Ingrid, una escriptora d’èxit, es retroba amb Marta, una coneguda reportera de guerra. Havien sigut molt bones amigues quan totes dues treballaven a Nova York com a periodistes, compromeses, molt joves i amb ganes de passar-ho bé. Els constants viatges d’una, perseguint conflictes per tot el globus, i la residència a Europa de l’altra, cercant nous punts de vista, les havien distanciat. Marta pateix un càncer incurable i vol marxar abans que el seu cos es degradi i el seu esperit perdi la dignitat, no vol estar sola en els seus darrers dies i demana a Ingrid que l’acompanyi. El film retrata aquesta darrera trobada.

Pedro Almodóvar, el director, porta quaranta-sis anys fent bones pel·lícules, a banda del que es comenti a la capital del regne, les primeres retratant l’esperit de la “movida madrileña”, aquell parèntesi de llibertat dels primers anys de la transició, malauradament oblidat per les escomeses de les dretes de tota la vida sortides de la hibernació com si mai haguessin trencat un plat, “Que he hecho yo para merecer esto”, del 1984 i “Mujeres al borde de un ataque de nerviós”, del 1988, en són un bon exponent.

Després es va asserenar per crear drames intensos i originals, jo citaria Todo sobre mi madre, dirigida el 1999 i Volver, estrenada el 2006. A partir de Dolor y Gloria, del 2019, va començar amb cintes més personals i introspectives, també més reivindicatives, el que va provocar que la caverna mediàtica capitalina tornés a confondre ideologia i art dient que les pel·lícules del director eren molt dolentes. Certificant aquesta tendència el mateix Almodóvar va declarar que:

si a Dolor i Gloria passava comptes amb ell mateix, a Madres Paralelas del 2021 les passava amb España i La cambra del costat ho feia amb el món sencer.

Queda clar que parlar obertament de l’homosexualitat natural, de la memòria històrica o de l’eutanàsia, és difícil de digerir per una part significativa de la nostra “democràcia plena”, de fet l’onada conservadora és a nivell mundial.

Almodóvar també va dir en una entrevista que racionalment li costava  d’acceptar la realitat de la mort, que el fet d’un final, que tot s’acabés, qui avui hi és demà no hi sigui, li semblava un penya-segat i li feia aparèixer una sensació de buit  que no podia admetre, li semblava contradictori amb el fet de viure. Res d’extraordinari,  per això van néixer les religions, per donar un sentit de transcendència corporal al que no ho té. La promesa d’un objecte futur desitjable, la felicitat eterna, donava sentit a la vida, per terrible que aquesta fos i a canvi només havies de seguir unes normes bàsiques en vida, tothom hi guanyava. Però el director manxec no és creient i per això, un cop ha confessat el seu neguit, encara té més mèrit fer un film sobre la mort, potser per aquest motiu a mi la pel·lícula m’ha semblat molt continguda, mes nòrdica que mediterrània, i una mica distant, cal tenir un cert respecte per l’enemic. El director comenta que a la part final de la cinta, la que té lloc en un meravellós xalet aïllat, sentia que eren quatre: Les dues actrius, ell i la mort.

El guió, escrit pel mateix director, es basa en un llibre de l’escriptora nord-americana Sigrid Nunez, “What are you going through”, traduïda com “Qual es tu tormento”, que explica la relació de dues amigues a la part final de la vida d’una d’elles. Almodóvar hi ha introduït, de forma conscient i explicita, l’eutanàsia, encara que en aquest cas seria més apropiat parlar de suïcidi, perquè Marta no rep cap ajuda per posar fi a la seva vida.

El film té tres actes clarament diferenciats, el primer transcorre bàsicament entre l’habitació de la clínica de Nova York on s’està la Marta i el seu lluminós i petit apartament; el segon acte, el gruix de la pel·lícula, continua a la preciosa casa que ha llogat per passar els seus darrers dies, una construcció moderna amb una arquitectura tant minimalista com racional al bell mig d’un bosc espectacular, amb totes les parets exteriors de vidre, com si fos una prolongació del parc natural, sembla que la verda frondositat  i la llum entrin al saló i a les habitacions omplint-ho tot de vida. El tercer acte prossegueix  després de la mort, on coneixerem a la filla de Marta; Almodóvar ens la presenta per primer cop reflectida al retrovisor d’un cotxe, la veiem acostar-se i és com si la seva mare tornes a la vida des del més enllà per la porta del darrere, perquè és ben clavada a ella, Tilda Swinton fa el paper de mare i filla. Aquesta imatge de la filla és una celebració de la continuació de la vida, en aquest cas a través dels fills.

Tot a aquesta pel·lícula és magnífic. Començant per les actrius que estant immenses. La posada en escena brillant, cuidada i perfeccionista; amb una paleta de colors més tranquil·la i no tan brillant com acostuma a fer el director, escollint els verds i els blaus per Marta i els granats i vermells per Ingrid, el crepuscle de l’adeu i els matins de la vida. Diu Almodóvar que en pensar en la pel·lícula es va inspirar en “Persona”, del 1966, la gran obra d’Ingmar Bergman, salvant les diferències, si bé en aquest cas és la malalta la que més parla i la cuidadora la que escolta.

Les dues amigues parlen molt, sobretot la malalta verbalitza  el que sent de sa filla, a la que per la seva feina va deixar una mica abandonada i se sap culpable. També, en un homenatge al cinema, miren pel·lícules a la televisió, ja que la casa té una bona videoteca. Una muda de Buster Keaton, que les farà partir-se de riure; Carta a una desconeguda de Max Ophüls i especialment Dublineses, els morts de John Huston, basada en l’obra de James Joyce, de la que també llegeixen el paràgraf final que parla de la neu sobre les tombes. Per fer-ho més palès, a la pel·lícula, neva dos cops: a Nova York i a la casa del bosc quan Marta ja no hi és.

En el meu parer, La Cambra del costat, no és la millor pel·lícula d’Almodóvar, encara que si una obra molt notable de visió obligatòria pels amants del cinema.

Espanya 2024 (1 hora, 46 minuts)

Direcció: Pedro Almodóvar.

Guió: Pedro Almodóvar (novel·la de Sigrid Nunez)

Actors:  Tilda Swinton, Julianne Moore, John Turturro, Alessandro Nivola, Raúl Arévalo, Victoria Luengo,…alm