Clark és un arquitecte fallit que regenta una gran botiga de mobles de baixa qualitat en un centre comercial poc concorregut. Aclaparat per la seva incapacitat de triomfar comença a beure massa i la dona el fa fora de casa, cosa que el porta a la consulta psicològica de Mary Kline. Obligat per necessitat a dormir dins la seva botiga una nit descobrirà una porta a una altra dimensió, un espai laberíntic i quasi infinit que reprodueix matusserament la seva botiga i s’obsessiona a explorar-lo. Quan desapareix, la Dra. Kline s’hi ficarà també per rescatar-lo.
El director de la pel·lícula, Kane Parsons, és molt jove, té tot just 21 anys i amb tan sols 12 anys va començar, el 2017, va pujar vídeos de ciència-ficció creats per ell a YouTube. El 2022 va publicar un curtmetratge de terror, «The Backrooms», que es va fer viral amb milions de visites i això va fer que la productora de moda, A24, es fixés en ell i decidís produir-li aquest film.
La forma com YouTube es comunica és bastant diferent de les pel·lícules a les sales de cinema; en el primer cas, normalment són filmacions molt curtes que provoquen de forma quasi immediata la sorpresa, la tendresa, el riure o la por, aquests últims basades en l’ensurt fàcil, el típic monstre que apareix del no-res sense previ avís; per contra, el cinema acostuma a congriar el terror a foc lent, creant una atmosfera angoixant o opressiva que va conduint l’espectador cap a aquell indret aterridor del qual voldria fugir; és un patiment sostingut en el temps, un neguit del qual no podrà escapar fins a veure els títols de crèdit finals o que fins i tot s’emportarà en forma de malsons a la nit. Kane Parsons ha sabut conjugar els dos medis construint un laberint pervers que t’atrapa usant l’estètica pròpia de les xarxes.
El film aconsegueix, des de les primeres escenes, provocar la incomoditat de l’espectador. Clark no viu en pau amb si mateix, les seves decisions l’han portat a un estat de neguit permanent, que el director, amb els seus enquadraments de primeríssims plans, i l’actor, amb la seva mirada embogida, ens ho transmeten.
Quan en una nit d’insomni el protagonista descobreix l’entrada a les habitacions del darrere no trobarà res monstruós en si mateix, sinó unes amplíssimes sales geomètriques perfectament il·luminades que se succeeixen de forma laberíntica, connectades per passadissos estranyament capriciosos que es van configurant davant nostre, on hi ha objectes coneguts i quotidians situats en posicions impossibles o fora de tota lògica. Aquesta combinació de familiaritat visual despullada de tota utilitat humana ens provoca rebuig, ja que percebem una hostilitat i no un acolliment. És un lloc absolutament inhòspit des de la mirada tant de la raó com del sentiment. És clar que, si pensem que tot això, potser amb un ordenament diferent, configura els nostres espais vitals de cada dia: oficines, botigues, hotels o cases, és absolutament pertorbador.
Com hem pogut allunyar-nos tant del que ens és natural i propi? On queden boscos, muntanyes, platges, oceans, valls i rierols?
Clark s’obsessiona a elaborar un mapa aquest laberint, que mostrarà a Mary, la seva psicòloga. Intuïm que, en realitat, el que intenta esbrinar és el plànol del seu propi subconscient. Per això, quan convenç els seus empleats perquè l’acompanyin a explorar el backroom, aquests seran suposadament devorats pel laberint, com si aquell espai només pogués ser habitat per qui l’ha creat o el porta dins seu. Mary, en canvi, sembla aconseguir escapar-ne, almenys en un primer moment.
El film critica la societat que ens fa voler ser el que no som i les xarxes que ens fan somniar en mons que no existeixen ni ens serveixen a nosaltres, sinó als que en treuen profit; aquesta alienació es farà palesa quan Clark es menja uns familiars davant d’una Mary absolutament terroritzada i, sobretot, quan el gegant d’ell mateix, el «Capità Clark», la seva consciència?, el seu subconscient?, el devora a ell mateix.
El moment més terrorífic arriba quan Mary aconsegueix sortir del laberint per una porta diferent i descobreix les instal·lacions d’Asynk, una empresa a la qual el govern destina cada cop més recursos, perquè investigui aquest món paral·lel que s’expandeix obrint noves portes. La corporació que, igual que fan les xarxes socials, sembla voler convertir aquest nou espai en un nou mercat per conquerir nous clients. Però Mary aviat comprèn que tampoc no pot escapar d’aquell lloc. Atrapada, els records dels problemes mentals de la seva mare i del terror que va viure durant la infantesa afloren amb tota la seva força.
El film, amagat darrere d’unes imatges que recorden les pantalles d’un joc d’ordinador, reflexiona sobre la soledat, l’aïllament, el trauma que ens provoca viure dins d’una societat que ens genera unes expectatives que som incapaços d’assolir.
Una pel·lícula força diferent del que estem acostumats a veure, més crit de socors que poesia, més exercici d’estil artesanal que creació artística.
USA 2026 (1 hora, 50 minuts)
Direcció: Kane Parsons
Guió: William Bromell, Kane Parsons (història de Kane Parsons)
Actors: Chiwetel Ejiofor, Renate Reinsve, Finn Bennett, Lukita Maxwell, Mark Duplass, Krista Kosonen,…