El film és una nova adaptació del conegut llibre de Jane Austen publicat el 1811. Una mare i tres germanes passaran de l’opulència a una certa precarietat després de la mort del pare que deixa l’herència a un parent polític. La família es veurà forçada a abandonar el palauet on vivia, envoltada de comoditats i servides per nombrosos criats, per instal·lar-se en una modesta casa de camp que els lloga a baix preu un parent llunyà. En paral·lel a la davallada econòmica, les dues filles grans Elinor i Marianne, descobriran l’amor i patiran el desamor. El film, molt fidel al llibre, ens mostra en els seus personatges moltes de les facetes de l’ànima humana, centrades sobretot en les dues protagonistes, properes anímicament i allunyades en l’actitud davant la vida, tot plegat embolcallat en un relat viu i minuciós dels  costums de l’època, en una societat on un matrimoni avantatjós era sovint l’única garantia d’estabilitat econòmica, prestigi i reconeixement.

Sentit i sensibilitat va ser la primera novel·la de l’escriptora. De fet, la seva primera versió la va acabar el 1795, amb tan sols vint anys; aquest primer esbós portava per títol Elinor i Marianne i estava escrit en format epistolar. Sent tan jove, és normal que s’inspirés en la seva família, de classe mitjana-alta rural; tenia una germana confident i el seu pare, el reverend George Austen, era el rector de Steventon, un petit poble al nord del comtat de Hampshire, al sud d’Anglaterra. No és per tant estrany, que la història sigui la de dues germanes molt unides ni que el model d’home ideal per casar-se fos un jove tímid, de forts principis, que aspirava a ser rector. Quan finalment la va publicar, el 1811, ho va fer de forma anònima, «Per una dama», i va assumir tots els riscos financers de la seva butxaca. Afortunadament, va ser un gran èxit de públic i crítica.

Hi ha diverses versions cinematogràfiques de l’obra, la majoria sèries per a la televisió, però la millor de totes és una pel·lícula dirigida per Ang Lee i estrenada el 1995, que comptava amb uns actors fabulosos i que va guanyar l’Oscar i el Globus d’Or. Segons la meva opinió, la versió actual la iguala en general i la supera en algunes coses. Si el film d’Ang Lee et portava a visitar un palauet museu i a passejar per imponents jardins francesos, la cinta de Georgia Oakley és com un viatge a l’època que descriu la novel·la, és més realista, veiem boscos immensos i prats florits alhora que ens permet endinsar-nos dins de l’ànima de les protagonistes.

Aquesta és la segona pel·lícula de la jove directora Georgia Oakley. La primera, Blue Jean (2022), la va rodar en 16 mm amb un pressupost molt contingut, va guanyar el premi del públic al Festival de Venècia, entre altres guardons, i va ser molt ben acollida per la crítica i el públic. El film tractava de les dificultats d’una professora lesbiana en temps de la conservadora Margaret Thatcher, que havia engegat una dura i manipuladora campanya contra l’amor alternatiu i en defensa de la llar tradicional heterosexual, incidint sobretot en l’educació i els educadors: una caça de bruixes a l’escola. La protagonista feia mans i mànigues per portar una doble vida, compaginant la seva vida privada amb la pública, on amagava la seva orientació sexual per no perdre la feina. Jo la vaig trobar una pel·lícula fantàstica tant estèticament com per la seva capacitat de retratar una època i una situació; res a veure amb Sentit i sensibilitat, que adapta una novel·la clàssica. Això ens parla de la versatilitat de la directora i de la seva capacitat per fer art transmetent missatges diferents.

La primera escena ja és una declaració d’intencions sobre la visió artística i la intenció formal de la directora. Veiem un camp d’herba alta agitada pel vent, tan torrada pel sol, tan real, que sembla que la puguem tocar i olorar. La càmera fa un zoom i, començant per la faldilla oberta com un ventall sobre l’herba, s’acosta a un primer pla d’Elinor, que juga amb l’espiga que corona una llarga tija; una petita eruga blava passa de la planta al seu dit i ella l’observa amb curiositat i amb cura de no fer-li mal; aixeca la vista i veu una àliga planejant al cel il·luminada pel sol. Escolta com arriba pel camí la diligència, s’aixeca i corre fins a trobar-la; el cotxer li dona una carta i ella corre novament, aquest cop entre arbres gegantins i sobre una herba humida per arribar, gairebé sense alè, a casa. El que acaba de recollir és el testament del seu pare, que la família espera amb l’esperança de poder mantenir la vida que portaven. En una gran sala banyada per la llum del sol que entra generosa per dos grans finestrals, la mare i les tres filles coneixeran, desolades, la disposició final del pare. Malauradament, és un món d’homes i entre ells s’ho reparteixen tot; elles no compten.

En aquest curt espai de temps ja hem vist un plegat de quadres que podrien penjar a les parets d’un museu; ens mostren la realitat de la natura i de les persones, ficant-nos dins de la terra: el fang i la molsa, l’herba i la pols, i de les seves ànimes: emocions i sentiments; no és una galeria de la grandesa enlairada, intocable i perfecta de les clàssiques pel·lícules d’època, doncs és tot a mida de les persones; la il·lustració humanista de la Revolució Francesa i un romanticisme primerenc suren per sobre dels encotillats convencionalismes del moment.

La pel·lícula està rodada en pel·lícula analògica de 35 mm, fet que li dona una textura orgànica pròpia del procés químic que s’allunya de la nitidesa dels colors del format digital. La il·luminació és naturalista, fugint de grans focus combinats per eliminar les ombres, fet que dona un to realista, càlid i intimista. Els enquadraments cerquen composicions pictòriques, sovint emmarcades per una porta o una finestra, o il·luminades per espelmes o una llar de foc. Com que el plantejament de la directora se centra especialment en la relació les dues germanes, hi ha molts primers i primeríssims plans.

