Nanni Moretti dirigeix una pel·lícula on ell és també el personatge principal; interpreta a un director que està dirigint una pel·lícula d’època, ambientada l’any 1956, on el protagonista de la ficció,  Ennio, secretari del partit comunista local i redactor del diari oficial comunista, “L’unità”, s’enfronta amb la cúpula del partit per la invasió russa de Budapest. Hi barreja a un circ Hongarès, problemes de finançament pel seu film, la pèrdua de l’amor, el naixement de l’amor, la recerca de la coherència que obliga a assumir postures irracionals, el desencís per les ideologies i finalment la creació artística com a taula de salvació. Una cançó d’amor cap al setè art.

El fet que hi hagi a l’argument principal la filmació d’una pel·lícula dona molt de joc, de fet suposadament tothom està a un costat i l’altre de la càmera. Nanni Moretti ha volgut situar la ficció dins de la ficció en un to ideològic, de fet Giovanni, el director a la ficció la defineix com una pel·lícula política i d’autor. Potser no s’adona  que les ideologies estant passades de moda i que els sentiments i l’amor són els que mouen el món i fan la vida suportable. Giovanni és dogmàtic  i  tradicional,  des d’una posició d’esquerres, fins i tot exagerat i histriònic; segurament és perquè dona poca llibertat de pensament i de sentiments a qui l’envolten  que la relació amb la seva dona no passa per un bon moment; que dos dels actors, en principi ideològicament oposats a la ficció,  s’enamorin o que la mateixa filla del director també tingui una nova parella, tot plegat sumeix a Giovanni en la confusió. La realitat i la ficció es barregen. De fet, Moretti va confessar que temps enrere es plantejava escriure i dirigir un film sobre els fets de 1956 a Budapest i la seva repercussió a Itàlia; com ell no va poder-ho fer ho fa en Giovanni, un alter ego seu al que caricaturitza sense pietat.

El circ hongarès ha estat convidat per la secció del barri del partit comunista italià. El seu país està vivint un esclat de llibertat i volen decidir el seu futur lluny de les tenalles de l’URSS. Les revoltes fan caure el govern prosoviètic i pretenen fer eleccions lliures, sortir del Pacte de Varsòvia i convertir-se en un país neutral.  Quan els firaires veuen per la televisió les imatges dels tancs russos entrant a Budapest i la desigual lluita entre civils i militars, queden absolutament colpits i comencen una vaga indefinida com a signe de protesta. El partit comunista Italià s’esquerda, la cúpula dirigent recolza la intervenció militar russa,  per contra, molts militants de base o caps locals, veuen que la pau que prometia el comunisme no és llibertat i progrés sinó submissió. El protagonista del film de Giovanni, l’Ennio, secretari local del partit, es debat en el dubte: Acatar les ordres o defensar als febles i oprimits; pensa fins i tot a suïcidar-se davant de l’oxímoron on els seus sentiments i els seus principis no troben encaix en el dogmatisme oficial.

Paola, la dona de Giovanni ja fa mesos que va a un psicòleg, vol que l’ajudi a marxar de casa, que li doni arguments i com fer-ho. No vol fer-li mal al seu marit, sols vol viure una vida més lliure.

Hi ha una escena on Giovanni acompanya a Paola al rodatge de la pel·lícula que produeix amb un jove director, rodaran la darrera escena i després faran la festa de celebració i comiat amb l’equip. L’escena en qüestió és l’assassinat a sang freda del dolent de la cinta, que d’aquesta manera pagarà per tots els seus crims. Giovanni atura als actors, no li agrada aquest final tan banalment violent; sembla tan fàcil i recompensador matar a un home desarmat, que a ell li repugna i vol iniciar un debat sobre el tema; la Paola està horroritzada per aquesta intromissió. Comença a trucar a arquitectes, escriptors, matemàtics, preguntant-los per la coherència de l’escena; entre tant el rodatge queda aturat. Lògicament, també crea un conflicte amb sa dona, a la que diu estar defensant, negant-li, per tant, la llibertat de prendre decisions pròpies, de tenir la seva vida. Finalment, davant la incoherència de portar al límit la coherència, apel·la als principis. Tot plegat, i  després d’una nit de discussions, marxa sense haver pogut convèncer a ningú de modificar l’escena final; segurament el primer cop que la Paola no fa el que vol ell. Aquesta situació portada al límit li donarà forces per marxar de casa i deixar-lo.

El film és una dura crítica contra les dictadures, Giovanni estripa d’un cartell a la figurada redacció del diari la figura de Joseph Stalin, a qui considera un dictador. Aprofita també per criticar les grans plataformes i la dictadura a què sotmetent al cinema d’autor; la reunió de Giovanni i la Paola amb els directius de l’empresa és antològica. A l’altre costat lloa el paper de productors asiàtics, respectuosos, entusiastes i amb ganes d’aprendre. També surt el director i actor francès Mathieu Amalric interpretant a un productor independent optimista i agosarat que viu en el present.

Moretti fa entrar a la cinta una dimensió més en ficar-hi també els somnis de Giovanni, que fins i tot dona instruccions a un noi jove de com tractar a la seva parella, en dues escenes, una al cine i un altre fent cua amb el cotxe en una retenció. Per acabar-ho d’adobar i sense cap motiu especial hi ha moments que la música cantada també agafa protagonisme; una bella dansa on tots participen amb la música de Claudio Battiato: “Jo vull veure’t dansar”.

Al final del metratge en Giovanni dubte d’ell mateix i del seu guió i acaba fent el que Tarantino va fer a “Tal vegada Hollywood” (Once Upon a Time in Hollywood), estrenada l’any 2019, canviar a la ficció el que va passar a la realitat, en un final optimista i esperançador.

Si a la primera escena de la pel·lícula ens mostrava a uns homes pintant en grans lletres vermelles a la riba del riu Po, “El sol del futur”, a l’escena final ajunta a tots els participants a l’obra, sigui a la suposada realitat o a la ficció, iniciant tots plegats una utòpica marxa on el poble torna a caminar unit.

Si quan vas al cine cerques una narrativa tradicional, segurament aquesta no seria la teva pel·lícula, encara que si tens la ment oberta i vols descobrir coses noves, dintre d’un ordre, això si, segurament gaudiràs de l’obra i la seva ironia.

Itàlia 2023 (1 hora, 31 minuts)

Direcció: Nanni Moretti

Guió: Nanni Moretti, Francesca Marciano, Federica Pontremoli, Valia Santella.

Actors: Nanni Moretti, Margherita Buy, Silvio Orlando, Barbora Bobulova, Mathieu Amalric, Jasmine Trinca, Jerzy Stuhr, Alba Rohrwacher, Valentina Romani,…