En Chuang, un espavilat noi de deu anys viu al seu poble natal a càrrec dels seus tiets, avis i resta de la seva família, ja que els seus pares treballen a la ciutat. Sota la seva mirada curiosa i neta de prejudicis veurem com es desenvolupa la vida en el petit indret rural: viurem casaments, enterraments, celebracions, labors al camp, tot ens serà mostrat amb una precisió documental. 

Som a principis dels anys noranta i la Xina rural comença a despertar-se d’un temps immobilitzat durant segles. Al principi de la pel·lícula veiem Huo Meng, el director, dirigint-se a nosaltres directament per explicar-nos el perquè d’aquesta cinta; ell va ser, com el protagonista de la seva pel·lícula, criat al camp mentre els seus pares eren a ciutat i té d’aquella època el record de la placidesa de la vida bucòlica que allà va portar. És aquesta nostàlgia, aquest amor profund que encara té per la terra, els que l’han dut a dirigir aquesta obra.

Per completar aquesta mirada vull pensar que hi ha alguna cosa més enllà dels records, quelcom orgànic i profund; deixeu-me imaginar: des de la nit dels temps i fins a la revolució industrial el ritme de la vida avançava a la velocitat del cos humà, a la cadència limitada de les seves passes, a la força de les seves mans i del seu alè. La feina del camp era tota manual: llaurar, sembrar, segar, ajuntar, netejar i transportar, així ho veiem a la cinta; les persones viuen en cases petites de sostres baixos, en general espais únics i compartits; per parlar amb una persona l’havies de tenir al davant i per anar d’un lloc a l’altre calia caminar; es naixia i es moria a casa.

Només amb el fet de viure-hi, Chang, el nen de deu anys que canalitza els records del director, copsava tot allò que afectava la seva vida, tot tenia un motiu i tot era al seu abast, se sentia lliure i alhora protegit en el sentit més ampli. Ara som interdependents i tot va a una velocitat sobrehumana, sense la tècnica i les màquines no sabríem com viure, el nostre cos està al servei d’accessoris tecnològics que ens fan les coses per nosaltres, sense ells ja no sabríem fer-les. És difícil esbrinar qui està al servei de qui. Es pot argumentar que ara pensem i les màquines fan, però tot ultrapassa la mida humana; no m’estranya el vertigen que provoca la IA, perquè potser ens manllevaran el darrer atribut humà: pensar i decidir. És lògic sentir nostàlgia de la llibertat i del repte d’exercir-la.

Huo Meng construeix la seva obra sobre dos eixos principals.

  • El primer és la quotidianitat de la vida al camp, que se’ns mostra de forma contemplativa, fugint de la cerca de fets melodramàtics artificials; d’aquesta manera som testimonis d’una forma de vida mil·lenària i podem entendre, en veure els hàbits que es repeteixen des d’on arriba la memòria, el sentit de les coses que impregnava les persones a la província de Henan en aquells anys.

  • El segon és el punt de vista del nen, i per això la càmera sovint se situa a altura dels ulls del protagonista perquè és des d’aquesta perspectiva que es crea la seva memòria, és una mirada neta i curiosa que aprèn i vol entendre, allunyada de la visió adulta que dona per suposades moltes coses.

Fidel a aquesta manera d’observar el món, recrear la vida rural a la Xina el 1991 de forma autèntica, tal com fa la pel·lícula, requereix rigorositat en la posada en escena i el vestuari, sense per tant caure en el punt folklòric o pintoresc, fugint alhora de la idealització i la precarietat i el director ho aconsegueix perfectament.

Des d’aquesta mirada tan neta i honesta, la pobresa i manca de recursos de l’època se’ns mostren com un exercici de minimalisme digne sense que en cap moment tinguem la sensació de misèria. D’aquesta manera el film s’acosta al que seria un documental rodat aquells anys. També vull assenyalar que la majoria dels actors no són professionals i això dona una frescor i una naturalitat lluny d’interpretacions i impostures. La fotografia utilitza la llum natural per donar una visió tant autèntica com melancòlica. El director atorga als paisatges naturals la categoria d’un personatge més de la pel·lícula. Els tons càlids de la terra i la textura esponerosa dels camps contrasten subtilment amb els avenços que porta el progrés, cotxes i maquinària se’ns mostren freds i impersonals.

La terra és el centre de la pel·lícula, tal com indica el seu propi títol. Al bell mig dels camps de conreus hi ha les tombes dels avantpassats; els seguicis fúnebres han de zigzaguejar entre els camps per arribar allà on seran enterrats; aquesta proximitat entre els vius, els difunts i la terra de conreu uneix passat i present amb la forma tradicional de guanyar-se la vida de forma que el tot és un únic propòsit i sentit vital. Malgrat el comunisme les velles tradicions continuen regint les cerimònies: mengen al costat de les tombes, cremen bitllets per tal que els difunts tinguin mitjans a l’altra vida. L’èxode dels joves per treballar a les fàbriques de la ciutat trenca aquest cercle virtuós tradicional, encara que tothom ho veu com un camí lògic i inevitable. És fugir de la duresa de la vida rural i de la incertesa dels resultats de les collites, lligats als canvis de temps, per abraçar la seguretat d’un sou.

