Lola i Bruno són parella des de fa quinze anys. Gaudeixen de la vida i de la seva relació amb il·lusió i llibertat. Són feliços vivint el dia a dia i somniant diversos plans de futur: els d’ella, una mica més conservadors, potser cercar un pis més gran; els d’ell, més agosarats, fer un viatge a Islàndia. En una revisió rutinària li diuen que està embarassada i el seu món s’ensorra; ser mare no ho tenia previst. Decideixen avortar, encara que els tres dies de reflexió que els hi donen a l’hospital, seran una muntanya russa d’emocions i dubtes.
Tots els éssers vius tenen un mandat genètic: reproduir-se i garantir la supervivència de l’espècie. Tant se val si són animals unicel·lulars, que ho fan per bipartició, o si es requereix la participació d’un mascle i una femella, tal com passa en els mamífers. Tots els animals tenen aquesta necessitat, sense la qual les espècies s’extingirien. Avui dia podem pensar que els humans hem superat això; les dones es pregunten: per què tenir fills?, no importa el que hagin fet els nostres ancestres. Així i tot, com veurem, el mandat genètic pot ser molt poderós.
Per aquest mateix motiu hi ha una atracció majoritàriament natural d’un sexe cap a l’altre, una crida que es manifesta a totes les cultures. El ball n’és una forma: si és atlètic i vigorós, és la demostració de les capacitats físiques i la bona salut, factors que en general s’hereten. Si és més calmat i en parella, és un primer acostament més enllà de l’espai de seguretat. Els llavis pintats, el coloret a la cara o els ulls emmarcats mostren artificialment un desig i provoquen atracció, tots ells una sèrie de comportaments que tenen una base inconscient. Direu que les dones es pinten per ser atractives, que no hi ha desig de procreació sinó simplement desig sexual, encara que una cosa pot comportar l’altra.
Des de la nit dels temps, els éssers humans han rendit culta a la maternitat, fet i fet, era el que els garantia la mà d’obra necessària per a la família, la tribu o el país; per conrear, caçar, pescar, lluitar o construir. Dins d’aquest context, la dona era un element imprescindible de la cadena de supervivència. Per això els romans van raptar les sabines o, més endavant, el cinema va produir “Set núvies per a set germans”. Des del moment que la societat es va organitzar, va néixer el patriarcat; de fet, la Bíblia explica que Jacob tenia dues dones i dues amants, que li van donar dotze fills. Les diverses religions i les diverses lleis es van encarregar de tenir controlades les dones, no fos cas que decidissin que no volien ser mares. Hi ha alguna cosa de màgia en la maternitat, una forma divina d’alquímia, aconseguir engendrar un ésser viu, és cert que cal la participació d’un home, encara que la que el portarà nou mesos la criatura a la panxa, la que la parirà i després l’alimentarà serà la dona. Per això, hi ha una aura de misteri al voltant de les dones que genera atracció, els homes perceben un poder que, en generar vida, venç a la mort, al costat d’una noia jove se senten més forts i més joves, a part de poder suposadament perpetuar els seus gens. A la pel·lícula de François Truffaut de 1973 “La nit americana” un jove actor es passa tot el film preguntant a la gent sí les dones són màgiques. Alguna cosa apareixerà al final de la pel·lícula.
Faig aquesta llarga introducció perquè des d’una perspectiva occidental del Primer Món, especialment entre gent formada, sembla que decidir avortar és una decisió quotidiana i menor, suposadament de molta menys entitat que canviar de feina o de pis, similar a escollir entre vacances al mar o a la muntanya, una tria on només compten els plans de futur immediat de la gestant. Vist objectivament de forma hipotètica és així, encara que el film ens situarà en una posició real i res no serà tan fàcil. El nostre cervell inconscient és molt poderós i quan estem en una determinada situació fa focus en el que és rellevant. És una mica com la I.A. dels cercadors d’internet, que quan entrem en una pàgina d’hotels a la costa ens comença a enviar ofertes sense que les haguem demanat. Per això, Lola es comença a fixar en cotxets de nens, en els fills de les seves amigues o pren consciència real dels agònics esforços d’una companya per quedar-se embarassada. Res de tot això ajuda a fer planera la seva tria.
