Esteban Martínez és un reconegut director guanyador d’un Oscar i que fa molt temps que viu i treballa als Estats Units. Decideix retornar a Espanya per rodar una pel·lícula ambientada als anys trenta, Desert, quan el Sàhara era una colònia espanyola. Dins del repartiment vol incloure la seva filla Emilia, una actriu sense pràcticament propostes de treball, amb qui no ha tingut cap contacte des que tenia tretze anys, ja fa més d’una dècada. Una història del cine dins del cine i de retrobament de pare i filla.
Abans de res, cal parlar de l’equip de la pel·lícula encapçalat per Rodrigo Sorogoyen, un brillant director amb pel·lícules tan reconegudes com Que Dios nos perdone, del 2016; El Reino, del 2018, o As Bestas, del 2022. També ha treballat en algunes sèries per a la televisió, com Antidisturbios, de 2020, una de les millors series espanyoles dels darrers anys. No podem oblidar la coguionista, Isabel Peña, que forma equip amb el director des de l’inici de les seves mútues carreres. Com a protagonistes tenim dos prodigis de la interpretació: un Javier Bardem que porta més de trenta-cinc anys davant les càmeres, guanyador d’un Oscar i sis premis Goya, i una Victoria Luengo en un dels seus millors papers, tots dos acompanyats per uns secundaris de luxe. El treball coordinat de tots ells és un plaer per a qualsevol amant del cinema.
També cal explicar, pel seu valor simbòlic, el conflicte del Sàhara Espanyol: aquest territori africà va ser annexionat de forma oficial i unànimement acceptada a Espanya després de la Conferència de Berlín de 1884, lloc on les grans potències mundials es van repartir Àfrica; fins i tot el 1958 va deixar de ser colònia i se li va concedir l’estatus de província espanyola i els seus habitants tenien un DNI com qualsevol altre ciutadà. El 1975 els marroquins, aprofitant el buit de poder i la debilitat del govern espanyol, van envair el territori, l’anomenada Marxa Verda, fins que el 26 de febrer de 1976, amb l’Operación Golondrina, els espanyols, militars i civils, van abandonar definitivament el Sàhara, defugint de la resolució de les Nacions Unides que obligava Espanya a tutelar el procés de descolonització i a fer un referèndum entre la població. El Marroc va ocupar militarment totalment la regió sense cap altra opció; els sahrauís es van sentir traïts i abandonats, tal com li va passar a Emilia amb el seu pare.
El director va explicar en un col·loqui que la primera escena, que també és la primera seqüència, havia de ser la quarta. Les tres primeres eren una presentació dels personatges on veiem per separat les vides de filla i pare abans de retrobar-se, després de tretze anys, en un restaurant de Madrid on el director li ofereix el paper principal de la seva següent pel·lícula. Aquesta, finalment primera escena, de pràcticament vint minuts, té una força tan gran que van decidir que no calia cap altra introducció. Es va rodar sense talls, amb llum natural i dues càmeres fixes situades just darrere de cadascun dels comensals. Qualsevol moviment estrany lateral dels dos actors podia fer que la seva cara quedés ocultada pel cap o l’esquena de l’altre. El que podia ser un problema es transforma en virtut, perquè aquesta ocultació parcial dels rostres, les ombres que els enfosqueixen, són la constatació més gran de la tensió del moment.
El pare, un narcisista radical, es veu a si mateix fent el paper del retorn de l’heroi; però no és Odisseu que retorna després de guanyar una guerra, sinó un abandonador egoista, i ella no és la reina Penèlope, teixint i desteixint un sudari, sinó una noia abandonada i profundament ferida que vol girar full i ja porta una vida lliure i independent i que no el necessita a ell. L’entrega d’un paper protagonista, que ell veu com un tresor precios, no pot fer oblidar el sentiment de menysteniment i fins i tot es pot percebre com un insult. Els gestos i les mirades ens penetren tant o més que les paraules; la frase més repetida és “estic bé” i ell parla de “el seu procés” com si fos un propòsit místic. Tot podria haver anat molt bé en aquest dinar de reconciliació si no fos que els records del passat són cruels i patèticament divergents i evocar-los és posar una bomba sobre la taula. Quan Emilia desvela el que sent, la mirada del pare es torna dura i tèrbola. Aquesta sola escena resumeix com anirà tota la pel·lícula.
La següent escena és també prou reveladora: la seva mare, que també havia estat actriu i havia treballat amb Esteban, acompanya Emilia a l’aeroport, ja que el rodatge serà a Lanzarote; en el comiat es fonen en una llarga abraçada, perquè tant filla com mare són conscients dels riscos de l’aventura.
