Som a l’estiu del 2008, poc més d’un mes abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing, un jove que acaba de complir condemna, Lang, torna a la seva ara mig abandonada ciutat, Hongliuyan, al mig del desert de Gobi, al nord de la Xina. Allà retrobarà a un pare envellit i desatès amb el que té poca relació, uns deutors que el persegueixen, una policia que té el deure de fer-li un seguiment en aquest procés de reinserció, un vell amic i un gos negre tan marginal com ell.
En els 10 anys que Lang ha estat a la presó, la ciutat s’ha anat buidant, es respira l´abandonament i l’ambient urbà s’ha esvaït, no ens expliquen exactament el motiu, encara que el més probable és que una gran indústria hagi tancat o s’hagi localitzat en un altre indret emportant-se darrere d’ella als seus treballadors, de fet, es veuen grans instal·lacions abandonades i velles canonades fora de servei que així ho confirmen, també seria probable que les obres olímpiques haguessin seduït molta gent cercant un millor sou. Edificis sencers totalment buits, barris desolats, donen l’aparença d’un lloc devastat per un mal invisible, podria ser l’escenari perfecte d’una pel·lícula postapocalíptica.
Un dels eixos narratius de la pel·lícula és que, en marxar els habitants han abandonat als gossos que vivien amb ells, que ara campen lliures per carrers i places, viuen en edificis abandonats i fins i tot alguns han marxat fora ciutat a la recerca de menjar formant ratjades de gossos salvatges. Concretament a la primera escena, l’autobús on viatja Lang de tornada que recorre una estreta carretera polsegosa i sense asfaltar, es veu sorprès per un nombrós grup d’aquests animals que corrent travessen la carretera inesperadament i sorprenen el conductor que, espantat, en donar un brusc cop de volant bolca el vehicle.
Petits detalls ens mostren que Lang era una persona bastant popular al poble. Treballava com a motorista fent exhibicions en un parc d’atraccions situat en turonet als afores, ara ja abandonat, del que sols queden les restes d’un petit parc zoològic que ja ningú visita, amb alguns pocs animals engabiats, fins i tot hi ha un impressionant tigre, dels que té cura el pare del protagonista, ara sol, malalt i alcoholitzat. Et pots imaginar que Lang, que ara és una persona solitària, callada, sense futur ni esperances després de passar per presó, devia ser en el passat un jove fort i vital a qui tothom reconeixia i estimava perquè l’havien vist actuar. Encara que no tothom pensa així; la família de la seva suposada víctima d’homicidi no en tenen prou amb la condemna que acaba de patir i volen que es faci justícia, ja que de forma involuntària o actuant imprudentment, Lang va provocar la mort del seu familiar i deu anys de presó no el faran tornar a la vida.
La ciutat té un greu problema amb els gossos, n’hi ha centenars sense amo i representen un perill pels seus habitants, tant és així que l’ajuntament ha creat una unitat especial per capturar i portar-los a la gossera, també ha fet obligatori donar d’alta i registrar els gossos particulars, tots els no censats aniran també a la gossera. Per la ciutat s’ha corregut la veu que un gos negre (Black dog) molt gran està atacant a les persones, la gent té por, ja que se sospita que pot estar infectat amb la ràbia, és un símbol que cal capturar. El policia que porta el seguiment de Lang el col·loca en aquesta unitat, que cobra per cada captura, encara que ell, esperit lliure que ha patit captiveri, no desitja per cap bèstia el que ell ha sofert i acaba fent de conductor. Quan el gos negra, Black dog, és atrapat Lang se’n fa càrrec i l’adopta.
Aquests gossos sense amo que cal capturar són una analogia cap a un Estat que ho vol tenir tot controlat, sense lloc per la dissidència. Aquesta ciutat fantasma, aquesta deslocalització forçada, són les deixalles del gran projecte nacional que és la Xina d’avui en dia, tal com ho són els pobles i ciutats enfonsats al pantà de les Tres gorges; un país que ja és capdavante en múltiples àmbits, impulsat per una població disciplinada i treballadora, que ha abraçat el capitalisme amb entusiasme, convertint el consum en un fi en si mateix, sota una direcció autoritària i determinada.
El passat ja no existeix més que en els llibres d’història, que han estat reescrits una vegada darrere l’altra, ja no hi ha memòria, s’ha perdut l’experiència entesa com a transmissió generacional, sols queda un present sovint incert i poc espai per imaginar un futur col·lectiu més enllà que el planificat pel partit. Per això, ens mostren el gran teatre del poble ara abandonat i ple de pols, amb un piano mig trencat il·luminat pels raigs de sol que es filtren entre les cortines estripades. També, quan Lang va a casa del seu únic amic veu que té tirada en un racó una guitarra, ja no la toques?, li pregunta, no, ja no toquem, li diu; Lang li acosta la guitarra, el força a tocar i llavors podem sentir que és un mestre amb aquest instrument.
