En aquesta faula  F.F. Coppola ens presenta una ciutat imaginària, una ciutat que és alhora Roma clàssica i Nova York actual. En ella, un alcalde bregat, pragmàtic  i populista: Franklin Cícero,  s’enfronta amb un responsable d’urbanisme,  cregut, visionari i rupturista: Cèsar Catilina, sobre el model de la ciutat.

El director, Francis Ford Coppola, portava 20 anys volen fer aquesta pel·lícula, encara que, per diverses raons, especialment manca de finançament, es va anar retardant la que,  des del seu punt de vista, havia de ser la seva gran obra. Finalment, en un acte heroic, va decidir posar els diners de la seva butxaca; per fer-ho va vendre una part de les seves vinyes, la segona aproximació a l’art del veterà realitzador. Coppola ja té 85 anys i podria ser que aquesta fos la seva darrera obra, de fet la vida és així, qualsevol acte que fem pot ser el darrer, no vivim per sempre. Per tant, ha volgut que la seva mirada, que al llarg de tots aquests anys ens ha mostrat a les seves pel·lícules, hi fos ben present, tot i  que també, possiblement, altres punts de vista aliens que ha fet seus, que el seu pensament sobre la vida i el món quedés ben palès, deixant, això si,  un toc d’esperança que algun dia arribarà de la mà de la utopia.

No espereu veure un nou “The Godfather”, la que molts consideren la seva gran obra, ni tampoc penseu en una imitació de la realitat, una història que podria haver passat o que pot estar passant ara mateix,  tot al contrari, és una faula que barreja la ciència-ficció amb el circ de l’antiga Roma, que beu dels clàssics. Per tant, antics personatges  apareixeran en aquest món suposadament futur i el que van dir ells tindrà sentit ara mateix, Hamlet es tornarà a preguntar sobre la raó de l’existència i  nosaltres, per copsar-ho tot, ens haurem d’enlairar i segurament veure-la més d’un cop.

Aquest esperit apareix ja a les primeres escenes on veiem al protagonista, Cèsar Catilina (Adam Driver)  abocant-se al buit vertiginós des de dalt d’un gratacel; sorpresos el veiem com atura el temps, dominant, al mateix temps, la mort més que probable. Després, en un cel estranyament net i pàl·lid, mostra aquest mateix edifici retallat amb perfecta nitidesa, que ens recordarà el principi de “Rumble Fish “, que Coppola va dirigir el 1983 i una de les seves obres més personals.

Seguidament, la segona seqüència ens farà entrar en una festa desenfrenada, que ens podrà recordar la de “La gran bellesa”, dirigida per Paolo Sorrentino  el 2013,  que s’allarga sorollosament i plena d’alcohol i suor fins a  la matinada,  on Júlia, la filla de l’alcalde Cícero, és la reina de la nit i la disbauxa, superficial, mediàtica per ser la filla de qui és, perseguida per la premsa com si fos Victoria Federica de Marichalar y Borbón,  vivint al present  en un núvol més  nihilista que hedonista; pretesa per Clodio, fill de l’home més ric de la ciutat i company de disbauxes nocturnes.  Precisament serà un matí, tornant cap a casa, quan veurà a Cèsar Catilina enderrocant un bloc de cases i quedarà colpida pel seu control del temps, que només ella pot percebre, a partir de llavors ella el buscarà sense saber ben bé si per oposar-hi  o tractar d’entendre’l. Les seves trobades seran al voltant dels rellotges, en un buit vertiginós, ja que cal aturar el temps per tal que no et devori, cal un espai net i buit per poder edificar el futur.

Qui és aquest Cèsar Catilina, el protagonista de la història?, un arquitecte visionari i genial que va més enllà de la creació artística i que somnia en millorar la vida de les persones amb la seva obra;  encara que també un líder messiànic que creu tenir les respostes que necessita la gent més enllà de la seva pròpia  llibertat i voluntat, pel poble encara que sense el poble, un possible dictador?, un home que va guanyar el premi Nobel amb el descobriment d’un nou material de propietats quasi divines; un romàntic aclaparat per la mort de la seva dona que voldria tornar-la a la vida, amb el sentiment de culpa de no haver-la pogut salvar, adorant el seu record, tanmateix,  alcohòlic, dispers, prepotent, i obsessiu.

Enfront seu trobem a Franklin Cícero, que vol que res canviï, aliat dels poderosos i condescendent amb la gent del poble. Un populista que vol donar respostes als problemes de les persones amb solucions conegudes i de poca volada, gran orador i sempre somrient. Quan Catilina li parla del seu somni respon que els somnis no donen menjar, ni diners per les escoles o la sanitat i que una utopia pot acabar convertida en una distòpia.

No oblidem que, en aquesta faula, Nova York és “Nova Roma”, ja que Coppola ens està dient que en aquests dos mil anys d’història tot contínua igual. L’any 63 aC a Roma va tenir lloc un enfrontament similar, Marc Tul·li Ciceró, Cònsol de Roma,  li va parar els peus a Luci Sergi Catilina, que emparat amb promeses populistes volia fer caure la República. A Megalòpolis el paral·lelisme no és exacte amb la història que  ens ha arribat bàsicament per als escrits de Cícero. El que si surten a la cinta són fragments literals dels discursos de Cícero, les dites Catilinàries, pronunciades per l’alcalde, encara que també escoltarem a Catilina pronunciant pràcticament tot el monòleg de Hamlet, el famós “ser o no ser”, un lament existencial, preguntes a la recerca de respostes, una confrontació entre la realitat continuista i la utopia.  Al film, el Senat el representa una bastida d’obra on es discuteixen i exposen les propostes, un espai insegur i provisional que trontolla a la imatge de com Coppola veu la nostra societat.

