Lily Trevino és una noia de vint anys que acaba de trencar amb la seva parella i, tot i ser positiva i simpàtica no té cap amiga. Manté una relació difícil amb el seu pare, un home narcisista i garrepa que només es preocupa per lligar. Busca suport en una psicòloga, però aquesta acaba plorant en escoltar el seu cas, sortosament, Lily aconsegueix animar-la. Quan el seu pare trenca la relació amb ella, arran d’un malentès amb una possible núvia, i no li agafa el telèfon, ni respon els seus missatges, Lily recorre a Facebook per reprendre el contacte. El Bob Trevino amb qui contacta no és el seu pare, però accepta la seva conversa…
La primera cosa que cal dir és que està basada en una història real, ja que el que explica la directora li va passar a ella personalment; tampoc s’entenia gens amb el seu pare, fins i tot diu que el seu progenitor superava amb escreix el que plasma a la pantalla; encara era més extrem i difícil de gestionar.
- A la pel·lícula del 2011 amb referències autobiogràfiques de Paolo Sorrentino, Ha estat la mà de Déu, el protagonista, Fabieto, alter ego del realitzador napolità, coincideix amb un director de cinema que li confessa que, per crear cinema cal tenir alguna cosa a dir, que si no tens alguna cosa a dins, que batega per aflorar, algun dolor latent, sentiments, pulsions o rebel·lia, difícilment podràs fer viva una pel·lícula. Crec personalment que és així, malgrat que Albert Serra se’n desmarca i defensa que cal filmar la realitat sense intenció, amb ànima naïf; precisament ell mateix, cercador incansable de bellesa, n’és la prova fefaent, ja que en fer-ho revela un fort desig de compartir el seu art.
Bé, doncs ja veiem que la directora arrossega un passat que continua corrent-li l’ànima i el vol compartir. En un diàleg amb ella va comentar que actualment treballa en la seva pròxima obra amb referències al seu pare. Encara li cal acabar de tancar ferides del passat.
L’adolescència és una etapa difícil anímicament i just quan travesses aquesta frontera invisible, la postadolescència, tot continua sent dur, més encara si ets dona i et surts dels cànons físics predominants, com és el cas de la protagonista, una noia una mica grassoneta. Segons com sigui de narcisista el teu xicot, pot arribar a creure que t’està fent un favor sortint amb tu i no te’n perdona una; les possibles amigues t’exclouen perquè no ajudes en la “cacera” de nois atractius i si, a més, ets xerraire, espontània i dius el primer que et passa pel cap, llavors, estàs ben perduda i abocada a la soledat. Alguns pensaran que sempre et queda el refugi de la família, però no és el cas de Lily, filla única, abandonada per la mare quan era petita i amb la presència d’un pare que només pensa en ell, garrepa i narcisista, veient-lo entenem per què la mare va fugir.
La directora ha apostat per aquesta magnífica actriu per fer emergir amb més força la vulnerabilitat d’un personatge que transita per una societat dura, que la jutja i l’exclou. Gràcies a aquesta interpretació sensible i potent, es fa palpable el malestar intern, l’aïllament i la fragilitat emocional que batega en la protagonista, una noia marcada per la falta d’afecte i l’absència de vincles reals en el seu entorn.
La pregunta podria ser…
Per què Bob Trevino, un home casat de més de cinquanta anys, va contestar el seu missatge a Facebook?
Per trobar resposta a aquesta qüestió hauríem d’endinsar-nos en la vida i la ment de Bob, una persona també marcada per la solitud. Sense amics viu abocat a la seva feina, amb un matrimoni que no passa per un bon moment. Fa anys van perdre un fill un temps després de néixer, continuen junts, s’estimen, però el projecte vital que havien dipositat en el seu fill s’ha esvaït, i amb ell, gran part de la seva alegria. La seva dona ha descobert una basant artística, una distracció en els concursos de scrapbooks (àlbums amb fotos, retalls i records) i ell ocupa tot el seu temps treballant.
Per tant, podríem dir que el destí els ha fet coincidir: dues persones amb el mateix cognom, encara que no són família i que no tenen amics; un home que no té fills es creua en el camí amb una noia sense pare que exerceixi com a tal. A la seva vida cap dels dos sap com actuar davant una situació que els supera, tots dos miren la vida de forma positiva, són amables i mai han exterioritzat la seva ràbia i la seva frustració, són ànimes bessones. La relació d’amistat que establiran serà semblant a la paterna-filial, de fet ell voldria tenir una filla amb qui compartir pensaments i aficions, ella que el seu pare fos un amic i company i no un aprofitat i un ressentit.
La pel·lícula està clarament organitzada en tres actes: en el primer coneixerem als personatges, sobretot a Lily que és l’autèntica protagonista i alter ego de la directora, que ens presenta totes les seves penes amb un tarannà a mig camí entre la comicitat i la tendresa, de fet, l’expressivitat i la dolçor del rostre de Barbie Ferreira són claus per atrapar la nostra atenció. Si bé actua amb bona fe, tot li surt a l’inrevés, als espectadors ens passa una mica com a la psicòloga, quan una situació ens fa somriure acabem traient el mocador per eixugar-nos les llàgrimes.
El segon acte desplega la relació entre els dos protagonistes i és una escalada de situacions positives i optimistes. Novament, la directora ens sedueix emocionalment i ens manté amb el mocador a la mà. Detalls insinuats anteriorment, als que potser no vam parar atenció, com el desig de Bob de comprar-se un telescopi o el gos que el pare de Lily li va negar, apareixeran en el moment adequat per crear una escena emotiva. De fet, el film hauria pogut acabar aquí, simplement integrant Lily a la família de Bob i ella, ja segura de si mateixa afrontar nous i ambiciosos reptes a la seva vida, però no, la realitzadora ha volgut impedir que fiquéssim definitivament el mocador a la butxaca i sortíssim del cine amb un somriure a la cara.
A la part final, assistim a la sublimació del dolor i la pèrdua, transformats en records que donen sentit a la nostra vida passada i ens nodreixin de força per encarar el futur. També s’hi escenifica la necessita de canalitzar la frustració, permeten que la ràbia i la ira interior es desfoguin. La vida i les relacions personals condensades en un àlbum de records que sempre podrem consultar en moments de feblesa emocional per reconstruir la nostra autoestima esquerdada. Ara sí, mocadors amarats de llàgrimes … I algun moc rebel que fa acte de presència.
Cinematogràficament parlant, la cinta es construeix al voltant d’una història personal viscuda en primera persona, usa la força de les imatges per manipular els nostres sentiments i es val de primeríssims plans dels protagonistes per emfatitzar els moments dramàtics o tendres, sempre acompanyats de la música més adient. Una pel·lícula que reivindica que la bondat té cabuda en un món que sembla premiar només els forts, cruels i violents. Abusa constantment del pla i contra-pla i pràcticament mai ens permet copsar l’entorn, no ens permet pensar; sols hi ha un moment a casa del Bob, parlant a distància amb la seva dona, on podem percebre una certa profunditat de camp. Prefereix manipular a base d’emocions i sentiments que no fer-nos enlairar pel plaer pictòric i artístic. Sense cap dubte d’aquesta manera arribarà a un públic més ampli, encara que, després de conèixer i parlar amb Tracie Laymon, t’adones que ha deixat que la seva forma de ser flueixi amb naturalitat, convertint la pel·lícula en un reflex honest i viscut.
USA 2024 (1 hora, 42 minuts)
Direcció i guió: Tracie Laymon
Actors: Barbie Ferreira, John Leguizamo, French Stewart, Rachel Bay Jones, Lauren”Lolo”Spencer,…