En un futur Brasil distòpic la gent gran és enviada a una colònia per passar els seus darrers anys de vida a càrrec de l’Estat, suposadament, segons la propaganda del govern, per gaudir de descans i comoditats. La Teresa, que tot i tenir setanta-set anys encara treballa en un escorxador de caimans, rep la notificació oficial i l’endemà és acomiadada de la feina. Ella es rebel·la contra aquesta imposició i fuig en un vaixell per l’Amazones per complir un somni: volar en un avió.
Aquesta rebel·lia de la Teresa es gesta en una societat on el control de l’Estat es camufla sota una falsa retòrica de benestar. De fet, el que fa el govern suposadament més social de la història del Brasil és «democratitzar» les residències; tot i que, en aquest cas, no es tracta d’una opció, sinó d’una obligació. I, com sol passar amb qualsevol imposició, la dissidència no triga a aparèixer al carrer.
«Torneu-nos els nostres avis», es pot llegir en una pintada en una paret.
La mateixa Teresa és testimoni d’aquesta repressió quotidiana. Un dia, mentre la despatxen a la peixateria, es fixa que hi ha una casa precintada —«confiscada», s’hi llegeix al precinte— i pregunta què ha passat.
«Un nen va amagar-hi el seu avi perquè no se l’emportessin, però el van descobrir», li comenta la peixatera
«Hauries d’haver vist la cara del pobre ancià quan se l’enduien.»
De fet, hi ha un cert ocultisme pel que fa a on són i com són aquests complexos per la gent gran. El que si se sap és que molts hi van obligats, quasi segrestats, i que la uniformitat és preceptiva.
Però, té algun sentit que el govern s’encarregui dels ancians a temps complet? Econòmicament, no cal dir-ho, segur que és més barat que no pas pagar-les una pensió digna. A més, es treu del mercat una mà d’obra cansada i poc eficient obrint finestra pels més joves.
A l’escena inicial veiem a Teresa a la feina, obre la porta d’una cambra refrigerada i s’endinsa en un núvol blanc, camina lentament obrint els braços dins de la boira i s’estira a terra cap per munt. Hi ha alguna cosa dins del seu cor que busca una llibertat que no té.
Quan el gerent de l’empresa li diu que ha de plegar ella s’amoïnà doncs tota la seva vida només ha treballat, no ha tingut ni temps de desitjar res. Amb aquest desig de volar està perseguint la llibertat? Serà en el camí cap aquest somni que descobrirà que en el mateix viatge per complir el seu somni de volar, lliure d’obligacions, es troba la felicitat.
A la societat que retrata la pel·lícula la gent gran, cridada per anar al retir daurat, perd tots els drets civils i tota la seva autonomia. Teresa se n’assabenta quan tracta de comprar un bitllet d’avió, amb els estalvis de tota la vida, i el venedor de l’agència, després de demanar-li la documentació, truca a la seva filla per demanar-li si autoritza el viatge, que li negarà.
Aquest veto familiar actua com el reflex perfecte de la submissió absoluta a les estructures de poder. Davant d’un govern que obliga les persones grans a tancar-se en colònies per “deixar lloc” als joves productius, ella no només obeeix, sinó que es converteix en un instrument de l’Estat denunciant la seva pròpia mare. Segons el filòsof Charles Pépin, la filla busca seguretat en l’obediència, delegant la seva llibertat i responsabilitat ètica en el sistema. Per a ella, la força és submissió a la norma, encara que això signifiqui tancar la seva mare en una “bona presó”. És la pèrdua total de l’autonomia: quan es renuncia a pensar per un mateix, la por a la incertesa es converteix en conformisme.
Mentre la filla s’encongeix buscant la falsa protecció de la llei, la Teresa troba en la pèrdua de seguretat la força per renéixer. El seu “sender blau” ens mostra que la vertadera força humana no consisteix a resistir el canvi, sinó a tenir el coratge d’escoltar els nostres desitjos i viure amb dignitat i llibertat fins a l’últim alè.
Lluny d’acoquinar-se davant d’aquest mur, la Teresa decideix obrir-se el seu propi camí: contracta un petit vaixell i el seu patró per remuntar el riu cap a un indret on sap que ofereixen vols en ultralleuger. Aquest primer viatge tindrà un caràcter iniciàtic: El silenci, les aigües del riu, la selva i el seu alternatiu capità que viu en llibertat; serà ell qui li mostrarà l’existència dels caragols de bava blava amb propietats al·lucinògenes que et dona una percepció superior de la realitat i et permet imaginar el futur.
Aquesta primera aventura no tindrà el final feliç que esperava, ja que el propietari de l’avió és un jugador empedreït que es gasta els diners que la Teresa li dona en apostes en lloc de reparar l’aeronau. Ella, veient-se privada de volar, retornarà a la seva llar en vaixell de línia; a l’arribada, però, la seva filla la fa detenir i retenir. No té escapatòria i la filla l’acompanya a contracor a la sortida cap a la colònia.