A moltes pel·lícules d’època els personatges apareixen sempre vestits impecablement i lluint una gran varietat de models, com si fossin sortits d’un retrat de l’època, com si els tinguessin guardats dins d’una asèptica vitrina i els acabessin de treure, oblidant que la vida taca, arruga i descol·loca. En aquesta versió de l’obra d’Austen es veu de forma palpable que les llargues faldilles s’arrosseguen per terra i s’embruten amb la pols i el fang del camí; tant Elinor com Marianne no tenen tants vestits per lluir, atesa la seva precarietat, i sovint les veiem amb els mateixos vestits en diferents moments. Les noies suen, el vent les despentina i la pluja torrencial les amara. Quan són a casa, on viuen sense servei, se les veu feinejar, sovint portant davantals per no tacar-se i, quan s’ajunten les dues al vespre per fer-se confidències abans de dormir, porten els cabells despentinats.

Aquesta naturalització també es percep en tot el plantejament general i fugint de l’encartonament de les pel·lícules romàntiques d’època, amb càmeres fixes mostrant-nos grans salons ordenats i sales de ball de perfecta coreografia, Georgia Oakley recorre a la càmera en mà per tal que ens moguem fent ziga-zagues pels espais atapeïts de convidats que mengen, beuen, xerren i s’amunteguen al voltant d’una taula o d’una conversa; també ens situa en la posició dels dansaires i vivim com van girant i canviant el seu punt de vista de la sala i de la gent.

És precisament en la seqüència del ball on es fa més palesa la diferència entre Elinor, el seny, i Marianne, la rauxa. La germana gran manté les formes en retrobar-se amb el seu amor impossible, per contra, Marianne perd absolutament els papers quan veu al seu estimat amb una altra.

El cor de la cinta és la relació entre les dues germanes, que representen respectivament el seny i la rauxa, encara que fuig de construir dues caricatures contraposades, ja que totes dues reaccionen davant del daltabaix econòmic en el mateix sentit: trobar una parella que englobi amor i seguretat.

·        Elinor és el seny, és la protectora de la llar, és el que li toca com a germana gran, digna i continguda, dissimulant el seu neguit davant la passivitat i la distància de l’home que estima i amb el que somia compartir un futur, encara que la fatiga de fer estoicament de pal de paller de la família sense poder exterioritzar els seus sentiments, debilita la seva fortalesa; actriu i directora saben com mostrar aquest fràgil equilibri.

·        Marianne representa la rauxa, la passió, quan s’enamora confia cegament i quan tot es torça es rebel·la davant del paper que li toca com a dona: mirades que maten, pulsió sexual salvatge que acaba esclatant sota la pluja enmig de la nit en un turó desolat.

En el film, la seva relació es va transformant d’un primer enfrontament intel·lectual a una comprensió mútua i profunda que sorgeix de la proximitat física, de compartir espais i, finalment, confidències. El seu vincle afectiu al final de la cinta serà més fort que l’amor romàntic amb les seves respectives parelles.

Els homes que retrata la directora són humans i vulnerables, per més que pretenguin mantenir les formes; fan el que fan forçats per les circumstàncies tant com les dones, presoners de les mateixes convencions i estructures socials, lluny de l’aura de la masculinitat forta. Si els comparem amb la versió d’Ang Lee, veiem que són menys estereotipats; sobretot si ens fixem en el personatge d’Edward Ferrars, l’amor d’Elinor, que al film d’Ang Lee era interpretat per Hugh Grant, que fent una mica d’ell mateix  era còmic i una mica pallasso dins de la seva timidesa; amb el que fa George MacKay a la versió de Giorgia Oakley, més rígid i angoixat, tímid per incapacitat davant d’una situació que ni pot ni sap gestionar, avergonyit fins i tot. La resta: el coronel Brandon, turmentat per un passat que el persegueix, i Willoughby, absolutament bloquejat per la por de perdre el seu estatus social. Amb tot, el primer representa la generositat i la noblesa i el segon la vilesa.

A tots ells cal afegir una mare digna malgrat que submisa davant la injustícia de l’herència; una germana petita que encara no ha fet el canvi i, sobretot, una parenta molt llunyana, espavilada i riallera, que amb les seves filles ben casades troba en aquesta família una nova motivació social.

El final, seguint el que demanava una novel·la de l’època, és moralitzant i políticament correcte i la directora, fidel a la novel·la original, ho compleix fil per randa, encara que dona més força a la reacció final d’Elinor, que corre a cercar al seu amor prenent la iniciativa en lloc de posar-se a plorar, com fa en la versió de 1995; en la relació entre Marianne i el Coronel la directora minimitza l’efecte de la diferència d’edat proposant una relació més romàntica i igualada, més adulta i, per tant, més pròxima.

Només pel plaer cinematogràfic i pictòric ja val la pena la pel·lícula. L’adaptació de l’original és una revisió rigorosa i realista, no tan lleugera com la versió de 1995, que encarnava la perfecta comèdia romàntica d’època. La profunditat amb què analitza els personatges i el retrat descarnat de les misèries de la societat la situen en un graó superior respecte de la versió anterior, que pretenia per sobre de tot entretenir l’espectador. Absolutament recomanable.

Regne Unit, 2026 (2 hores i 11 minuts)
Direcció: Georgia Oakley
Guió: Diana Reid (novel·la de Jane Austen)
Actors: Daisy Edgar-Jones, Esme Creed-Miles, George MacKay, Caitríona Balfe, Bodhi Rae Breathnach, Frank Dillane, Fiona Shaw, Herbert Nordrum, Tom Brooke, Stacy Martin…