Lamia és una nena de nou anys que viu amb la seva àvia als afores de Nasiriya, a l’Iraq, en una casa flotant als aiguamolls. Cada dia va en barca a l’escola on sobretot es parla de la grandesa del país i del seu líder Saddam Hussein. Cada dia el professor fa un sorteig per distribuir les tasques entre els nens. Com s’acosta el dia del naixement del dictador malauradament li toca preparar un pastís d’aniversari. Lamia és molt pobra i a casa seva no tenen de res, malgrat això se les haurà d’empescar per fer el pastís, perquè qualsevol desobediència podria desencadenar represàlies contra ella i la seva família.
L’indret on viu Lamia és l’anomenada Mesopotàmia, que en grec significa “entre dos rius”, que són el Tigris i l’Eufrates, una zona fèrtil amb molta aigua on es considera que per primer cop els éssers humans van abandonar el nomadisme i es van establir creant les primeres ciutats. Precisament a prop de Nasiriya es conserven les runes d’Ur, amb el seu emblemàtic zigurat, una ciutat que va néixer fa ni més ni menys que uns quatre mil anys abans de la nostra era. Aquestes cases flotants on viu la nena són pràcticament iguals que les que apareixen en els gravats antics, és com si el temps s’hagués aturat.
Les cases flotants i els aiguamolls on estan situades, amb la seva flora i fauna que els envolten, amb els seus habitants pescant i conreant tal com es feia fa 6.000 anys són pictòricament d’una bellesa pura, pràcticament no contaminada per la civilització actual, encara que amaguen una precarietat extrema dels seus habitants; cases desproveïdes de tot, sense llum ni aigua corrent, plenes de mosques i mosquits i amb una vida molt bàsica. Temo que el turisme ho acabarà convertint tot, més d’hora que tard, en un pintoresc parc temàtic que acabarà fent fora als que hi viuen o convertint-los en un objecte turístic més.
El director, Hasan Hadi, ha escollit mostrar més la bellesa dels paisatges naturals que la precarietat que contenen, si bé tampoc ens amaga la realitat física, sense mostrar, però, de forma pejorativa, els patiments que provoca a la gent; de fet és on i com han viscut des de fa mil·lennis. Qui no pot comparar no pateix, és el que passa, salvant les distàncies, en tribus amazòniques o africanes que viuen al bell mig d’una selva sense contactes amb l’anomenada civilització. Tanmateix, no és el cas dels habitants dels aiguamolls que sí que tenen relació amb la propera ciutat. Hasan Hadi explica que volia mostrar un Iraq que la gent no coneix perquè sense aquestes imatges, costaria creure que va créixer en un indret com aquest, amb cases flotants, visitant els teus amics amb barca i gaudint d’un entorn salvatge; perquè molts pensarien que es tracta d’un conte de fades o d’un film de Walt Disney. Va pensar que aquesta tensió entre bellesa i la cruesa de la vida quotidiana enriquiria la pel·lícula. Hasan Hadi va declarar que el que vol fer és retratar la realitat tal com es veu des de dintre, sense biaixos ideològics de forma que cadascú, veient les imatges, tregui les seves pròpies conclusions.
La trama principal és el viatge de la nena a ciutat a la recerca dels ingredients necessaris per fer el pastís: ous, llet, farina, que espera poder aconseguir a canvi d’un gall o d’una antiga ràdio de piles que arrossega amb ella. Cal tenir en compte que l’Iraq des del 2 d’agost del 1990, va patir un bloqueig internacional per la invasió de Kuwait i que és un país en guerra on hi ha manca de tot, llavors la situació no és tan senzilla com anar a una botiga i comprar. En aquest apartat em recorda una altra pel·lícula, L’illa d’Amrum, dirigida el 2025 per Fatih Akin, on el protagonista, un nen de dotze anys ha d’aconseguir pa blanc de blat, mantega i mel, també en un entorn d’escassetat bèl·lica, perquè és l’únic aliment que la seva mare deprimida té ganes de menjar.
Lamia té un amic de l’escola, en Saeed, amb qui fan junts els deures, que també viu a les cases flotants dels aiguamolls i que l’acompanya en el seu periple per la ciutat; en aquest recorregut coneixerem l’Iraq real, marcat per la misèria i on impera la corrupció, encara que, com a tot arreu, també hi trobaran bones persones barrejades entre usurers, aprofitats i pederastes.
A part de l’escola on l’assignatura principal i l’adoctrinament envers la figura del líder és el més cabdal, ningú parla de Saddam Hussein, hi ha espies i informadors per tot arreu i qualsevol comentari poc afortunat et pot portar a la presó o a la forca; el que sí que veiem per tot arreu és la seva imatge, ja sigui en cartells institucionals on apareix saludant, seriós, rialler o liderant o en grafits fets per gent del carrer. Ell està sempre present sense estar, perquè el seu poble i la seva gent no l’interessen gaire, però, el culte a la seva figura és omnipresent; de fet, van ser els primers reis sumeris i accadis els que es van proclamar déus abans que ho fessin els egipcis, per tant, la tradició ve de lluny.
Cap al final de la cinta, la guerra irromp definitivament en la vida de la Lamia i en Saeed. Els aiguamolls, que semblaven haver quedat al marge del temps i de la civilització, també acaben sent abastats per la violència del règim i del conflicte.
Com a cloenda i després d’un llarg fos en negre unes imatges d’arxiu en blanc i negre ens mostraran la celebració del cinquantè aniversari de Saddam on somrient i envoltat de caps militars el líder tallarà el primer tros d’un pastís amb una torre de pa de pessic i nata de més d’un metre d’alçada.
El pastís del president és una pel·lícula delicada i profundament humana que emociona sense caure en el sentimentalisme. A través d’una història aparentment senzilla, Hasan Hadi ens descobreix un Iraq gairebé desconegut i ens recorda que la guerra, la pobresa i les dictadures sempre acaben afectant la vida de la gent més humil. Una obra molt recomanable, tant per la bellesa de les seves imatges com per la sensibilitat amb què retrata la infància i la dignitat de qui lluita per sobreviure.
Iraq 2025 (1 hora, 46 minuts)
Direcció: Hasan Hadi
Guió: Hasan Hadi
Actors: Baneen Ahmad Nayyef, Sajad Mohamad Qasem, Rahim AlHaj, Muthanna Malaghi, Ahmad Qasem Saywan,…