Què s’ha perdut? què es perdrà i ja no es transmetrà?
Individualment, seguint les regles del capitalisme i les limitacions de l’Estat, es pot arribar a on vulguis, aquest es el relat oficial i hegemònic que ha calat en gran part de la població, sols cal treballar dur, ser mes viu que els altres i tenir sort; ara be, la submissió al sistema ha de ser absoluta.
El gos negre representa l’esperit de la dissidència i la llibertat individual; Lang el vol preservar, perquè són ànimes bessones. L’enamorament entre el gos negre i Lang serà llarg i difícil, requerirà temps i paciència; l’animal no es refia dels humans que sempre li han volgut mal. Al principi caldrà respectar les distàncies de seguretat, que el gos s’acostumi a la seva presència.
Al mateix temps, l’oncle del noi mort que va portar a Lang a la garjola no pot suportar veure’l campar lliurement en tant que ell mastega l’amargant gust de l’absència del seu nebot, els pensaments que enterboleixen el seu cap són una pressió insuportable que fan esclatar la seva ira, és l’atàvica reacció d’ull per ull; l’empaiten una vegada i una altra sense quedar mai satisfets i no sembla que hi pugui haver solució per un problema que no la té, per aconseguir la pau caldria una justícia equitativa, un miracle, un bescanvi que pot semblar impossible. Malgrat tot l’atzar i la natura imprevisible faran que a Lang se li pareixi la solució i podrà tornar una vida a la família.
No surten pràcticament dones al film, excepte una firaire d’un circ que el recull quan el seu vehicle tomba pel vent i que té cura d’ell. Una noia que s’ha ajuntat o casat amb un home de la caravana amb el que no s’acaba de sentir a gust. N’hi ha prou per adonar-nos que, tot i frenètic progres del país, l’heteropatriarcat és tan viu com sempre, i la comunicació entre els gèneres difícilment supera l’àmbit del sexe i l’utilitarisme. Ella i Lang es podrien entendre, de fet hi ha una conversa entre els dos que és la mes relaxada de la pel·lícula, però tant un com l´altre són esperits indomables; una escena on ella marxa sola en tren ens ratifica que finalment ha escollit la llibertat.
Al film, en paral·lel a la desolació de barris abandonats i a la grandesa de paisatges inhòspits, s’hi desplega un desert batut per vents gèlids d’una força tan gran que impedeix caminar, on la vida és quasi impossible a menys que tinguis un cau on refugiar-te, on les ratjades de gossos que han deixat la ciutat dominen el territori. Aquests paisatges, tal com són retratats, desprenen d’una desolada i a temporal bellesa; un equilibri atzarós que contrasta amb la perfecta i organitzada planificació del país que de tan ajustada sembla ficada amb calçador. Dic això perquè la força d’aquesta pel·lícula està en les seves imatges, és una obra pictòrica de gran bellesa, també és una cerca de la realitat, curosa en els petits detalls que retrata, que certament no defuig de la realitat i ens obre un espai al pensament, una crítica implícita a un creixement vertiginós que malgrat afavorir una majoria deixa restes al marge.
Una pel·lícula bella com una sortida de sol al desert encara que tan dura com caminar per la sorra, on les imatges et calen fins als ossos com el fred de la nit. El director Hu Guan no és massa conegut a occident i pels títols suposo que la major part de la seva obra adopta un caràcter patriòtic, m’imagino que és el que cal fer a la Xina per poder dirigir, encara que aquesta s’aparta de la línia.
Vull assenyalar que en el film té un petit paper el reconegut veterà director Jia Zhangke, que ben segur deu haver col·laborat en alguna cosa més. Diuen alguns crítics que Zhangke ha lloat el progrés de la Xina, cosa que és certa, i que gràcies a la relació amb Hu Guan s’ha tornat més crític. Personalment, crec que és a l’inrevés, Zhangke sempre ha mostrat el costat obscur del desenvolupament amb protagonistes marginals que es movien fora de l’èxit i que per mitjà de la seva influència Hu Guan retrata també als suposats perdedors. Sigui com sigui aquesta és una pel·lícula imprescindible per comprendre que ha passat a la Xina i per on va el seu cinema.
Xina 2024 (1 hora, 50 minuts)
Direcció: Hu Guan
Guió: Rui Ge, Hu Guan
Actors: Eddie Peng, Tong Liya, Jia Zhangke, Zhang Yi, …