Llavors la càmera es trasllada a Lanzarote i, sobre impressionat a la pantalla, apareix el títol de la cinta: L’Ésser estimat.
A partir d’aquí comença el cinema dins del cinema i fora d’ell al mateix temps. Tot el que passa en el set de rodatge és com si tingués lloc en condicions de laboratori; per una banda, cadascú té el seu paper determinat: director-actriu, però per dins hi ha també la dialèctica filla-pare de la qual no es poden desprendre. Pensem que Emilia se sentia absolutament ignorada: el seu pare mai l’havia mirat en aquests anys ni li havia fet costat; ara haurà de mirar-la a través de la lent de l’objectiu tant sí com no, de fet és com acostuma a mirar les persones. Esteban creu que darrere la càmera podrà exercir els dos rols, que la seva grandesa artística i creadora enlluernarà Emilia i la podrà fer entrar novament a la seva vida oblidant els anys de separació i els greuges; que la podrà modelar per retrobar l’ascendència sobre ella; que aconseguirà ser perdonat sense haver de demanar perdó. Ella és allà per fer una feina on el pare és el director i, alhora, té una barrera emocional que la distància d’ell, a qui continua veient com la persona que les va abandonar, a ella i a la seva mare, sense mirar cap enrere ni mostrar cap consideració.
En el temps lliure portaran vides estrictament separades, defugint Emilia pràcticament qualsevol contacte; per això rebutjarà un sopar entre actors i director, ja en té prou d’aguantar la seva prepotència en hores de feina. En canvi, sí que es reunirà de forma distesa amb membres de l’equip tècnic i secundaris per fer petar la xerrada; en els trasllats en cotxe per les carreteres polsegoses desconnecta i s’aïlla de la resta amb els seus auriculars. Ella necessitaria una conversa llarga i sense galons, una enraonada entre dues persones adultes d’igual a igual on ell reconegués el mal fet i demanés perdó, per poder intentar llavors un difícil i tortuós nou començament sense garanties, que permetés a Emilia mirar-li a la cara sense odi. Ell no vol baixar del seu pedestal, el poder és seu i espera que ella acabi rendint-se; no abandona mai la seva posició de depredador.
Hi ha una escena brillant al bufet lliure de l’hotel on Esteban està esmorzant amb la seva nova família, que ha vingut a visitar-lo el cap de setmana. Està parlant amb els seus fills petits; hi ha molt xivarri de turistes i soroll de coberts i plats. Llavors el compositor de la banda sonora de Desert li envia un WhatsApp amb la música que ha compost per a la pel·lícula i ell demana perdó als seus fills, es posa els auriculars i comença a escoltar la música; el soroll ambient desapareix i podem sentir una música evocadora. El seu rostre es dulcifica, la seva expressió s’humanitza, és una mirada màgica: està sentint la bellesa de l’art i s’ho imagina amb les imatges que està rodant. Llavors apareix Emilia i comença a recórrer parsimoniosament, com si surés, els aparadors de menjar; la veiem movent-se tal com ell la veu des de la seva taula, música i sentiments d’amor es barregen i llavors somia que tot és possible per a ells dos. És potser l’únic moment d’esperança de la pel·li, que s’esvaeix quan al seu fill li cau el pastís del plat; ell es treu els auriculars i tornem a sentir l’estrèpit del menjador.
El film fa ús de tots els recursos creatius audiovisuals al seu abast: hi ha escenes rodades en digital, d’altres amb pel·lícula de 35 mm, fins i tot en 16 mm de gra gruixut, en color i en blanc i negre, tot ben barrejat. Aquestes transicions tenen importància, perquè quan veiem la imatge en blanc i negre és quan Emilia se situa en la posició de filla. Ho podem veure, per exemple, quan ella tafaneja el necesser del seu pare d’amagatotis. Hi ha una escena reveladora: en un moment del rodatge Esteban anima Emilia a usar gestos naturals propis d’ella per fer més humà i creïble el personatge: “m’agrada aquest gest”, li diu. Un parell de dies després la veiem a la seva habitació, assajant els diàlegs de l’endemà; llavors comença a repetir la frase del seu pare imitant la seva veu, ella apareix en blanc i negre i, a poc a poc, fa la frase seva, amb la seva pròpia veu, i llavors la imatge és en color.
