Leila, una experta judoka iraniana viatge, juntament amb les seves companyes d’equip i amb Maryam, la seva entrenadora, als campionats mundials del seu esport; ha demostrat tenir molt bon nivell i tothom creu que pot optar a guanyar una medalla, fins i tot l’or, de fet aquest és el seu objectiu. Des de casa seva rep l’escalf del seu marit, de tota la família i dels amics, que segueixen els combats per la televisió tots plegats. A meitat del campionat rep l’ordre de les altes instàncies del seu país d’abandonar fingint una lesió. Un film esportiu que es converteix en un thriller polític angoixant.
Al principi de la cinta veiem com tot l’equip femení iranià de judo viatja en un petit autocar cap a la seu del campionat, Leila s’està relaxant escoltant música amb els seus auriculars, la càmera també ens mostra el que veuen elles per les finestretes. Els directors volen que sentim el que senten elles, és com el viatge d’uns soldats cap el front de batalla que hem vist tantes vegades al cinema; després, en un llarg tràveling en contrapicat, tot l’equip marxa pels passadissos que porten als vestidors, novament és vàlida la comparació amb els soldats, per sobre d’elles van passant els florescents del sostre en una imatge que hem vist molts cops a les pel·lícules de boxa. Un inici brillant que ens posa en situació.
Seguint la lògica de la llei islàmica més radical, l’Iran és un estat islàmic, totes les judokes van tapades de cap a peus, sols mostren el rostre entre la barbeta i les celles, les mans i els peus, la resta tot és negre; ho hem vist tant sovint que ja no ens crida especialment l’atenció. Aquesta fosca vestimenta els hi dona un aspecte més agressiu i uniforme a les noies, ben bé podrien semblar robots humanoides amagats sota del quimono blanc; encara que, no oblidem que en realitat és una presó imposada pel fet de ser dones.
Leila se sent forta i plena de confiança, està convençuda que pot guanyar a tothom, les imatges abans del combat escalfant corrent en cercle al voltant de les seves companyes la mostren poderosa i ens contagien de la seva energia, quan s’obren les portes que donen als tatamis veiem entrar a una lluitadora implacable, a una guanyadora absolutament determinada, darrera no hi ha sols una feina física, ha d’haver-hi també un entrenament mental.
Els fets comencen a donar-li la raó i, una darrera l’altra, les seves adversàries van caient derrotades. Les escenes dels combats estan impecablement rodades, ens mostren la tensió, el cansament, la fragilitat de l’equilibri sobre unes cames que han de ser com columnes, els peus sempre enganxats a terra com la boca d’un aspirador, esperant veure l’oportunitat de fer la clau que faci caure a la seva oponent fins a tocar amb l’esquena el tatami. La tensió es va acumulant i quan finalment guanya el combat hi ha un torrent d’adrenalina que es barreja amb la sang dins les seves venes. En aquest estat, tornant cap als vestidors, és quan Maryam li diu que s’ha de retirar del campionat. Aquestes paraules no tenen sentit dins del seu cap, no ho pot comprendre, és per ella una situació impossible d’acceptar, s’oposa.
Quin interès superior pot tenir el líder suprem de l’Iran, un Ayatolá, en renunciar a una medalla pel seu país?, doncs perquè entre les millors també hi participa una atleta israeliana i existeix la possibilitat que, si totes dues van superant rivals, acabin enfrontant-se a les semifinals o fins i tot a la final del campionat. Això seria inadmissible, ja que els israelians han de morir i el seu país ha de ser destruït. Segons el seu punt de vista els jueus són com animals, de cap manera persones i cal lluitar contra ells sense quarter, sense normes, tot s’hi val i de cap manera es pot fer un esport reglat amb ells i menys encara un esport de lluita. Un cop han vist la possibilitat cal actuar com més aviat millor per evitar un escàndol i ser sancionats per la federació. Per això, primer demanen i després ordenen i pressionen a Leila perquè abandoni la competició.
A partir d’aquí el film es transforma i comença una persecució contra la seva decisió per tots els mitjans i li fan saber que ni ella ni la seva família estaran ja mai més segures al seu país, tot plegat en mig de la competició que continua imparable i cada cop mes exigent. Mariam, que hauria de ser el ser suport principal, també la pressiona doncs també està amenaçada. Com veurem la pressió es farà insuportable i esclatarà. Què farà Leila?, cedirà a les amenaces oblidant el seu somni per tal de preservar la seguretat del seu entorn? Continuarà lluitant per aconseguir la medalla malgrat tot? Com reaccionarà el règim islàmic?
Rodada en blanc i negre, una clicada d’ull a “Toro Salvatge”, el film de boxa rodat el 1980 per Martin Scorsese, permet jugar amb les llums i les ombres, revestint-la de sobrietat i augmentant la negror d’aquest thriller angoixant.
En un moment on a l’Orient mitjà sonen els més tenebrosos tambors d’una guerra que enfronta indirectament i directament a l’Iran amb Israel, aquest film ha estat dirigit conjuntament per una iraniana, Zar Amir-Ebrahimi, que també fa el paper d’entrenadora al film, i per un israelita, Guy Nattiy, és la demostració que es pot treballar plegats per la pau, encara que aquesta ha de ser per força també una lluita per aconseguir que l’Iran surti de l’integrisme religiós i tracti per igual a totes les persones per tal que puguin viure en llibertat. Aquesta cinta ajuda a visualitzar com actuen els estats que tenen com a llei la xaria.
Geòrgia 2023 (1 hora, 45 minuts)
Direcció: Zar Amir-Ebrahimi, Guy Nattiv.
Guió: Elham Erfani, Guy Nattiv.
Actors: Arienne Mandi, Zar Amir-Ebrahimi, Jaime Ray Newman, Nadine Marchall, Lir Katz, Ash Goldeh,…