En Fabrice Toussaint, un escriptor i filòsof que ha publicat recentment un llibre sobre l’envelliment de la població, visita l’hospital per a una revisió i allà coneix un metge especialitzat en cures pal·liatives, Agustín Masset. Interessat pel tema del final de la vida, Fabrice acompanyarà Agustín en la seva tasca visitant malalts terminals. De les trobades i de les seves converses podem extreure una mirada esperançada sobre el final que a tots ens espera i sobre com afrontar-lo amb dignitat.
El director, Costa-Gavras, és nascut a Atenes, però té la doble nacionalitat grega-francesa, ja que la major part de la seva carrera de director l’ha fet a França, on es va llicenciar en literatura i després va estudiar cinema. És un d’aquests realitzadors que fan cinema perquè tenen la necessitat de dir alguna cosa, de denunciar les injustícies i sobretot la impunitat dels poderosos i els governs.
Va començar a treballar com a ajudant del director francès René Clément, mestre del realisme humanista i guanyador de l’Oscar el 1952 per Jocs prohibits i el 1965 va rodar el seu primer llargmetratge, Els raïls del crim. Si bé l’èxit internacional el va assolir amb Z, del 1969, que va guanyar el Gran Premi del Jurat a Canes, els Globus d’Or i l’Oscar a millor film de parla no anglesa i aclamada pels intel·lectuals d’esquerres. El film parlava de l’assassinat d’un líder d’esquerres per la policia a Grècia i, curiosament el guió el va escriure conjuntament amb l’espanyol Jorge Semprún.
L’any següent, amb La confessió, novament amb guió de Jorge Semprún, va denunciar les purgues estalinistes a Txecoslovàquia i, com sol passar, les esquerres no li van riure tant les gràcies. Amb Estat de setge, del 1972, va burxar les ingerències dels Estats Units en la política a l’Uruguai i el 1982 va dirigir als Estats Units la seva potser millor pel·lícula, Missing, sobre la terrible repressió del cop d’estat de Pinochet a Xile perpetrat amb el suport de la C.I.A. i, lògicament va ser molt criticada per la dreta nord-americana. Va continuar denunciant les injustícies amb un plegat de films i el 2005 va estrenar un thriller-comèdia negra, divertit i extremadament càustic sobre la precarietat laboral, Arcàdia, del qual el 2025 el coreà Park Chan-wook va fer-ne un remake amb mirada asiàtica: No hi ha cap altra opció. Després de dècades de cinema combatiu, amb El darrer alè, aborda la mort amb una mirada serena, fraternal, amable i profundament humana: a 93 anys, el director sembla interrogar-se sobre la fi de la vida amb lucidesa, fugint dels dramatismes i del melodrama.
La pel·lícula es basa en el llibre homònim, Le dernier souffle. Accompagner la fin de vie, dels autors Régis Debray, filòsof i Claude Grange, metge, que recull el dia a dia a la unitat de pal·liatius, amb reflexions, diàlegs i experiències de com afrontar el moment de la mort amb dignitat sense apel·lar a la manipulació sentimental del lector. En aquest sentit, el film segueix el mateix esperit.
La mort és un dels darrers tabús de la nostra societat del treball; fet i fet, quan un és mort deixa de produir i de generar despesa, és un zero que no suma en cap sentit. Per tant, cal anar per feina en aquest enutjós i poc brillant capítol de la vida; millor no saber-ne res fins que ens toqui a nosaltres. A aquesta realitat cal sumar-hi la por que la mort ens provoca: por al dolor extrem que podem associar a aquest moment, por de desaparèixer, a caure per un penya-segat del qual no veiem el fons.
La mort és un dels grans temes del cinema, tractat des de diverses òptiques.
- És omnipresent a les pel·lícules bèl·liques, triomfal i èpica quan moren els enemics, dramàtica i heroica quan moren els bons; un bon exemple dels dos casos és 300, del 2006, dirigida per Zack Snyder.
- Els films d’assassinats són uns dels preferits del públic, on en general la gràcia és descobrir el culpable, el qui, quan, com i per què. Després tenim el gènere del terror, on la mort arriba després de fer patir l’espectador.
- La mort anunciada, la mort sobtada, la pèrdua de l’ésser estimat, fins i tot la fi del món.
En tots els casos la mort, objecte o subjecte, és circumstancial, encara que sempre present; a El darrer alè la mort és la protagonista, els successius clients de la dama negra van passant un darrere l’altre, tot i que en cap cas veiem el moment exacte del succés, sinó els moments previs i com cada artista convidat els afronta.
L’enfocament, entre filosòfic i mèdic, cerca l’objectivitat i defuig el to melodramàtic, lacrimogen o manipulador de la majoria de grans produccions en abordar temes hospitalaris i la mort. Hi ha un fil conductor principal, els diàlegs entre Fabrice, el filòsof, i Agustín, el metge de pal·liatius, on s’argumenta sobre la possibilitat real d’una bona mort, tot plegat pausat per visites a malalts terminals o per històries reals que explica Agustín i que són com a exemples pràctics per reforçar l’argumentari teòric, convertint les idees en experiències humanes concretes. Costa-Gavras recorre en algun d’aquests exemples a grans figures interpretatives com Charlotte Rampling o Àngela Molina; precisament aquesta última interpreta el mateix paper de malalta terminal a Polvo serán, un musical del 2024 dirigit per Carlos Marqués-Marcet.
