La pel·lícula ens explica l’ascensió i la caiguda de Hildegart Rodríguez Carballeira, l’anomenada la virgen roja, una noia amb unes facultats intel·lectuals extraordinàries,educada per sa mare Aurora amb mètodes eugenèsics,per esdevenirla nova dona que havia de canviar el món. Va viure els convulsos dies de la Segona República i va participar activament en els moviments socials i d’alliberament de la dona. Malauradament, sa mare, que es considerava la creadora, va decidir destruir el que havia fet.
Paula Ortiz, la directora, encara que jove, porta ja una bona carrera dirigint llargmetratges, va començar l’any 2011 amb De tu ventana a la mía una reflexió sobre els amors impossibles de les dones, amb tres èpoques i tres protagonistes, una pel·lícula visualment molt poderosa. El reconeixement li va arribar al 2015 amb La novia, una brillantíssima adaptació de Bodas de Sangre de Federico García Lorca, novament amb una bellesa plàstica desbordant i una gran força poètica; després d’un període treballant per la televisió, va reaparèixer l’any 2022 amb una producció anglesa que adaptava la darrera novel·la d’Ernest Hemingway, Més enllà del riu, entre els arbres, rodada en blanc i negre, que reproduïa a la perfecció l’esperit crepuscular i romàntic de l’obra; finalment l’any 2023 va arribar Teresa, una onírica i mística adaptació de l’obra de teatre “La lengua en pedazos” de Juan Mayorga. Totes elles pel·lícules enlairades per sobre de quotidianitat prosaica, cercant i trobant una contemplació poètica que permetia a l’espectador compartir la seva bellesa.
La Virgen Roja és un film diferent, la biografia d’un personatge històric, un projecte que va acceptar Paula Ortiz perquè la figura de Hildegart tenia un gran interès per ella. És la lliure recreació d’uns fets, retratada meticulosament i tenint cura dels detalls, el que en algun moment li dona aire de documental; per exemple, la reconstrucció de la proclamació de la república als carrers és un facsímil fotogràfic del moment i el seguici de l’enterrament de la noia està cuidat al detall, cercant enfocaments de càmera absolutament coincident amb les fotografies de l’època i, fins i tot, es va construir un carruatge mortuori idèntic al real. Emmarcada en aquest perfecte embolcall, la pel·lícula ens ficciona principalment la relació entre Aurora i Hildegart i les tensions entre les dues quan la filla tracta de tenir una certa independència.
En el primer acte ens expliquen suscitament i amb la seva pròpia veu, com Aurora Rodríguez Carballeira va decidir procrear a Hildegart, com va anar modelant-la amb un estricte programa de treball, tant intel·lectual com físic, aconseguint que a setze anys parles quatre idiomes, toques el piano, tingues la carrera de dret i estigues estudiant medicina. La vida de Hildegart estava definida per sa mare hora per hora. Aurora estava convençuda que ella l’havia creat i com a creadora i propietària la tractava, encara que ben segur la noia havia de tenir qualitats innates, més enllà de l’educació, per assolir les fites de forma tan ràpida i brillant.
El segon acte s’inicia amb una reunió cabdal amb l’editor d’un conegut diari en un dia transcendental, la proclamació de la república, lligant els dos fets, de forma que la publicació dels primers articles de Hildegart anava en paral·lel a l’inici d’un període de llibertat i progrés pel país. La intenció queda ben clara. Les publicacions suposaran donar a conèixer a la noia al país i al món com punta de llança d’aquest nou pensament revolucionari, és el factor desencadenant de la narració.
Hildegart va començar a publicar frenèticament tant articles al diari com llibres, que bàsicament tractaven de la sexualitat, un tema tabú per la societat de l’època, amb un enfocament progressista i dirigits, segons ella mateixa deia, als joves proletaris. Les seves propostes passaven per un control assenyat de la natalitat, tractant d’evitar que a les famílies naixessin fills que després no podrien mantenir i també manifestant que el control del cos de la dona devia ser de la mateixa dona; eren plantejaments clarament feministes en un moment en què la dona estava absolutament sotmesa a l’home. Aquestes publicacions van començar a quinze anys i van durar fins a la seva mort als divuit. A la pel·lícula es passa de puntetes sobre les seves propostes, si bé queda clar que el que defensava era la integració de la dona a la societat amb igualtat de drets.
A partir d’aquests escrits el partit socialista la convida a algunes xerrades i malgrat les reticències de sa mare, que sempre és al seu costat, es comença a ficar en política. Fins aquest moment el contacte de Hildegart amb el món exterior havia sigut inexistent i això donarà peu a un gir argumental, quan se sent atreta per un jove militant. Jo diria que fer un plantejament teòric i asèptic de l’amor i la sexualitat, amb tocs romàntics si cal, és molt fàcil quan no estàs enamorat. Llavors la capacitat de raonar queda distorsionada i les normes es poden trencar fàcilment. Per una persona com Hildegart, que portava una estricta disciplina marcada per sa mare, enamorar-se li va fer replantejar-se la vida i atrevir-se a desobeir i mentir; per Aurora, la creadora, va ser un fet catastròfic, un tsunami que tot s’ho emporta, va veure trontollar tot el seu projecte i va preferir una mort ràpida per la malalta abans que una llarga agonia. Final de la història.
Comparada amb les altres pel·lícules de Paula Ortiz, la Virgen Roja, perd el romanticisme i la força poètica clàssics a la seva obra. No hi ha aquella bellesa plàstica rotunda, la narració és plana i sembla buida i sense contingut. Si la comparem amb Yo soy Nevenka, d’Icíar Bollaín, una pel·lícula estrenada al mateix temps que la seva, veurem que La Virgen Roja no té el seu dramatisme i la seva força, malgrat l’excel·lent interpretació de Najwa Nimri en el paper d’Aurora, es queda en una molt bona biografia; fets sense sentiments. Segurament el guió té una gran part de la culpa, perquè els guionistes treballaven alhora en unes quantes pel·lícules i sèries i ja sabeu, és difícil estar a diversos llocs al mateix temps. Malgrat això, la pel·lícula té un bon ritme narratiu i tècnicament és perfecta.
España 2024 (1 hora, 54 minuts)
Direcció: Paula Ortiz
Guió: Eduard Solà i Clara Roquet
Actors: Najwa Nimri, Alba Planas, Aixa Villagrán, Patrick Criado, Pepe Viyuela,…