A les acaballes de l’estiu, després de 15 anys de vida en comú, Ale i Àlex, una parella al voltant dels quaranta, decideixen separar-se. No hi ha terceres persones, tampoc una mala maror en la seva relació; de fet, continuen dormint junts i és al llit quan Ale li diu al seu company que, per fer-ho bé haurien d’organitzar una festa de separació, que és el que deia, una mica irònicament, el seu pare: Celebrar les separacions i no les unions.
El film comença amb una escena de matinada, encara de nit, amb la parella al llit. Ella li diu que sent com comença a ploure, s’aixeca, amb l’habitació a les fosques i s’acosta a la finestra, la càmera l’acompanya i llavors sentim un tro. Aquest plantejament que ens podria semblar més propi d’un thriller o d’un film de terror, aquest acostament a la finestra oberta a la nit estiuenca de Madrid, ens està dient que la ficció comença i que entrarem en un món màgic, un món on la realitat i la ficció es poden arribar a confondre.
En un torn de preguntes, després de la presentació i visionat de la pel·lícula, Jonás Trueba va revelar un dels seus pensaments sobre el setè art, va citar a un cineasta, del que no recordo el nom, que deia que sentia el cinema com si portes una càmera a la mirada que pogués enregistrar tot el que mires. Sovint mirem sense mirar, capficats en les nostres cabòries posem un pilot automàtic i no ens fixem en els detalls ni en la realitat en tot el seu contingut, com si llegíssim un llibre en diagonal. El bon cinema, aquell que regularment és definit com a lent o avorrit, aquell del qual es diu que no passa res, tracta de mostrar-nos tot allò que normalment obviem i que fa que passem per la vida com autòmats, que cerquem objectius predeterminats o que sols ens interessem en allò que ens pot sorprendre emocionalment, impactes externs i sobtats, sense que nosaltres fem el treball d’acostament al món que ens envolta. Curiosament, en aquests casos la ficció ens acosta a una realitat més ben copsada que la que vivim habitualment, cercant la totalitat de l’escena o centrant-se profundament en el detall, això ens enlaira, és el que ofereix l’art, i ens permet la reflexió. Per contra, el clàssic cinema comercial abusa del muntatge en un seguit de pla-contra pla de la cara dels actors parlant, sense que veiem res més, ens mostra un ganivet sobre una taula buida o ens aclapara en una escena d’acció que repeteix des de diferents angles, fins i tot a càmera lenta, impedint-nos pensar, com deia Theodor Adorno. I si, ens distreu, ens fa passar el temps, ens ajuda a matar el temps doncs ens té embadalits i desconnectats de la realitat i de nosaltres mateixos.
“Volveréis” té un argument bastant senzill, encara que força original, una parella que, en posar fi a la seva convivència, vol celebrar una festa de separació, una cosa tan inusual que es passaran tota la cinta tractant d’explicar-ho als amics, repetint una vegada i una altra la mateixa cançoneta. Amb tot, formalment es complica, doncs juga amb el cine dins del cine, donat que en paral·lel a l’acció real apareix la ficció. De fet, hi ha escenes que percebem com reals fins que ens adonem que la protagonista l’està mirant per editar i muntar la pel·lícula en que està treballant. Precisament Jonás Trueba vol jugar amb aquest factor repetició. El director en una entrevista va declarar que:
“La repetició forma part de la vida real, però el cine ho evita, ja que sembla que li tingui por a la vida, com si no fos prou real i llavors ho vol accelerar tot, domesticar el temps, manipular-lo, com si la vida mateixa no fos suficient.”
No és cap casualitat que el pare de la protagonista a la pel·lícula, interpretat per Fernando Trueba, pare de Jonás a la vida real, els hi deixi un llibre del filòsof Sören Kierkegaard titulat “La repetició”, que tracta de la difícil relació amb qui va ser la seva promesa, Regine Olsen, una lloança a la repetició a l’hora que una reflexió sobre la separació i la pèrdua. Aquesta petita escena ens parla subliminarment d’una visió del cinema i de la vida, lligant present i passat en una cerca de l’autèntica narrativa que, com diria Walter Benjamin, beu de l’experiència. De fet, als films de Jonás sempre hi apareixen ponts, un trànsit entre l’abans i el després, el present i el passat i segurament un nexe d’unió entre la realitat i la ficció, que d’aquesta manera queden permanentment connectades.
Jonás Trueba ja fa anys que treballa amb les mateixes persones, són el seu equip. A “La Virgen de Agosto”, film del 2019 que va guanyar el premi Cèsar a la millor pel·lícula estrangera, el guió el va escriure conjuntament amb Itsaso Arana, la seva parella, que també hi actuava al costat de Vito Sanz tal com passa a l’actual. A Volveréis, el guió l’han escrit entre els tres. Per fer-ho van estar una setmana veien cada dia i comentant després entre els tres, les comèdies romàntiques més clàssiques:
- “Va succeir una nit”, dirigida a 1934 per Frank Capra;
- “La picara Puritana” (1937) de Leo McCarney;
- “Les tres Nits d’Eva”, de Preston Sturges al 1941;
- “La Costella D’Adam” obra de 1949
- “ Hstòries de Filadèlfia” del 1940, ambdues de George Cukor; i
- “Lluna Nova”, de Howard Hawks al 1940.
Aquests sis títols són analitzats al llibre del filòsof i cinèfil Stanley Cavell: “La recerca de la felicitat”, que tracta sobre aquest gènere, on una parella se separa i torna o es donen una segona oportunitat. Sense cap dubte són totes delicioses i el seu esperit es va contagiar a Volveréis. Stanley Cavell va publicar molts assajos sobre el cinema, fins i tot un titulat: “Pot el cinema fer-nos millors”, jo, com el Jonás, crec que si. També hi ha una altra pel·lícula inspiradora, la carismàtica “Atrapat en el temps” de 1993 de Harold Ramis, la repetició infinita que porta a la perfecció i a l’amor.
Quan en Àlex i na Ale expliquen que es volen separar i fer una festa per celebrar-ho, ningú dona crèdit, tothom creu que és una broma, ja que són una parella exemplar per tots i d’alguna forma ho segueixen sent, per això ells sempre acaben dient: “Però estem bé, eh” i els amics els responen: Vosaltres tornareu, eh.
Cap al final de la pel·lícula, quan estan recollint cadascú les seves coses de la que va ser casa seva, hi ha un petit cotxet de joguina, abandonat des de feia temps a una estanteria, que sembla interessar als dos, després, al vespre s’agafaran de les mans i junts entraran a l’habitació i podrem veure quines corbes traçava el cotxet i entendrem moltes coses.
L’endemà la festa, amb tots els seus amics i amb música en viu.
Una pel·lícula preciosa que ens pot recordar a les de la “nouvelle vague” francesa pel seu to fresc, senzill i quotidià, guardonada com a millor film a la quinzena de Canes, que dintre de la seva equilibrada simplicitat rau un gran coneixement del gran cinema. A vegades, com deia Miro, de nen pintava com un adult i he necessitat tota una vida per aprendre a pintar com un nen. Molt recomanable.
España 2024 (1 hora, 54 minuts)
Direcció: Jonás Trueba
Guió: Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz
Actors: Itsaso Arana, Vito Sanz, Fernando Trueba, Jon Viar, Andrés Gertrudix, Ana Risueño, Francesco Carril, Isabelle Stoffel,…