Cèsar Catilina viatja en un Citroën DS, l’anomenat Tauró, un model avantguardista en el seu moment, els anys seixanta. No és una excentricitat, és una declaració d’intencions, un cotxe que va ser novador i revolucionari a l’abast de tothom, diferent de tots els altres, de línies pures; avui en dia, exteriorment, tots els cotxes s’assemblen, has de llegir la marca per saber quin és. Un cotxe d’uns temps on l’esperit de les coses era important, agafar-se a aquella aura del passat per crear alguna cosa en el futur. El veiem circulant pels carrers desèrtics en una nit plujosa, que ben bé podrien ser els de Blade Runner que Ridley Scott va estrenar el 1982, per la finestreta contempla, en un llarg tràveling,  com majestuoses  estàtues es van ensorrant i arriba, finalment, a una floristeria que brilla com un far al mig de l’oceà.

El director ens mostra una amenaça que penja sobre dels nostres caps, orbitant sobre la terra, un antic satèl·lit nuclear de l’antiga URSS, que ja ningú controla i amenaça caure sobre la ciutat, una tragèdia que es pot convertir en una oportunitat. Els reflexos sobre els edificis de la ciutat de les explosions són d’una gran bellesa i ens mostren breument l’evolució de l’home.

Per deixar clar el missatge  apareixen, tal com si fossin els intertítols de les pel·lícules mudes, frases esculpides en pedra que surten a la pel·lícula: “una ciutat, una nació, una civilització, una idea, moren quan la gent deixa de creure en elles”. Certament, moltes idees elevades, creences fortament arrelades, que creiem inamovibles estan esfondrant-se ara mateix, les dretes més conservadores i populistes i les esquerres més dogmàtiques i utòpiques troben reso en una societat poruga i egoista que ha deixat de creure  que el futur serà millor i tracte de salvar els mobles. Preguntat sobre Americà,  dels Estats Units, Coppola va respondre que no li interessa, que caldria construir un únic món, ja que som una gran família, sense el concepte obsolet i no inclusiu de país, i que ens hauríem de centrar a salvar aquest preciós planeta on tots vivim. Això sí que és utòpic encara que hauria de ser el camí més racional.

També una altra frase que diu que per ser lliure cal arriscar-se. De fet, si segueixes la senda marcada, si et deixes portar pel corrent del riu, no estàs exercint la llibertat de la mateixa manera que si obres camí. Això és el que ha fet Francis Ford Coppola al llarg de tota la seva carrera, ja que ha fet fallida unes quantes vegades: “Apocalypse Now” del 1979, va costar molt més del previst i al principi va ser un fracàs, encara que finalment va funcionar;  “One From The Heart” del 1982,  per mi una de les seves millors pel·lícules, no va ser compresa, per fer Megalòpolis, ha hagut de posar els diners de la seva butxaca.

Tot i que no només arrisca els seus diners, sinó que també força l’argument fins al límit de la “suspensió de la credibilitat”, aquest codi que els espectadors acceptem per veure una ficció sense que ens sembli inversemblant.

Amb una visió optimista Coppola, ofereix un final feliç a Megalòpolis, Clodio, intrigant, estúpid i malvat, acabarà linxat pel populatxo i penjat pels peus en una imatge ben calcada a la del final de Mussolini. Unes imatges del nadó de Júlia i Catilina serà la imatge final, un fill nascut de la tradició i la modernitat, tal com ja apareixia a  2001 una odissea de l’espai, en una ciutat ideal més paradís que realitat. Una cosa deixa clara el director, ja sigui per la seva estimada esposa morta o per la Júlia, el més important en aquesta vida és l’amor.

Aquesta pel·lícula és com un calaix de sastre on tot hi és, encara que sense ordre, un torrent d’imatges de gran bellesa a les que costa trobar-hi el fil, una totalitat sense ordenar, segurament Coppola la imaginava més llarga i ha hagut d’eliminar els entremitjos. A mi, aclaparat per tanta bellesa, m’hauria agradat una mica més de temps reposat, ja que no et dona oportunitat per la reflexió i les ni per fer-te les preguntes adients, tot és tan frenètic que  et sents manipulat, perquè els impactes i les emocions no deixen que l’art et desbordi; de fet, el mateix Catilina diu que mentre hi hagi preguntes i es generi un diàleg hi ha esperança. Crec que obsessionat per mostrar totes les imatges que apareixen en el seu cap, per exposar tots els pensaments, per un moment ha oblidat que  a més de colors, ombres, moviments, llums, vestuaris, el cinema també és, com deia Tarkovski, esculpir el temps. Sigui com sigui Coppola ens ha regalat una obra genial que com més es contempla més et captiva.

USA 2024 (2 hores, 18 minuts)

Direcció: Francis Ford Coppola

Guió: Francis Ford Coppola

Actors: Adam Driver, Nathalie Emmanuel, Giancarlo Esposito, Audrey Plaza, Shia LeBeouf, Jon Voight, Talia Shire, Laurence Fishburne, Dustin Hoffman, Jason Schwartzman, Kathrin Hunter,…