Enmig d’aquest paisatge que respira tradició, el riu serpenteja entre els camps i els dona fertilitat; l’aigua és el corrent històric i el progrés que no es pot aturar. La veiem també com a lloc on els nens juguen i es refresquen a l’estiu i on les dones netegen la roba. Si la terra és la tradició i l’esforç, l’aigua és la purificació, el joc i la transició.

Els moments en què la terra i l’aigua interaccionen són els que mostren més força dramàtica, encara que també els més poètics. El primer és l’escena de la pluja sobtada nocturna durant la collita i el segon la tornada amb el petit tractor:

  1. Cau la nit i tothom descansa després d’una dura jornada de treball sota un sol abrasador, en què han tallat el blat a mà amb una espècie de falç que cal anar esmolant; a l’hora del dinar, fins i tot els nens —i els no tan nens— s’han pogut refrescar amb uns polos gelats que un venedor ambulant ha portat fins allà, impensable només uns pocs anys enrere. Han anat amuntegant el gra en diferents muntanyes, més altes que un home i d’uns pocs metres de longitud, la feina més feixuga ja està feta i poden reposar i dormir fins a la sortida del sol; es pot sentir la serenitat del moment.Llavors, de sobte es gira un vent fort i es desencadena una gran tempesta de pluja; és un moment dramàtic  perquè l’aigua pot malmetre en minuts el gra, que tant ha costat conrear, fent-lo germinar. És la màxima amenaça per a la supervivència de les famílies. La calma contemplativa que ha presidit fins llavors la pel·lícula queda trencada: els moviments de càmera es tornen sobtats i frenètics seguint els avis i tiets de Chuang que lluiten contra el vent tractant de cobrir amb lones les muntanyes de gra. El perill de la pèrdua, després de tot l’esforç del dia, fa que els nervis aflorin: es criden, es fan retrets, ploren i es desesperen. La imponent força de la natura sobre els immensos camps empetiteix les persones, que se senten impotents.Després del terrabastall dels trons, de la llum encegadora dels llamps i de les cortines quasi sòlides d’aigua, arriba novament la calma. La pols de la terra seca ara és fang, les persones estan exhaustes fins a buidar-se i queden resignades al seu destí, del qual, afortunadament, aquest cop s’han lliurat.
  2. El segon moment és quan la família, pujada al petit tractor que han aconseguit, avança pel camí que voreja el riu sota la pluja. Cada cop hi ha més fang i les rodes del tractor, totalment enfangades, ja no poden fer avançar el vehicle. Han de baixar i empènyer tots a una; mira per on, la modernitat també requereix l’esforç de les persones que, inconscientment empenyen el progrés mentre deixen enrere les velles tradicions i els mètodes més arcaics.

En paral·lel a la trama més agrària hi ha lloc per a l’amor i el desamor: La tieta de Chuang estima el mestre del poble, un noi amable i prim, però quan ell decideix marxar per progressar ella es veu forçada a casar-se amb un xicot a qui no estima. El dia de la boda, quan arriben al poble del nuvi, seguint la tradició rígida i encara marcada per dinàmiques de control sobre les dones, els seus companys l’arrosseguen fora del vehicle. Ella ha de fer com que no vol encara que està tan fora de lloc que no gosa ni moure’s; llavors és el nen el que tracta d’impedir que obrin la porta, de fet és amb ella amb qui se sent més bé, ve a ser com la seva segona mare.

També vull assenyalar la figura del secretari del partit, que de tant en tant apareix al poble amb una camioneta, a la qual sí que pugen els nens per jugar. La seva relació amb la gent és tranquil·la, cadascú fa la seva part sense cap mena de tensió; sota la mirada de Chuang sembla un home pacient i bondadós. Veurem que un dia arriba acompanyat d’altres funcionaris per censar la població, molts no saben ni l’edat que tenen perquè no compten per anys i mesos, més aviat per circumstàncies relacionades amb canvis d’estacions.

Aquesta és una pel·lícula que més que el típic relat d’un personatge enfrontat a un problema és quasi un documental etnogràfic i descriptiu, són els records i sentiments que un home guarda dins del seu cor de quan tenia 10 anys i la vida transcorria lenta i serena a un ritme més humà. Aquesta vivència profunda, aquest amor per la terra i els seus, units a una especial sensibilitat, fan que aquest film sigui artísticament rellevant. Recomanable per cinèfils i amants de la natura, la història i les persones.

Xina 2025 (2 hores, 12 minuts)

Director: Huo Meng Guió: Huo Meng

Actors: Wang Shang, Zhang Chuweng, Zhang Yanrong, Zhou Haotian, …