A l’escola de primària José Urbina Lopez, a la ciutat mexicana fronterera de Matamoros, un indret perdut i degradat on impera la corrupció i on els càrtels de la droga es mouen sense problemes, està a punt de començar un nou curs. Arriba un nou professor, Sergio Juárez, que ha estat l’únic sol·licitant a la plaça. El seu propòsit és posar en pràctica un mètode d’estudis basat a fer que els alumnes trobin solucions a les preguntes, més que en l’escolta passiva i la memorització. Un mètode que beu de la lliure recerca i de l’empirisme i fomenta el desenvolupament de les capacitats dels alumnes.

Les pel·lícules sobre professors i alumnes són nombroses, la majoria tracten de la bona influència del professor que fa canviar la vida dels alumnes, els ajuda a traspassar la dita línia d’ombra, el pas cap a la maduresa.  Alguns ho fan amb mètodes radicals, com és el cas d’aquesta pel·lícula; la majoria busquen implicar als nois i fer-los créixer personalment; a vegades són els alumnes els que transformen al professor, de fet sempre hauria de ser així; finalment és el mateix exemple davant la vida el que marca el camí als alumnes. Us posaré els exemples més notoris:

  • Aquesta terra és meva dirigida per Jean Renoir el 1943 als Estats Units, amb França encara ocupada pels alemanys, on un professor apocat dona una darrera lliçó als seus alumnes llegint-los un llibre prohibit: La declaració dels drets de l’home.
  • El Club dels Poetes Morts, de Peter Weir, estrenada a 1989, on un nou professor de literatura d’una elitista acadèmia, encoratja a un elitista grup d’alumnes a trencar les normes; tot plegat amb un trist i funest desenllaç. Cal proposar altres mons encara que sense oblidar que vivim a aquest.
  • La professora d’història (Les héritiers),  dirigida per Marie-Castille Mention-Schaar el 2014; davant d’una classe especialment conflictiva, la professora els proposa el repte de participar en un concurs nacional de què significava ser adolescent en un camp de concentració nazi. Un film que denuncia noves formes de totalitarisme, algunes amagades en antigues tradicions religioses.
  • La classe d’Esgrima, film del 2015 de Klaus Härö, en una Estònia ocupada pels russos després de la Segona Guerra Mundial, un esportista d’elit que fa de professor aconsegueix que la seva classe  recuperi l’esperança i l’amor propi: La frase del seu antagonista: “Soc on soc per fer el que s’espera de mi”, la seva resposta; “Soc el que soc perquè faig el que penso que és correcte”; un al·legat en contra dels que cerquen tallar la diferència i el talent.

Hi ha algunes més que tan sols citaré: La sala de professors, Ilker Çatak 2023; La professora de Parvulari  Sala Colangelo, 2018; Lunana, un Iac a l’escola un film de Bhutan del 2019 de Pawo Choyning Dorji; L’Onada, del 2008 de Dennis Gansel; El mestre que va prometre el mar, del 2023, dirigida per Patricia Font. Bé, segur que me’n deixo algunes importants encara que tot plegat és un bon recull.

La pel·lícula Radical es basa en una història real recent, del 2011, on una alumna del professor, de família molt humil, Paloma Noyola, va aconseguir la millor qualificació del país en la prova “Enlace” i va arribar a sortir en primera plana d’una revista nacional nord-americana. De fet, el que fa el film és adaptar pel cinema l’article, “Una forma radical d’alliberar a una  generació de genis”, escrit per Joshua Davis i publicat a Wired el 2013. Podreu pensar que una flor no fa estiu i que els genis són una excepció, Paloma de fet és genial i, encara que això és veritat, el 63% de la classe va treure un excel·lent, cosa gens habitual i, novament podreu argumentar que la intel·ligència col·lectiva existeix i, per tant, tenir un grapat de nens brillants fa que tot el conjunt millori. El que també és un fet és que Sergio Juárez va aconseguir motivar als seus alumnes, que s’ho passessin bé anant a classe i que es divertissin estudiant, això sí que és excepcional i desitjable.