Tot això es fa palès amb una de les escenes més rellevants de la pel·lícula, que apareix a migmetratge, la coneguda com l’escena de la cavalla o dels plats. Estan rodant un dinar a l’aire lliure amb la majoria dels personatges principals; l’ambient és distès malgrat que problemes tècnics obliguen a repetir la presa, fins i tot la situació és divertida i tothom riu. Esteban, visiblement nerviós, perd els papers i la bèstia surt de la gàbia en un esclat de violència verbal extrema. De director rabiós i malcarat passa a pare despòtic i maltractador. Aquesta escena tindrà conseqüències per al desenvolupament del rodatge. A la següent escena una part de l’equip de rodatge, encapçalat per la directora de fotografia, abandona la pel·lícula en un acte de dignitat; això no és gaire normal, ni en el cine ni en cap altra feina, perquè caps tòxics i maltractadors n’hi ha a tots els oficis. Sorogoyen i Peña van decidir, escrivint el guió, que cal dir prou a aquestes actituds; de fet el director va declarar en una entrevista que la violència dels homes li sembla el motiu principal de dolor en el món i del fet que les coses no vagin bé dins la societat.
El film és un thriller psicològic cuinat a foc lent, on la tensió va minant els ànims dels personatges: Emilia va entrant sense adonar-se’n en una espiral anímicament autodestructiva, un retorn a l’infern, on l’alcohol juga el seu paper; Esteban acaba perdent l’autocontrol, “el seu propòsit”, en un esclat de violència irracional que pretén camuflar en una suposada recerca de l’excel·lència artística. En aquest clímax el director dona un descans a l’espectador amb un parell de plans de transició de gran bellesa que mostren el paisatge volcànic de l’illa; també ajuden a fer-nos càrrec de la desolació i aridesa de la relació.
Hi haurà un parell de preses més amb un nou equip de direcció fotogràfica i, ja cap al final, s’arriba a un clímax que desemboca en el desenllaç de la relació pare-filla; és una escena on tots dos estan sols dins de la tenda de direcció de la darrera escena del film Desert. Hi ha poca llum, ella vesteix un meravellós vestit vermell que ressalta sobre la foscor de la lona de la tenda; Esteban està com encongit, tancat en si mateix. Ell li ofereix compartir l’entrepà que està menjant mentre espera que el temps millori per rodar; Emilia ho rebutja al principi, però acaba acceptant un bocí. “Està bo”, li diu ell. Acceptar compartir un entrepà no equival a perdonar i, llavors ella s’atreveix a fer-li la pregunta —que també és un retret— que li havia volgut fer des del principi:
“Tu ets conscient del mal que m’has fet tots aquests anys?”
Per saber la resposta haureu de veure la pel·lícula.
Durant el muntatge de la pel·lícula Desert, Esteban i el seu equip estan convençuts d’haver fet una gran obra; ell ha fet el que calia per crear el seu art, les vides i les ànimes de les persones que l’han ajudat són prescindibles i ja no són ni memòria.
Al final veiem com Emilia ja ha tornat a la seva quotidianitat, al seu pis compartit i a la seva feina de cambrera; se la veu relaxada i feliç.
És impossible veure aquesta pel·lícula sense pensar en una altra estrenada l’any 2025, l’enlluernadora Valor Sentimental del director i guionista noruec Joachim Trier, guanyadora de l’Oscar a millor film internacional i de la Palma d’Or al festival de Cannes, perquè la sinopsi és quasi idèntica a L’Ésser Estimat, ja que també hi ha un pare absent director de cinema que ofereix un paper a la seva filla. De fet, a Rodrigo Sorogoyen, que treballava en aquest projecte des del 2022, se li van posar els pèls de punta. Les diferències són molt grans: per començar, el pare de Trier és més nòrdic i de cap manera tan mediterrani i testosterònic com el de Sorogoyen; els personatges del director noruec són més estereotipats i plans, no és exactament cine dins del cine i s’arriba a un final feliç que deixa l’espectador amb bon gust de boca, perquè també respecta els principis de la societat heteropatriarcal: un pare que, malgrat narcisista, és genial i comprensiu, i unes filles més en el seu paper d’insegures i submises. Amb tot i aquests petits detalls, una gran pel·lícula.
Steven Spielberg, després de veure L’Ésser Estimat, va escriure a Bardem dient-li que possiblement era la seva millor actuació, que la pel·lícula era boníssima i que Victoria Luengo feia una interpretació magistral amb una honestedat interpretativa brutal. Ho diu un mestre.
Sense cap dubte L’Ésser Estimat és una de les millors cintes de l’any en tots els sentits: cinematogràficament, estèticament, interpretativament i temàticament, amb una emoció, una profunditat i una força que sols assoleixen les grans obres. Moltíssima gent s’ha sentit tocada després de veure-la, ja que els abandonaments, especialment de marits, són casos més habituals del que pot semblar; provocant que filles i fills truquessin a les seves mares per compartir l’emoció viscuda. La mateixa Victoria Luengo va patir aquesta situació de petita i ha pogut mostrar al públic aquest sentiment d’abandonament que va viure. Un film imprescindible.