Ja sola, neguitosa en la fila de vells que esperen resignats, per pujar a l’autobús li expliquen que s’ha de posar el bolquer el necessiti o no; això és la gota que fa vessar el got! En aquestes circumstàncies Teresa decideix fugir usant un truc i amagar-se en un vell parc d’atraccions temàtic abandonat. Aquest és el plantejament de la pel·lícula. Aquest periple com a fugitiva, bàsicament pel cabalós Amazones, permetrà a Teresa anar coneixent a persones que viuen al llindar del límit de la societat i serà també un viatge de creixement personal on descobrirà una vida allunyada de les obligacions imposades.
Per què la protagonista es revela davant la implacable burocràcia del sistema? Doncs perquè no vol perdre ni la seva dignitat ni la seva autonomia; vol continuar vivint i gaudint de la vida i la bellesa, perquè la vellesa no t’inhibeix de desitjar. És a partir d’aquest moment quan la pel·lícula s’enlaira de les funestes distopies i, abraçant un realisme màgic s’endinsa dins la bellesa de les aigües i la selva. D’aquesta manera la seva fugida és una metàfora contra l’edatisme i la tirania de les institucions sobre les minories.
Tal com defensa el filòsof Charles Pépin en el llibre La Rencontre, la veritable trobada ens transforma i ens obliga a sortir de nosaltres mateixos. El viatge de la Teresa riu amunt per l’Amazones no és un simple desplaçament geogràfic: és una successió de trobades que la modelen. Com un mapa en blanc, es deixa afectar per les persones que coneix, escoltant més que parlant, absorbint experiències alienes.
Així, la Teresa es converteix en un subjecte en moviment, que no viatja per reafirmar qui era, sinó per descobrir qui pot arribar a ser. L’Amazones —miratge i refugi alhora— actua com un espai de revelació de la seva pròpia llibertat.
Es refugiarà en un vaixell anomenat Caritat on una monja friqui, la Roberta, es dedica a proclamar la paraula de Déu i sobretot a vendre una Bíblia digital.
Mira per on, la Teresa ha trobat casa i parella, encara que si abans era dependent de sa filla ara ho és, com a mínim teòricament, de la Roberta i això li deixa un neguit. Quan un dia troba per casualitat a la cambra del motor un caragol de bava blava, el seu món s’obrirà. Del capità de la primera barca va descobrir les propietats endevinatòries de la bava del caragol; el propietari de l’avió ultralleuger li va dir que ho va perdre tot al casino “el peix d’or”, un lloc on es pot perdre tot o guanyar-ho tot. Cap allà marxarà…
Al final veurem a Teresa a dalt del vaixell que navega per unes aigües tranquil·les, sembla tenir la mirada perduda a l’horitzó, per un moment es fixa en un caiman que neda lliure pel riu, els cabells blancs que ara porta sense agafar li tapen la cara moguts pel vent, com si fos una blanca mantellina. És lliure.
La pel·lícula té dues parts ben diferenciades. La primera mostra com el sistema va estrenyent el setge sobre la protagonista d’una forma asfixiant, com si es tractés d’un thriller policial. De sobte, un cop a dalt del vaixell, el ritme de la cinta s’alenteix com si seguís el fluir del riu, revelant la placidesa de la llibertat. Després d’un parèntesi de bogeria —el que retrata l’episodi nocturn de les apostes al casino—, i amb la Teresa ja com a senyora del seu destí, la calma hi torna a regnar.
La vellesa no és un càstig diví que precedeix a la mort, és una etapa com qualsevol altre de la vida. No és necessari estar fent coses constantment per ser feliç, l’ociositat és una opció. N’hi ha prou amb ser lliure i viure a prop de la natura, tenir una mirada ampla sobre el cel i l’horitzó, seguir un camí plàcid i tranquil i sí a més tens al teu costat a una persona com tu per estimar-la, llavors tota està bé.
Aquesta pel·lícula es revolucionaria secretament, sense escarafalls trenca el tabú del sexe a l’edat madura mostrant-nos els cossos, nusos de les protagonistes, esmicola els prejudicis sobre l’homosexualitat, és un cant a l’alegria de viure sense més adjectius, té una fotografia preciosista amb el blau com a referència, les imatges de l’Amazones i la selva són hipnòtiques, la bellesa és font amb la serenitat i tot està bé.
A la imatge promocional, la Teresa ens sosté la mirada. El seu personatge, interpretat per Denise Weinberg, mostra uns ulls ben oberts, una mirada que evoca la d’un infant. No és una mirada de vulnerabilitat, sinó d’una “curiositat immensa”, com si el món encara fos un territori per descobrir. És l’ull de la llibertat.
Un film modest que va guanyar el gran premi del jurat al festival de Berlín i que creix a cada visionament. Imprescindible pels amants del cinema.
Brasil 2025 (1 hora, 26 minuts)
Direcció: Gabriel Mascaró
Guió: Gabriel Mascaró, Tibério Azul
Actors: Denise Weinberg, Miriam Socarras, Rodrigo Santoro, Adanilo, Rosa Malagueta,…