JB és un ebenista a l’atur que no vol treballar per a ningú altre i que tampoc té esma per buscar-se la vida tot sol; afortunadament els seus pares són benestants i la seva dona treballa en un banc, cosa que li permet portar una vida fàcil amb els seus fills en una casa unifamiliar de barri de classe mitjana. Com que es va graduar en art i coneix el valor de les pintures, decideix robar quatre quadres del museu de la ciutat. Quan un dels seus companys de robatori és detingut i confessa, haurà d’iniciar una fugida.
A la majoria de les pel·lícules de la directora Kelly Reichardt hi ha robatoris, els seus protagonistes acostumen a estar penjats i creuen veure en aquest recurs la solució a la seva precarietat. A Riber of Grass del 1994 una patètica parella amb aspiracions de Bonnie and Clyde emprenen una road movie poc galdosa. A Wendy i Lucy, estrenada el 2008, és la fatalitat la que empeny a la protagonista a delinquir i finalment trobem a First Cow del 2019 com un parell de deixats de la mà de Déu a una Amèrica encara salvatge practiquen petits robatoris de llet per guanyar-se la vida fent uns pastissets que venen al poble.
D’entrada, pel·lícula transmet la sensació d’estar veient una cinta rodada el 1970.
Primerament per la curosa ambientació: les cases, els mobles, la vestimenta i la manera de moure’s de la gent ens transporten a aquells anys, amb esment especial als cotxes i autobusos que semblen o acabats de sortits de la botiga o com usats diàriament, de cap manera cotxes clàssics de col·lecció amb aquella pàtina de naftalina i aquella olor de vell.
En segon lloc, els seus personatges, sobre tot el protagonista, mostren una innocència una mica naif, que sota la mirada actual semblen impossibles i, fins i tot, infantils, una confiança cega en què tot anirà bé, encara que també un desencantament creixent per com giren els esdeveniments al país. Com aquell nen que trenca un vidre amb la pilota i intenta fer veure que no ha estat ell, o que desmunta una joguina i, incrèdul, es veu incapaç de tornar a muntar.
La bonança dels anys seixanta ja ha tocat sostre i l’economia comença a decaure, hi ha gent a l’atur i, per primer cop a la història recent del país, la majoria no està d’acord amb el que fa el seu govern: la gent no se sent implicada en la guerra del Vietnam on cada dia moren joves lluny de casa. Richard Nixon era el president i la seva corrupció política pel cas Watergate va escandalitzar a tothom, tant rivals com amics li van girar la cara, com si fos a Jordi Pujol després de dir que tenia diners a l’estranger. Queda clar que tot allò es feia d’amagat i avergonyia fins i tot a l’autor; ara es fan coses encara pitjors arreu del món i els autors ho fan de cara i orgullosament, ja que són com aquells dolents de dibuixos animats, que ens feien riure, com el pervers Pierre Nodoyuna, dels autos bojos, o els malvats dels còmics de Batman, que es vantaven de la seva maldat. Les protestes per la guerra omplien els carrers de manifestants, molts joves fugien del país per no ser allistats i els robatoris anaven en augment.
Kelly Reichardt, la directora, recorda que aquells anys hi va haver molts robatoris a museus, quasi no hi havia seguretat, ens ho mostren a la pel·lícula amb un guàrdia adormit a la cadira, ni càmeres de vigilància i la majoria d’obres sostretes mai es van recuperar. Manifesta que no pretenia fer un thriller d’atracaments, sinó del que queda després, les runes, els ecos, els efectes sobre la gent.
JB va estudiar art, se suposa que és ebenista, però no treballa; segurament podria fer-ho en feines subalternes, o en fusteries de mobles pel gran públic, però a ell tot això no li va, no ha nascut per ser manat ni per fer treballs menors. Prefereix estar-se a casa sense fer res, obrir, encara en calçotets, la porta del pàrquing a la seva dona perquè surti amb el seu Volkswagen Escarabat a portar als nens a l’escola abans d’anar a la feina. Sense cap mena d’esperit emprenedor ni ganes de treballar es dedica a criticar a l’administració local i un dia, en una visita amb la família al museu d’art de la ciutat, es planteja la possibilitat de robar quatre pintures d’art contemporani escollides, gràcies als seus coneixements d’art pel seu valor. Dissenya un pla senzill i fàcil de dur a terme i contracta a tres paios que coneix, sense cap mena d’experiència, perquè el portin a la pràctica, ell després vendrà les obres a col·leccionistes sense escrúpols. En cap moment li passa pel cap que el robatori pugui sortir malament o que el puguin delatar els seus companys; planificació poc elaborada del robatori, companys sense garanties, errades continuades i execució matussera en serà el resultat. Quan tot es complica decideix fugir de casa i comença un periple pel país sense tenir massa clar l’objectiu final, com en el robatori, com a la seva vida en general, va per la vida sense rumb.
Veurem a JB a l’autobús nocturn, allà coincidirà amb un mariner, entendrit i nostàlgic fins i tot abans de marxar, que viatja amb la seva aclaparada i plorosa dona i un nadó, potser ha de marxar cap a la guerra…
Primer s’està un parell de dies a casa d’uns vells amics de la facultat, amb els que parla del passat i de la situació del país, l’aconsellen que marxi cap al Canadà, on hi ha moltes comunes de nois americans fugint de ser reclutats per la guerra, finalment, li demanaran que marxi, ja que és un risc molt gran acollir a un fugitiu. Anirà a una altra ciutat a cercar uns altres coneguts, però ja no hi són a casa seva i acabarà llogant una habitació. No sabrem mai si han sortit avisats pels altres amics, per no haver de veure’l i veure’s obligats a acollir-lo.
No li queda una altra alternativa que marxar del país, la seva foto surt als diaris, la seva dona, que no en sabia res dels plans d’ell, no li vol passar diners, sap que mai el tornaria a veure. Desesperat, sense pensar, farà una acció desesperada i llavors l’atzar el ficarà en una reivindicació que no és la seva…
Un film de factura perfecta, molt bona fotografia, ambientació, guió i direcció, amb una interpretació del protagonista rellevant, que ens farà pensar que cinquanta anys més tard la situació social a Amèrica torna a estar força complicada. Recomanable.
USA 2025 (1 hora, 50 minuts)
Direcció: Kelly Reichardt
Guió: Kelly Reichardt
Actors: Josh O’Connor, Alana Haim, Hope Davis, Bill Camp, John Magaro, Gaby Hoffmann, Rhenzy Feliz,…