Quin és aquest mètode miraculós?

El mètode radical de Sergio Juárez comença amb un joc i del joc surten preguntes que els nens poden anar raonant fins a arribar a una explicació general. El secret està a crear un ambient distès i lliure on no se sentin amenaçats.

I us preguntareu, d’on va treure el professor aquesta idea revolucionària? La va imaginar ell o té algun fonament?

Doncs per trobar la resposta a aquesta pregunta haurem d’anar a Nova Delhi el 1999, on un professor va voler fer un experiment al carrer que va anomenar, “Un forat a la paret”. Va situar una pantalla i un teclat, amb connexió a internet,  en una zona pública d’un barri marginal de la ciutat, a una alçada que permetés el fàcil ús per part dels nens. Va resultar que els nens, que no sabien angles ni res d’informàtica, van aprendre sols a usar l’ordinador i s’ho van ensenyar els uns als altres. Com a resultat de la prova els col·legis de la zona van veure com els treballs i els coneixements dels alumnes milloraven de forma espectacular. El promotor de l’experiment, el professor Sugata Mitra, el  va titular “Aprenentatge autoorganitzat”. A partir de llavors es van situar conjunts d’ordinadors a diferents barris de Delhi primer, després a tota l’Índia i finalment a tot el món.

Per això, a la pel·lícula, Sergio Juárez, després de fer una pregunta als seus alumnes de per què floten els vaixells, els hi diu als nens: “anem a la sala de computació”.  El problema serà que els ordinadors han desaparegut i llavors haurà de recórrer, al principi, al mètode empíric-experimental, el que donarà lloc a escenes divertides. En una curta i destesa escena entre el professor i el director de l’escola, el primer li mostra un vídeo de YouTube en el mòbil on es veu a Sugata Mitra explicant l’experiment d’un forat a la paret, són menys de trenta segons encara que queda clar quina és la referència. A partir d’aquí el film torna al seu to de comèdia amb fons dramàtic.

El primer acte, on ens presenten als personatges principals i ens mostren l’entorn del poble; deixat, violent i pobre; i del col·legi, on la disciplina sembla ser el més important, està molt ben filmada. Després, quan apareix el professor amb el seu to histriònic, comences a veure que el film és essencialment un vehicle de lluïment del protagonista. Tota l’estona apel·lant a les emocions dels espectadors, barrejant l’humor fàcil i poc elaborat, ple de tòpics, amb els drames  personals, això sí, sempre de forma superficial. És una llàstima que no s’aprofundeixi, encara que només sigui una mica, en el mètode d’aprenentatge autoorganitzat, un tema que obriria una finestra a una possible millora en l’ensenyament. Ens mostren de passada els grans problemes de les zones frontereres de Mèxic: la precarietat de  l’ensenyament,  la corrupció extrema i el narcotràfic, sense tampoc mai arribar a aprofundir. D’aquesta forma, movent-se sols en el microcosmos dels personatges, fan bona aquella frase que les coses són com són i no es poden canviar.  El director i els productors  han preferit centrar-se en la notícia de la revista i fer d’aquesta manera una obra més lleugera i fàcil per tots els públics.

Com a curiositat vull dir-vos que el protagonista, Eugenio Derbez, interpretava el paper de professor de música a Coda, dirigida per Sian Heder el 2021, guanyadora de l’Oscar a millor pel·lícula; on feia una actuació molt més brillant i sobretot continguda.

Malgrat que tingui aquestes carències, és una obra entretinguda i ben filmada que ens farà passar una tarda de cine distreta sense patiments ni mals de cap.

Mèxic 2023 (2 hores, 7 minuts)

Direcció: Christopher Zalla

Guió: Christopher Zalla (Article de Joshua Davis)

Actors: Eugenio Derbez, Daniel Haddad, Jennifer Trejo, Maria Fernanda Solis, Danilo Guardiola, …