Nelly és una cantant jueva alemanya supervivent d’Auschwitz que retorna a Berlín acompanyada per la seva amiga Lene, que acull i ajuda els jueus supervivents, oferint-los un lloc al renascut Israel. Torna amb la cara desfigurada i vol que un reconegut cirurgià plàstic li retorni el seu aspecte anterior. Només té una idea al cap retrobar-se amb el seu marit Johnny. Quan el trobi les coses no aniran com havia imaginat.
Phoenix és una obra profundament pertorbadora que reflexiona sobre la manera com la ment humana afronta les situacions traumàtiques. També mostra dels estralls de la guerra i la culpa en una societat, l’alemanya, derrotada i absolutament perduda en un caos que ella mateixa va propiciar; al darrere hi ha l’horror de l’Holocaust i la bogeria d’una guerra. Quina va ser la sortida davant d’aquell horror? La teoria de l’hora zero, nascuda de la necessitat d’oblidar el passat i la culpa, per tornar a començar amb la mirada al futur. El film és d’una fondària abassegadora i construeix el relat basant-se en tres perfils de personatge molt ben construïts:
Primerament, tenim la Nelly, que vol tornar a ser la persona que era, reconquerir el seu marit i recuperar la seva vida d’abans; és un intent patètic d’oblidar el que ha viscut a Auschwitz. Creu que la reconstrucció plàstica de la seva cara, exactament tal com era abans, fet que l’obsessiona, significarà també la reconstrucció anímica i personal, però aquella persona sols existeix en els seus records, tal com li passa a un adult amb els feliços records de la infantesa, o, en el seu cas encara més després d’afegir a la memòria la vivència devastadora del dolor i la por.
Tampoc existeix el Berlín on va viure, absolutament enderrocat i on el club Phoenix, que dona nom a la cinta, freqüentat per soldats americans, alemanys que han sobreviscut adaptats als nous temps, cantants de vodevil i prostitutes sembla un purgatori nocturn ple d’espectres que s’esvaeixen en sortir el sol. Nelly és la víctima, deshumanitzada pels nazis com a jueva, destinada a ser eliminada i finalment despullada d’ella mateixa pel seu marit. També representa el passat, que ja no existeix, al qual s’aferra.
Després hi ha Johnny, que ha decidit inconscientment oblidar tot el que va passar i tot el que va fer, tal com han fet la majoria d’alemanys supervivents. Per això li és impossible reconèixer la Nelly: ella forma part d’aquest passat oblidat i, per tant, és impossible que sigui viva. Quan es retroben no la reconeix, no es pot reconèixer algú que ja no existeix; i llavors, com li veu una lleugera similitud, pretén usar-la com a doble de la seva dona per reclamar la indemnització que donen als supervivents dels camps. És esfereïdor veure com tracta d’ensenyar a Nelly a comportar-se tal com ell la recorda. Segurament la Nelly que habita la memòria de Johnny s’assembla més a la dona que era abans de la guerra que no pas a la que és ara; els esgarrifosos anys a Auschwitz segur que han afectat la seva manera de caminar, es mou sense fer soroll, amb por de cridar l’atenció dels botxins, tractant de fer-se invisible i sobretot ha canviat la seva mirada. Això em fa pensar que podem arribar a ser tantes persones com gent hem conegut, ja que cadascuna ha guardat a la memòria un tret concret de nosaltres, una imatge concreta d’una determinada relació, com si fossin diverses fotografies de cada instant, com miralls del passat; capturant els records de les seves ments podríem fer un àlbum fotogràfic i de personalitat de les persones que vam ser i que van participar en la construcció de qui som ara.
Johnny és el traïdor, el delator, el botxí necessari perquè empresonin la seva dona i després es converteix en l’opressor que la despersonalitza tractant de fer-la passar per si mateixa per obtenir un benefici econòmic. També és el futur construït del no-res, un penya-segat al qual llançar-se sense cap altra alternativa.
Finalment, la Lene, la protectora que fa de pont cap a la realitat per a Nelly. Es va poder refugiar a Suïssa fugint dels nazis i treballa per l’agència jueva recopilant dades de víctimes i botxins, construint un recull i creant la memòria de l’horror, també ajudant els que tot ho han perdut a començar una nova vida a Palestina. Treballa perquè no es perdi la memòria, per dolorosa i devastadora que sigui, i rebutja l’oblit al qual s’abraça la societat alemanya; tot plegat, i la impossibilitat de canviar a la Nelly, li fa pensar que no hi ha futur a Europa per als jueus, que cal tornar a començar en un lloc segur recordant com un tresor terrible tot el que el seu poble ha viscut.
En veure que Nelly tanca els ulls a la realitat per estar amb el seu marit, que la humilia, Lene comprèn que la seva amiga està reproduint la mateixa relació de submissió i dependència que havia patit sota el nazisme. Al costat de Johnny, el seu delator, torna a ser desposseïda de la seva llibertat i de la seva identitat, confinada en una petita habitació de soterrani i sotmesa a la voluntat d’un home que pretén reconstruir-la a la seva conveniència. Llavors, en un acte heroic és capaç de fer un darrer sacrifici.
La constatació diària de l’horror absolut, de la banalitat del mal, que després va descriure tan bé Hannah Arendt, i sobretot la desesperança de no poder fer veure la realitat a Nelly, la portaran a l’únic destí digne i honorable de qui no vol viure dins la mentida, i la seva mort serà, conjuntament amb les proves de la traïdoria de Johnny, la llum que il·lumini la seva amiga per fer el correcte. Lene és la relatora, es el testimoni de la dualitat víctima-botxí. És el present que existeix sense oblidar el passat ni abocar-se a un futur incert.
Aquesta pel·lícula té un dels millors finals del cinema actual, ho té tot: sobri i sec, d’una bellesa terrible i enlluernadora; no li sobra ni un segon, no li manca ni una imatge, tot plegat embolcallat amb la hipnòtica música de “Speak Low” de Kurt Weill, que Nelly cantava amb en Johnny al piano quan treballaven junts. Després d’un suposat dinar de celebració de la retrobada amb uns amics, una part més de la farsa i l’engany, ella li demanarà que toqui la peça i començarà a cantar, més aviat a recitar amb veu insegura. Llavors, a la meitat de la interpretació, recuperarà la seva autèntica veu, forta i melodiosa; ell, completament astorat, deixarà de tocar i veurà, confós i enfonsat, en el seu braç el tatuatge del seu número a Auschwitz. Ella seguirà “a cappella” fins a acabar la cançó, agafarà la jaqueta i marxarà sense dir una paraula. Demolidor.
Sense cap dubte una gran pel·lícula sobre l’Holocaust, la societat alemanya que ho va permetre i l’amnèsia vergonyosa dels supervivents. Recomanable.
Alemanya 2014 (1 hora, 34 minuts)
Direcció: Christian Petzold
Guió: Christian Petzold, Harun Farocki. Novel·la d’Hubert Monteilhet
Actors: Nina Hoss, Ronald Zehrfeld, Nina Kunzendorf, Uwe Preuss…