POLVO SERAN

A Claudia li diagnostiquen una malaltia terminal. Compren ràpidament la situació i no vol patir ni fer patir a ningú. És una actriu acostumada a mostrar sempre la seva millor imatge i vol que segueixi sent així, no vol perdre de cap manera el control ni del seu cos ni de la seva ment i amb aquest propòsit decideix deixar caure el teló de la seva vida quan encara pot saludar al públic. Flavio fa més de quaranta anys que està al seu costat, junts han viscut la passió i la calma i voldria que aquesta fos la seva darrera pel·lícula, no té ganes de començar un nou llibre en blanc i si li ha fet costat en la vida, també ho farà en la mort. El director enfoca el final de la vida amb un musical.

Conta Carlos Marques Marcet que la idea de la pel·lícula li va arribar per dos canals, el primer introspectiu, el segon una història que va conèixer. 

• Ell havia fet una trilogia sobre la parella i l’amor: 10.000 km del 2014, Terra ferma, del 2017 i Els dies que vindran, del 2019; precisament aquesta última finalitzava amb el naixement d’una nena, filla a la ficció i també a la realitat, dels dos actors protagonistes; llavors va sentir que tenia la necessitat, ja que havia filmat el principi d’una vida, de retratar el seu final: la mort, d’esbrinar com hi arribem.
• L’altra font d’inspiració  va ser la història real d’una parella d’amics, que davant la malaltia terminal d’un, havien decidit marxar junts a Suïssa per morir plegats. Pot sorprendre una mica que Carlos Marques Marcet decidís usar el format de musical per tractar un tema tan seriós com aquest, encara que reconeix que va ser per ell la millor alternativa per afrontar-lo des del punt de vista dels protagonistes. No és, malgrat el que pot semblar, un plantejament original.

A la població empordanesa de Verges encara mantenen una antiga tradició medieval, abans compartida, ara ja fa segles, per altres poblacions europees: “La dansa de la mort”: la nit del Dijous Sant surten pels carrers uns dansaires, sota la sola i  rítmica música d’un gran tambor, disfressats d’esquelets, portant un rellotge i una bandera que resa: “lo temps es breu”, un macabre recordatori del final que a tots ens espera. Abans la mort era ben present de forma quotidiana a la vida de les persones; sonaven les campanes, veies passar els seguicis fúnebres, les vetlles es feien a les cases, la mort estava present i socialitzada; no hi havia aquest tabú, aquesta vergonyosa ocultació en asèptics tanatoris, com si fos un ràpid contratemps aliè que cal oblidar com més aviat millor i girar full.

De fet, la dansa de la mort no deixava de ser un musical que ens advertia que calia estar preparat.

All That Jazz, el musical de Bob Fosse de 1979 també tenia números musicals que jugaven amb el fet de morir-se, encara que en aquell cas era una caiguda al buit i no una història romàntica com aquesta. Si la dansa medieval ens advertia que havíem d’estar preparats per la mort, All That Jazz ens animava a ignorar-la, ens deia que millor que ens agafes treballant o de festa, desprevinguts. El que a Polvo Seran és conscient, meditat i planament decidit, al musical de Bob Fosse era inconscient i fortuït. En aquest sentit, era més acord amb els temps que vivim, era la negació fins al darrer moment.

Carlos Marques Marcet va comentar en una entrevista que un cop caigut el tabú del sexe, jo diria que més que caigut convertit en producte de consum elaborat, la societat necessitava un altre tabú i donat que la mort, com el dormir, són espais improductius s’escau perfectament amagar-la  en un món que cerca desesperadament la producció. Fet i fet, la certesa d’un final, d’un destí inexorable, no ajuda a mantenir la il·lusió d’un creixement constant. Es diu que les grans fortunes gasten molts diners tractant d’allargar la vida, fins i tot tractant de foragitar la mort. Tot plegat dona interès al tema.

El fil engega amb un crit de dolor i el primeríssim pla d’una Ángela Molina angoixada, al que segueix una frenètica persecució que deriva en número musical esbojarrat, per moments ens podria semblar que som dins de la cabina dels germans Marx, aquella famosa escena on van entrant més persones de les que caben en una cabina d’un vaixell, encara que en aquesta és el moviment  frenètic  de persones el que dona la idea de sobre ocupació; tal com està rodada en cap moment tenim la sensació de tragèdia. És en aquest primer acte quan Claudia decideix que no vol patir ni veure’s a si mateixa com una despulla del que era i decideix morir, de fet era una gran actriu i vol mantenir, per ella mateixa, aquesta darrera imatge de grandesa. Flavio, el seu company, decideix morir amb ella. Són casos ben diferents, Claudia reuneix les circumstàncies per demanar l’eutanàsia, de fet només avança  uns dies la seva inevitable mort; Flavio ha viscut una vida plena, els darrers anys al costat de la seva companya i  podria haver seguit fins a l’infinit amb ella, ja que l’amor detenia el temps; encara que sense ella res tindria ja sentit  i, malgrat que podria seguir vivint alguns anys més, ja en té prou, el seu projecte s’ha acabat, ha fet tot el que devia i volia fer a la seva vida.