En el nostre imaginari podem tenir la imatge del final de la vida dins d’una habitació fosca, encerclat de tubs que s’endinsen agressivament dins del nostre cos, connectats a màquines que perllonguen la vida biològica de manera sovint fútil. Costa-Gavras dona la volta a aquest pensament fugint de la fredor que anticipa el tanatori, mostrant-nos espais càlids, acostant-se al rostre serè del malalt, aportant converses sovint divertides i intranscendents amb el metge. També dona cabuda a la llibertat i l’alteritat, emparades pels drets d’autonomia i dignitat al final de la vida, que permeten continuar decidint sobre si mateix fins al darrer alè. Així, es pot morir escoltant la teva cançó favorita, menjant unes ostres al costat del mar o en un passeig en autocaravana envoltat pels teus.
El film planteja la mort com una etapa més de l’existència humana i, per tant, s’allunya de considerar-la un trauma terrible que cal amagar com un tabú en el qual no es vol ni pensar. La conjunció de cures pal·liatives, tant físiques com emocionals, i l’ajuda per morir acompanyat per l’equip mèdic d’una forma ràpida i indolora (eutanàsia) ens poden portar a la desitjada mort digna, on el malalt pot trobar la pau i tranquil·litat per acomiadar-se dels éssers estimats, de la seva vida plena i del món.
En un moment cabdal de la cinta Agustín explica que als metges només se’ls ensenya a curar, a preservar la vida del pacient fins a l’última conseqüència, fins i tot quan saben que no hi ha remei; això sovint porta a un acarnissament terapèutic del malalt, a perllongar l’agonia més enllà de l’humanament suportable. Contràriament a això, la seva unitat de cures pal·liatives cerca el confort i la pau fins al moment final per tal que no es perdi la dignitat.
El model de cures pal·liatives que defensa la pel·lícula és relativament recent. Va néixer a Europa als anys seixanta gràcies a la metgessa britànica Cicely Saunders, que va reivindicar que, quan ja no és possible guarir, encara queda molt per fer: alleujar el dolor físic, emocional i espiritual del pacient. Des d’aleshores, França, Espanya i la majoria dels països europeus han incorporat aquestes unitats als seus hospitals, convertint la dignitat al final de la vida en una qüestió de salut pública. De fet, els principis hipocràtics no exigeixen només salvar vides; també reclamen evitar el sofriment inútil. La missió del metge és guarir quan és possible i, quan ja no ho és, ajudar el pacient a travessar amb dignitat el darrer tram del camí.
No, la mort no és un fracàs de la nostra biologia ni dels metges que ens atenen i tracten de retardar-la més enllà de tota lògica en un inútil i patètic esforç; és la conseqüència lògica de la vida i el seu final, tal com el naixement és un principi. Hem de ser capaços de dedicar als instants finals de la vida, sense drames ni fatalismes, la mateixa cura i amor que dediquem a un infant quan arriba al món. Si aleshores l’acompanyem en entrar en una realitat desconeguda, també hauríem d’acompanyar qui s’acomiada de la vida quan emprèn un camí del qual no coneixem el destí.
Cal aprendre a morir, ajudats per la fe o la filosofia, de la mateixa manera que cal aprendre a viure. Les dues coses necessiten temps i atenció. Potser, perquè veiem aquest procés necessari, quan al final de la cinta li troben un càncer a Fabrice, el filòsof, veurem la por reflectida al seu rostre; ningú no se’n salva d’aquest procés.
Es parla sovint de l’obsessió present en alguns sectors de les elits econòmiques i tecnològiques contemporànies: la superació de la mort. Mentre les cures pal·liatives parteixen de l’acceptació dels límits de la condició humana i cerquen preservar la dignitat de la persona fins al final, determinats corrents transhumanistes plantegen allargar indefinidament la vida o fins i tot superar la mort gràcies a la tecnologia; tot podria començar amb una rèplica cibernètica, tot esperant que els avanços futurs en enginyeria genètica permetin també la immortalitat del cos biològic. Aquesta idea ha estat defensada per figures influents com Peter Thiel, ideòleg de la dreta radical i suport del trumpisme, que considera la mortalitat com un problema tècnic a resoldre. En aquest sentit, El darrer alè planteja una pregunta molt diferent i potser més humana: no com viure eternament, sinó com morir bé.
A la seva obra anterior Costa-Gravas lluitava denunciant les injustícies i la prepotència del poder per tal de defensar els ideals republicans: llibertat, igualtat i fraternitat; amb aquesta cinta, en un to més amable, usa el cinema com a eina per mostrar-nos que cal defensar la dignitat humana fins al darrer alè.
França 2024 (1 hora, 40 minuts)
Direcció: Costa-Gavras
Guió: Costa-Gavras (llibre de Régis Debray i Claude Grange)
Actors: Denis Podalydès, Kad Merad, Marilyne Canto, Charlotte Rampling, Àngela Molina, Karin Viard, Hiam Abbass,…