida i al valor: de fet assistim a una classe de natació que escenifica un bateig en tota regla en una de les imatges més belles de la cinta; també serem testimonis, sota la lluna i enfront del mar del descobriment d’una naturalesa, una sorpresa ni escollida ni volguda.

Hi ha la llum de la lluna, que dona títol a la pel·lícula, que pot fer, com deia la vella, que el negre es torni blau, que pot obrar el miracle de transformar-nos en una altra persona, en aquella que voldríem ser; és com un somni, però a la vida ens diuen s’ha de lluitar per aconseguir els somnis, encara que tot pot ser solament una qüestió de punt de vista i que n’hi ha prou amb estimar el que tenim. Veurem com la por es pot convertir en ràbia i en violència, que no és el mateix que el valor, però que, tanmateix, pot fer el gir que li cal a la nostra vida.

Assistirem al dolor més infinit, al menyspreu i a l’oblit forçat, però a la fi arribarà el perdó amb el reconeixement de l’amor. Finalment, ens presentaran, per deixar-nos una mica sorpresos, però entendrits, com a la vida els camins divergents es poden trobar un altre cop i que tots podem tenir dret a un trosset de felicitat, si no demanem més que coses senzilles i imprescindibles, una mica com deia la transgressora cançó del llibre de la selva.

Segurament direu que estic boig si us dic que aquest film m’ha fet pensar en “Paterson” de Jim Jarmusch, per mi potser la millor pel·lícula de l’any; semblança pel seu sentit poètic, també per mostrar-nos dues vides quasi paral·leles en la seva simplicitat, una per un camí recte, l’altre per un d’increïble tortuositat.

Com us apuntava abans, entrant una mica a la part tècnica, el film té una molt bona fotografia, uns enquadraments dignes d’un artista, uns moviments de càmera brillants i originals i una direcció molt correcte; falla una mica el ritme narratiu i el lligam entre l’última part i les precedents. Per aquests petits detalls l’obra, segons la meva opinió, es queda en bona en lloc d’excel·lent. Malgrat aquests dos petits detalls, que queden eclipsats davant la bellesa de la cinta, jo la recomano a tots aquells que vulguin veure una bona pel·lícula.

USA 2016 ( 1h, 51 minuts)
Direcció: Barry Jenkins
Guió: Barry Jenkins

Actors: Trevante Rhodes, Naomie Harris, Mahershala Alí, Ashton Sanders, André Holland,…