La pel·lícula ens conta el terrorífic Via Crucis d’una jove regidora de l’Ajuntament de Ponferrada assetjada sexualment i alhora laboralment pel seu cap, l’alcalde, de com la van humiliar i maltractar. Quan va poder finalment fugir de l´entorn toxic i denunciar els fets, fins i tot la població de la ciutat, tant homes com dones, la van assetjar, insultar i perseguir. Va aconseguir la condemna de l’agressor, encara que també li va suposar el rebuig i el buit de la societat espanyola fins al punt d’haver de buscar feina fora del país.
Al film, clarament autobiogràfic de Paolo Sorrentino, Ha estat la mà de Déu, el protagonista, un adolescent alter ego del director, es trobava una nit amb un director de cinema que li deia: “Vols fer cinema?, Tens alguna cosa a dir? A denunciar?, si no tens cap neguit dedicat a una altra cosa!!!”. Icíar Bollaín sempre ha tingut aquest neguit de denúncia, sols hem de pensar en:
- Te doy mis ojos del 2003, on enfocava la xacra de la violència de gènere.
- El Olivo del 2016, que parlava de la venda per quatre quartos d’un patrimoni familiar centenari, que representava la pèrdua de la seva història i fins i tot la seva ànima.
- A la tragicomèdia del 2020, La Boda de Rosa, ens mostrava en to tant tendre com sarcàstic, el sacrifici, mai reconegut, que fan tantes dones per la família.
- Darrerament, a Maixabel del 2021 s’atrevia a parlar del penediment i el perdó dels presos d’ETA, tot un tabú del nostre país.
El cas de Nevenka és un tema prou conegut per tothom, ja que va estar a les primeres planes dels diaris i a les televisions ara fa 23 anys. Posteriorment, l’any 2004, es va publicar un llibre que explicava els fets amb un títol prou clarificador: “Hay algo que no es como me dicen”, escrit per Juan José Millás, que va servir de guia per fer el guió de la pel·lícula i, l’any 2021 Netflix va estrenar una sèrie documental prou detallada i precisa de tres capítols amb la intervenció de la mateixa Nevenka Fernández. Llavors us preguntareu, calia fer aquesta pel·lícula? Absolutament si!!!, les notícies, dia sí, dia també, sobre fets similars demostren la seva absoluta actualitat i necessitat.
Nevenka sols tenia 24 anys quan Ismael Álvarez, alcalde de Ponferrada, li va oferir formar part de la candidatura del PP a l’alcaldia, era una estudiant brillant, intel·ligent, acabada de llicenciar en economia, que estava estudiant un màster, i també cal dir-ho, una noia molt atractiva. En fitxar-la es pretenia rejovenir l’equip alhora que incrementar la quota femenina, el mateix que estava fent el PSOE a l’oposició. Ella es va quedar sorpresa i il·lusionada per la proposta i quan ho va explicar a casa seva, als seus pares, que alguna cosa devien saber, li van dir que era una gran oportunitat per la seva carrera laboral i, dit i fet, la va acceptar, sense per tant, alterar massa la seva vida ni els seus estudis, ja que la feina havia de ser a temps parcial.
Com era d’esperar el PP va guanyar les eleccions per majoria absoluta. El dia de la solemne presa de possessió Nevenka, plena d’il·lusió, va aparèixer amb un vestit negre molt curt i sense manigües, més apropiat per una boda que per un acte oficial. Llavors, l’endemà, sense que ella s’ho esperés i per sorpresa general, va ser nomenada regidora d’economia i hisenda, cosa que l’obligava a tenir dedicació absoluta al càrrec i a passar moltes hores amb l’Ismael. Es va sentir absolutament orgullosa i agraïda, amb un profund sentiment de pertinença. Confessa que la seva mirada cap a ell era d’admiració i de respecte: un home fet a si mateix a força de treball i iniciativa, admirat per tothom, segur de si mateix, amb aquella brillant aura que dona el poder. Dit això, admirar de cap forma vol dir estimar o desitjar.
Quan la dona de l’alcalde va morir de càncer, després d’una penosa agonia, tothom a l’ajuntament li va fer costat per donar-li escalf i amistat, Nevenka també; en el seu cas Ismael va fer-ne una lectura interessadament equivocada i va aprofitar aquesta proximitat per confessar-li que li agradava i, després de molt insistir, va aconseguir tenir una breu relació, més sexual que sentimental, amb ella. Nevenka va descobrir ràpidament que no era això el que volia per la seva vida i, sense saber com dir-li sense enfrontaments, li va entregar un escrit que volia posar fi a les trobades carnals mantenint, per tant, l’amistat i la relació laboral. A Ismael, a qui ningú a Ponferrada li portava la contrària, no ho va acceptar de cap manera. Aquí comença el seu calvari on l’assetjament a la feina es barreja amb trampes i enganys per poder estar sols els dos, a poder ser en una habitació d’hotel. Ningú pot resistir una escomesa tan corrosiva sense defallir , totalment devastada va caure en una depressió i absolutament aterrada va fugir a Madrid. Una doctora li va donar la baixa, per més que ella insistís que havia d’anar a treballar per complir les seves obligacions, més endavant, va consultar amb un advocat que la va avisar dels riscos de denunciar a un polític per assetjament sexual, perquè mai s’havia fet a Espanya. Malgrat que terroritzada i superada, ella no volia per dignitat acceptar la renúncia al seu càrrec per incompetència, tal com li proposaven; també per dignitat calia que tothom sabes el que havia passat deixant net el seu honor. De fet, si una sola paraula hagués de definir que hi havia darrere de la seva determinació, aquesta seria dignitat.