El segon acte és centre en l’impacte que les seves decisions tenen en la família: Tenen una filla en comú, Violeta, i tant Flavio, un noi i Claudia, una noia, tenen fills d’una antiga relació. Reuneixen a tothom, fills, parelles i nets amb una excusa, es casaran després de tants anys en un acte de reafirmació romàntica, encara que quan surt la veritat amagada costa de pair-la. Entre  els nets i Claudia organitzaran un petit teatre que donarà peu  a un dels millors números musicals de la pel·lícula, que filmat amb una toma zenital ens recordarà les escenes aquàtiques protagonitzades per Esther Williams. A ressaltar també l’absolutament versemblant i emotiu monòleg de Violeta, una excel·lent Monica Almirall, al dinar de la boda,  capaç de reflectir alhora l’alegria, l’amor, el dolor, el retret i finalment la trista acceptació a la decisió dels seus pares.  En aquesta catarsi col·lectiva de la família hi ha una escena on els miralls multipliquen de forma claustrofòbica les imatges dels tres fills, dolor i incomprensió que es transformen en retrets i en una de les imatges més emotives de la cinta en Flavio i el seu fill s’abracen entonant una cançó que tots dos coneixen.  

El tercer acte d’aquesta narració té lloc a Suïssa, llavors la pel·lícula es torna més introspectiva, més intimista. Veurem com van per les carreteres humides envoltades de camps nevats d’un blanc pur, de fet les cendres són també blanques. En aquesta part final hi ha poques paraules i sí gestos i mirades. Veurem com coneixeran l’ONG Dignitas, que els hi farà costat en el traspàs, amb unes instal·lacions senzilles i minimalistes, precisament una de les noies que surt a la pel·lícula com a encarregada hi treballa com a voluntària. El plà on moren els protagonistes transmet una sensació de pau i tranquil·litat reconfortant, hi ha un darrer dubte d’en Flavio i naturalment Claudia, com gran estrella que és, voldrà al darrer moment, ja fora de temps, canviar-se el vestit. A mi em va agradar molt també que es filmés tot el procés posterior a la mort amb la incineració i el recollit de les cendres en bosses de plàstic transparent. Molt apropiat suport al títol de la pel·lícula.

Per què l’obra es planteja com un musical?

Carlos Marques-Marcet diu que quan mort algú altre, neix el dol, el dolor de la pèrdua, un buit a la nostra vida difícil d’omplir. Però, quan ets tu qui mort, ja no hi ets per sentir res; no hi ha un buit, és el no-res, el buit absolut. Llavors, la música i el ball poden servir per representar com ens sentim en aquesta vigília, de fet a la història sempre s’ha fet així en les cerimònies d’acomiadament.

Hi ha un total de cinc escenes musicals amb coreografia: tres en el primer acte, una al segon, i una al tercer. Aquestes escenes representen els diferents sentiments de Clàudia en el seu camí cap a la mort.

• La primera, que inicia la pel·lícula obrint un teló vermell, expressa el dolor, la incredulitat, la ràbia, la por.
• En el primer acte hi trobarem dues coreografies: una dins d’un autobús, i l’altra en un parc públic. En ambdues, Clàudia interactua amb els desconeguts com si ho fes amb la humanitat sencera, hi ha la necessitat del contacte físic i compartint amb ells el fet de viure abans de desaparèixer. En la coreografia del parc públic, vol abraçar la bellesa de les flors, de la natura, de la llum del sol i de les estrelles. Aquests dos números també es podrien interpretar com un comiat; em va transmetre una sensació de nostàlgia abans de la pèrdua, ja que tot seguirà quan ella ja no hi sigui, com quan marxes del teu país al qual mai podràs tornar.
• La coreografia del segon acte és alhora un record, un comiat a la seva vida artística; Clàudia canta també per a Flavio. L’escena es va complicant fins que apareix una flor de perfecta bellesa per agradar al seu amor.
• En el darrer número musical, ja cap al final del tercer acte, que emergeix com una al·lucinació, Clàudia, després d’escollir el taüt a la funerària, entra en una capella. En veure a la morta jacent, s’imagina ocupant el seu lloc i per un moment sent el rebuig al que li passarà al seu cos, acabant amb una sensació de pau en un desert de cendra blanca.

La mort digna i voluntària és un clam que va pujant en una societat cada cop més laica, encara queda molt camí per recórrer malgrat que Espanya ja és un dels pocs països amb una llei d’eutanàsia  en vigor. Tal com ja va fer amb l’alliberació sexual, el cinema mostra a les seves produccions cintes on l’eutanàsia és l’eix de l’argument. Citaré alguns films recents: La cambra del costat del 2024 de Pedro Almodóvar; Tot ha anat bé, 2021, de François Ozon; Supernova del 2020 de Harry Mcqueen; Truman del 2015, de Cesc Gay; Tour de Force, del 2014, de Chritian Zubert.

En la meva opinió Polvo serán és un film atrevit i brillant, que d’alguna manera tanca la sèrie sobre l’amor i la parella de  Carlos Marques-Marcet. Una obra per sobre de tot romàntica, només cal recordar la darrera estrofa del poema de Francisco  de Quevedo:

Molt recomanable.

Espanya 2024 (1 hora, 46 minuta)

Direcció: Carlos Marques- Marcet

Guió: Carlos Marques- Marcet, Clara Roquet, Coral Cruz

Musica: Maria Arnal

Actors: Àngela Molina, Alfredo Castro, Monica Almirall, Patricia Bargalló, Alván Prado,…