Monk, un decebut escriptor afroamericà que dona classes de literatura a una universitat privada, es veu abocat a unes vacances forçades, cosa que el portarà a retrobar-se amb la seva estimada família, que viu a l’altra costa, i a la qual tenia un xic abandonada. Aprofitant l’avinentesa, desganat, visitarà la fira del llibre de Boston, on veurà horroritzat el tarannà i el pes de la literatura dita de negres. Això l’estimularà a escriure, amagat sota un pseudònim, una novel·la on retratarà tots els estereotips de la seva raça amb to sarcàstic. Coses de la vida, serà convidat a formar part del jurat d’un reconegut premi literari. Tot plegat es fondrà com en una coctelera donant un gir radical a la seva vida.
Molt poca gent coneix aquesta pel·lícula, que es va estrenar a Espanya a finals de febrer de l’any 2024 de dret a la plataforma Prime Video, sense haver passat abans per les sales comercials. En general, això passa per les anomenades obres menors, de les que s’estrenen un fotimer cada any i engreixen l’amplíssim catàleg de les plataformes de streaming. American Fiction de cap manera és una obra menor. L’American Film Institute la considera una de les deu millors pel·lícules de l’any, ha estat seleccionada com una de les sis millors comèdies del curs a la gala dels Globus d’Or i, per acabar-ho d’abonar, ha estat nominada a cinc Oscars emportant-se finalment el de millor guió adaptat, distinció que també li han concedit els premis BAFTA, el sindicat de guionistes i pràcticament tots els estaments que premien els guions. Per tant, podria dir que estem davant d’una de les millors històries de l’any, basat en el llibre Erasure escrit per Percival Everett l’any 2001.
Erasure es va publicar a Espanya a mitjans del 2011 amb el títol de “X”, i aproximadament el seu argument és el de la pel·lícula, si bé el final queda més en l’aire. El protagonista, Thelonius Ellison, al que tothom anomena Monk, és possiblement un alter ego del mateix Percival Everett, al que també li costa assolir èxits de vendes al seu país, davant d’altres de molt més baix nivell. La novel·la que escriu en Monk a la ficció, titulada Fuck, ve a ser l’equivalent d’Erasure, però molt més sarcàstica i passada de voltes, sense cap dubte una narració més assequible pel gran públic que la seva literatura anterior. Tant la pel·lícula com el llibre tenen com a eix una novel·la dins d’una altra novel·la, en tant que el protagonista va vivint la seva vida i enfrontant problemes que creia no tenir a la seva relació amb la família. Realitat i ficció es van entrecreuant i cal estar atents, alhora que assistim a un paral·lelisme entre la vida de l’escriptor Sr. Everett i el personatge que ha creat com a mirall, segurament una mica distorsionat, d’ell mateix.
Si ens centrem a la pel·lícula, el protagonista assisteix a una xarrada a la Fira del llibre a Boston, on una jove autora afroamericana presenta el seu nou llibre que és un èxit de vendes; quan veu com la gent aplaudeix la lectura d’un fragment del llibre queda ben astorat, ja que és d’una vulgaritat i simplicitat absoluta. De tornada a casa, una mica fastiguejat pel que acaba de veure, en un tres i no res, escriu un esborrany amb aquest llenguatge de barri marginal, descrivint la trista vida d’un delinqüent de color que acaba disparant, sense cap motiu, un tret al seu pare.
Sense cap lògica aparent, els editors se la disputen i ofereixen xifres que mai havia vist per la narració. Monk està sorprès i molt amoïnat per l’inesperat èxit de la seva novel·la bufonada, perquè ell l’ha escrit exagerada i estereotipada, amb frases mal construïdes i faltes d’ortografia, no pot entendre que tothom quedi meravellat, fins al punt de pensar que la gent és idiota i que la societat literària ha perdut el nord, oblida que la seva capacitat narrativa actua en automàtic i que, darrere d’aquest suposat disbarat, roman la seva essència, de la mateixa manera que a la resta dels seus llibres i si, a més, ha usat frases i paraules més corrents, ha tret pedres del camí que faciliten la lectura, l’ha fet més transversal. De fet, el seu representant li posa un exemple amb tres diferents ampolles de whisky de la mateixa marca, assenyalant que un productor pot fer alhora un licor molt exclusiu i un altre més generalista.
He de confessar que a mi em passa el mateix que al Monk, ell no suporta els llibres de negres, jo no suporto les pel·lícules de negres, és clar que tampoc m’agraden massa les típiques espanyolades o, les de francesos que surten a comprar baguetes, o les d’italians que endrapen espaguetis tot el dia i van pel carrer en samarreta de tirants, o les d’anglesos rotllo criats i senyors, vaja, que com en Monk tracto de fugir d’estereotips. Encara que les de negres tenen aquella cosa que em treu de polleguera, aquella marginalitat fumuda, aquell posicionament com a producte que sembla que ha d’agradar tant a negres com a blancs, amb formes de parlar, caminar o raonar que dona alhora complicitat als negres i fa que els blancs s’ho mirin amb superioritat.
Aquest film denuncia clarament aquesta tendència, tant dels editors com dels escriptors americans, que descriu un comportament minoritari, estrany i exagerat com habitual i corrent. És un cercle viciós, en llegir els estereotips als llibres, veure’ls a les pel·lícules i escoltar-los a les notícies, aquests es reforcen a la societat, donat que som, com els micos, animals que tendim a imitar el que veiem i d’aquesta manera el que serien casos aïllats es generalitzen. L’editor blanc, encantat amb el llibre titulat Fuck no s’atreveix a definir-lo com un llibre negre, encara que quan Monk utilitza aquest mateix adjectiu no pot deixar de mostrar la seva alegria i satisfacció.
Com l’èxit és contagiós, una productora cinematogràfica acaba comprant els drets de la novel·la, és un pas més per arribar al gran públic, el que també vol dir que caldrà anar encara més juny en l’exageració dramàtica. Monk presentarà, en primer lloc, un final obert i mancat de clímax, que serà rebutjat; després una opció romàntica, massa tranquil·la per als àvids d’endorfines i emocions; finalment l’escollit serà un final apropiat per un protagonista negre: tràgic, desesperat i terrible. Cercle tancat.
Per deixar ben palès que no es pot lluitar contra la fatalitat del destí, que molt millor aprofitar les circumstàncies favorables, Monk marxarà dels estudis en un descapotable, reconciliat amb la família i fent un gest d’agraïment cap a aquells antics esclaus dels camps de cotó del sud, origen de tots aquests tòpics i estereotips tan econòmicament productius.
Una gran pel·lícula amb un guió excel·lent, una molt bona direcció i un treball interpretatiu de primeríssim nivell. Molt recomanable.
USA 2023 (1 hora, 57 minuts)
Direcció: Cord Jefferson
Guió: Cord Jefferson (novel·la de Percival Everett)
Actors: Jeffrey Wright, Tracee Ellis, Erika Alexander, Issa Rae, Sterling K. Brown, John Ortiz,…