Com que no va acceptar la sortida per la porta de darrere i va marxar a Madrid, a Ponferrada, fonts properes a l’alcalde havien engegat una campanya contra ella, amb falsos rumors, maledicències i fins i tot cartells als carrers difamant-la. Finalment, traient forces dins la desgràcia, Nevenka va donar una roda de premsa a la seva ciutat i en paral·lel va presentar una demanda judicial per assetjament. Tot just havia passat un any des del dia que li havien presentat a l’alcalde.
Son fets prou coneguts i provats. El que llavors no es va valorar prou bé va ser el patiment extrem de la víctima fins al punt de quasi embogir. Aquí és on la pel·lícula posa el seu focus. Veiem, des del punt de vista innocent de la presa, com el depredador li para la trampa, de com la comença a devorar i, quan aquesta aconsegueix escapolir-se, com la va aïllant de la resta del ramat per tenir-la, novament indefensa, al seu abast. Nevenka es va trobar absolutament sola i desprotegida davant del seu agressor, no tenia amb qui recolzar-se a Ponferrada; no podia explicar als seus pares que havia tingut una aventura amb el seu cap, una persona que li doblava l’edat; menys encara amb els companys de feina totalment entregats amb l’Ismael; de fet es culpabilitzava a si mateixa doncs ella havia provocat la situació en què es trobava.
Iciar Bollaín ens ho mostra amb tota claredat a la seqüencia on acaba fugint a casa seva amb un atac d’ansietat quan sent i veu Ismael parlant en una pantalla gegant, li entra el pànic, es veu a si mateixa com a una condemnada marxant cap al suplici, amb el seu botxí, vestit de guerrer medieval, esperant-la a la taula, davant de tot el poble. Corre tant com pot, es tanca a casa, corre les cortines, es treu la disfressa i fins i tot cobreix el mirall amb un llençol, perquè no suporta la visió d’ella mateixa, ja que és part del joc macabre on està ficada i no pot sortir. Quan ja a Madrid ell li truca, torna a entrar en pànic, incapaç de donar una resposta, de defensar-se. Ens la mostren tremolosa, plorant, amb un fil de veu, tractant d’explicar a un fiscal, teòricament de part seva, perquè no podia fugir de les escomeses d’Ismael; aquell mateix fiscal que declarava més tard a la televisió, sense cap mena de respecte, que Nevenka, a la seva època escolar, ja era una “putita”.
Així és com es trobava ella, no era una sensació personal, era una realitat col·lectiva: Aïllada en el judici, aïllada i desprotegida davant dels mitjans de comunicació que definien el cas com un “afer sentimental”; aïllada per la gran majoria de la societat de la seva ciutat, on es va organitzar una manifestació a favor de l’alcalde en conèixer la sentència condemnatòria; retransmesa per les televisions i on una dona deia a les càmeres, “a mi nadie me acosa si yo no quiero”; aïllada majoritàriament pel país sencer, doncs va haver de marxar d’Espanya perquè ningú li donava treball. Sense cap dubte un avís a navegants, qui s’oposa als poderosos al final acaba perdent; per deixar-ho ben palès i rubricat, Ana Botella, la dona del president Aznar, va qualificar l’actuació d’Ismael Álvarez, com d’exemplar.
En una entrevista, la directora, Iciar Bollaín i la guionista Isa Campom van dir, entre altres coses, que la pel·lícula servia com un nivell per mesurar com havien canviat les coses al país en aquests més de vint anys. El film no es va poder rodar a Ponferrada perquè l’Ajuntament, governat pel PP, no va donar permís amb l’excusa que es podria malmetre el centre històric de la ciutat; a l’altra banda, quan es va presentar la pel·lícula al festival de Donosti i va aparèixer a l’escenari l’autentica Nevenka, el públic dempeus la va estar aplaudint durant més de tres minuts.
Espanya 2024 (1 hora, 50 minuts)
Direcció: Iciar Bollaín
Guió: Iciar Bollaín, Isa Campo (llibre de Juan José Millás
Actors: Mireia Oriol, Urko Olazabal, Ricardo Gómez, Carlos Serrano, Font Garcia, Lucia Veiga, Mabel del Pozo,…