El Brasil és un país molt gran en territori i també en població, és un país amb grans espais naturals, alguns d’ells semisalvatges, però també amb grans ciutats, clàssiques i modernes. És un estat esportivament i artísticament rellevant, capdavanter en molts àmbits. Només cal pensar en el futbol i la música. Tot i tenir una tradició democràtica, també presenta grans desigualtats socials i una considerable corrupció. És un país molt jove i, segons es podria dir, encara inexpert en molts aspectes, fet que li dificulta trobar el seu lloc al món. Aquesta joventut també es reflecteix en els seus habitants, que sovint semblen nou-rics i no tenen l’equilibri propi de qui està acostumat a un cert estatus, fins al punt de no donar-li més importància del que té, sigui quina sigui la seva posició. Tanmateix, probablement les generacions més joves, fruit d’una educació més universal i igualitària, ho puguin gestionar millor.

Una família benestant té a casa seva una senyora que els fa les feines de la llar. Aquesta dona hi porta mitja vida, i és, per al fill, com una segona mare. De fet, és la persona que ha estat més al seu costat en tot moment. Una mare egocèntrica i ocupada i un pare diletant estaven massa absorts en els seus afers per dedicar temps al fill, de qui ja havien traçat el camí de la seva vida.

La resta era servei domèstic; qui millor que una minyona?

Aquest aparentment perfecte equilibri, aquesta harmonia de figurants, trontollarà amb l’arribada de la filla de l’assistenta, que, per desgràcia de l’ordre i la pulcritud de la llar benestant, havia tingut abans una altra vida i, mira per on, una filla. Aquesta noia, de la mateixa edat que el fill de la casa, és viva, desimbolta, intel·ligent, desperta, amb bon gust i, com gairebé tots els joves, sense cotilles ni convencions. Per circumstàncies, la noia haurà de viure temporalment a la casa on serveix la seva mare, sense adoptar una actitud submisa, ja que ella no hi treballa. La que més patirà per aquesta ruptura de l’statu quo social serà la seva mare, incapaç al principi de posar-se al lloc de la seva filla. Tanmateix, tots quedaran afectats, d’una manera o una altra, per aquesta intrusa que ho posarà tot en qüestió.

Serà un malson per a la mare, sempre temorosa de quedar en evidència davant dels seus caps o de sortir del lloc que li correspon en l’escala social assignada: es pot perdre la dignitat o la vida, però no els papers, ens ensenyen ja de ben petits. Serà com una companya per al fill, que la percebrà com una germana gran, llesta i transgressora. Es convertirà en una rival per a la dona, que tem perdre el seu matriarcat, superada per la joventut, la innocència i l’atreviment de la jove. I serà una musa per al pare, que la veurà com un salvavides per escapar de l’avorriment i de la pèrdua de voluntat i identitat, atret també per la seva frescor i sensualitat, com una flor de primavera davant la fredor inaccessible del cactus ben cuidat que representa la seva dona.

Totes aquestes percepcions i circumstàncies donaran lloc a situacions, de vegades lleugerament violentes, sovint patètiques i, fins i tot, còmiques. Ens convidaran a reflexionar sobre la naturalesa humana, amb les seves petiteses, però també les seves grandeses; tot plegat embolcallat per un humor subtil que ens dibuixarà un somriure a la cara.

Algú hi podrà percebre a la cinta una crítica social, que hi és present, però no constitueix el centre. També es podria fer referència a la lluita de classes i a les seves reivindicacions i conquestes, però, tot i aparèixer entre línies, no és en absolut l’eix conductor de la història. Abans que res, jo la definiria com una obra antropològica, centrada en els costums o en les relacions humanes. Sense complicacions.

El ritme pausat, fresc i espontani de la cinta ens pot recordar una mica els films francesos de la nouvelle vague, sempre propers, però alhora atemporals i reflexius. L’assistenta, amb el seu histrionisme, ens apropa al cinema italià clàssic, una mostra més del caràcter multicultural del Brasil, que beu de moltes fonts.

És, sens dubte, un film d’autor, amb una personalitat única, ben dirigit i interpretat. Es tracta d’una obra acadèmicament clàssica, rodada principalment en interiors, on els primers plans es converteixen en protagonistes i els diàlegs sostenen tota la història, gairebé com si es tractés d’una obra de teatre.

La crítica i, sobretot, el públic han valorat molt positivament aquest film, i no puc fer res més que estar-hi plenament d’acord. Un tresor amagat, una petita gran pel·lícula.

Brasil  2015 (1 hora, 48 minuts)

Directora: Anna Muylaert

Guió: Anna Muylaert

Actors: Regina Casé, Camila Márdila, Karine Teles, Lourenço Mutarelli, Michael Joelsas,…