En Bruno, la parella de Lola, és un company compromès. El seu amor per ella és tan absolut que sembla més devoció cap a un ésser diví idealitzat que no pas passió terrenal. Li fa costat incondicionalment. Malauradament per ell, Lola s’està en un debat intern personal, una qüestió en la qual ni pot ni vol tenir companyia. Tots els instints animals maternals, segurament reforçats per canvis hormonals, volen prendre el control de la situació, a més, la pressió social i ambiental, que sols percep ella però que és ben real, s’ajunta a la festa. Ella, la seva part racional i ideal, unida a la projecció de la persona que és i vol seguir sent en el futur, haurà de lluitar per mantenir la posició.
En aquest camp de batalla Bruno se sent rebutjat com a part d’una entitat que ell creia única, la parella, ja que és absolutament menystingut. En aquest joc femení de la possible maternitat, del control únic del propi cos, ell és simplement un complement, tal com era en Kent per a la Barbie, un actor secundari i, això el fereix profundament. La perfecta deessa tota bondat i perfecció, que ell s’imaginava de forma omnipresent fent-li costat, s’ha tornat de carn i ossos i l’ha deixat sol, mentre tractava de trobar-se a si mateixa, un indret on ell no té lloc.
Des del punt de vista de Lola tot això té sentit. El seu embaràs no ha estat el resultat d’un consens i una planificació de parella; ha estat un accident que la implica només a ella. És el seu cos, la seva vida i té dret a decidir sense pressions, mal que li pesi al seu company. Llavors, començarà un periple per tractar de trobar adhesions a la seva decisió, com si fos una política de gira a la recerca de vots. La veurem amb les seves amigues, amb la seva mare, però mai sabrem si comparteix amb elles el seu secret, si els hi demana consells o aprovació. Però, què està fent? Fer-se responsable única dels seus actes. El film està plantejat com un thriller psicològic i només al final sabrem, després d’una intrigant el·lipsi, quin és el desenllaç.
Si hagués de definir la pel·lícula amb etiquetes, hauria de dir que és feminista independent, ja que replanteja la relació de parella allunyada del patriarcat heterosexual i fuig de la lluita de sexes, potser seria més adequat dir-ne humanista. Té un plantejament d’esquerres, ja que els protagonistes es poden definir com a proletaris moderns, alternatius sense escarafalls ni sobreactuacions, que trenquen els estereotips de la família tradicional clàssica que sovint presenta el cinema. És agnòstica, sense cap referència a la fe o la moral, fins i tot materialista. És, potser de forma involuntària, una comèdia dramàtica costumista, que ens mostra persones senzilles que representen a una majoria silenciosa, que viuen en pisos petits i senzills en un barri obrer i que tenen unes feines precàries, que no lluiten per escalar dins de l’ascensor social, feliços sense els positivismes actuals tan de moda, fins i tot realistes. Mostra de forma real l’actual societat catalana, almenys en la seva versió original no doblada, on els idiomes català i castellà es barregen de manera natural, sense conflictes ni ofuscació, on preval la comunicació i l’empatia, tal com era abans que apareguessin Ciutadans atiant l’odi i l’enfrontament, de fet la protagonista es defineix a si mateixa com a una xarnega, parella d’un català de pura raça. Finalment, diria que el plantejament es decanta més per explicar el fons d’una història que no pas en la forma visual i artística de fer-ho, amb una excepció.
La protagonista treballa com a dissenyadora gràfica i utilitza habitualment els collages per als seus treballs. Ho té tan assumit com a forma de comunicació que, fins i tot en els seus somnis, apareix retallada la seva figura dins d’escenaris diversos. D’aquesta manera el film hibrida la realitat amb els dibuixos animats.
És una pel·lícula que pot agradar a tothom i que planteja el tema de l’avortament des d’una perspectiva neutre i propera a les dones, amb una direcció sòbria i unes actuacions molt bones.
España 2024 (1 hora, 33 minuts)
Direcció: Liliana Torres
Guió: Liliana Torres
Actors: Maria Rodríguez Soto, Enric Auquer, Ruth Llopis, Anna Alarcón, Mireia Aixalà, Ann Perelló, Amparo Fernández, Anna Bertran,…