El dia 17 d’agost de 2017 Barcelona va patir un sagnant atac terrorista de caràcter gihadista a les Rambles, un dels espais més emblemàtics de la ciutat; una furgoneta va envair a tota velocitat el passeig de vianants fent ziga-zagues per atropellar com més gent millor; el balanç final va ser 15 persones mortes, entre elles 2 nens i 131 ferits. Immediatament, els mossos d’esquadra van activar l’operació Cronos per neutralitzar l’atac. L’eficàcia policial va fer que en només cinc dies els terroristes fossin detinguts o abatuts i la cèdula gihadista desarticulada.
Pensar en estiu del 2017 és reviure l’efervescència política que es va viure en una Catalunya que es preparava a marxes forçades pel referèndum unilateral d’independència que se celebraria el dia u d’octubre. La gestió de l’emergència va posar en relleu fins a quin punt la seguretat depèn d’estructures complexes i coordinades. D’aquí sorgia una pregunta incòmoda, però central:
Podria una Catalunya independent aïllada d’Espanya i d’Europa fer front a l’amenaça gihadista?
Pel govern de l’Estat, dirigit pel PP, s’obria una oportunitat d’or per assumir el comandament de l’operació o fins i tot, si la cosa es complicava, per suspendre l’autonomia temporalment i fer sortir l’exèrcit al carrer. La brillant i extraordinàriament ràpida actuació de la policia catalana va frenar aquestes dues possibilitats. El desenllaç hauria sigut ben diferent si els terroristes haguessin executat el pla que tenien pensat i que va quedar esmicolat amb l’explosió del xalet a Alcanar, on estaven preparant prou explosius per atemptar contra la Sagrada Família, un dels símbols de la fe catòlica a Catalunya, estàndard del dinamisme d’una ciutat i mostra de l’art, la creativitat i del caràcter únic d’un poble.
La pel·lícula engega precisament amb una segona i extremadament violenta deflagració al xalet d’Alcanar, el mateix dia 17 d’agost al matí, que esclata quan una màquina, treballant sota la supervisió de policia i bombers desenrunava la zona, provocant greus ferides a un mosso d’esquadra; durant les primeres hores després de l’atemptat de les Rambles ningú va relacionar els dos fets. De seguida l’acció es trasllada al barri gòtic de Barcelona, on veiem dos policies de paisà fent la seva feina de persecució de carteristes; seran dels primers a copsar el pànic de la gent i en veure els resultats de la massacre.
El guió del film s’ha escrit amb la col·laboració dels periodistes d’investigació Arturo Lezcano i Nacho Carretero, aquest últim ja havia també treballat en el guió de 800 metres, una minisèrie documental de tres capítols sobre els atemptats estrenada el 2022, que explicava de forma més àmplia els fets, els seus antecedents i les seves conseqüències, sense tampoc aprofundir massa en els orígens ni en el moment polític i on l’actuació policial tenia poc protagonisme. El guionista del film també ha comptat amb la col·laboració directa dels Mossos d’Esquadra, que van aportar informació policial exhaustiva amb testimonis dels implicats en el dispositiu, un capítol poc explicat en el documental. Com podeu veure el que cercava el guionista de Cronos era reproduir la realitat dels fets vists des del punt de vista de la policia, fent un relat cronològic i exacte de les seves investigacions i plantejant-ho amb un format de thriller.
Tal com s’expliquen, els fets haurien pogut tenir lloc en qualsevol moment històric d’aquest segle i en qualsevol país europeu. Nosaltres, els catalans, reconeixerem els llocs de la ciutat i dels voltants, això sempre fa gràcia, però trobarem la pel·lícula distant i impersonal perquè prescindeix del moment polític i, voluntàriament amaga (crec que és la millor paraula) el sentiment i l’esperit d’un dels moments més elèctrics, integradors, també polèmics i plens d’il·lusió del nostre país.
Després de la implacable actuació dels poders de l’estat, amb els responsables polítics del referèndum d’independència empresonats, exiliats, perseguits per jutges i opinió pública; econòmicament amenaçats i finalment silenciats, tant per amenaces com per l’inexorable pas del temps, aquesta pel·lícula s’ha contagiat de l’amnèsia col·lectiva d’un país, que per por, per vergonya, per sentir-se enganyats i traits, per despit o per odi volen imaginar que res no va passar.
Podrien haver perfectament començat la pel·lícula dient: “Fa molt de temps, en un país molt proper…”; una oportunitat perduda d’afegir valor i donar-li un sentit històric, fins i tot sociològic, més ric. Els que vam viure els fets en directe ens vam fer moltes preguntes i alguns fins i tot ens vam fer una reconstrucció mental:
- Va ser casual que els atemptats tinguessin lloc tan sols mes i mig abans del polèmic i estigmatitzat per l’estat, prohibit referèndum d’autodeterminació? Les casualitats existeixen, encara que sovint es provoquen.
- Com és possible que uns joves, teòricament ben integrats en la vida d’un petit poble com Ripoll, acabessin radicalitzant-se fins al punt de cometre assassinats? Pot ser que una integració parcial, que deixava de banda elements essencials de la seva identitat, generés en alguns una reacció davant d’una violència percebuda? També cal considerar la idea de la “banalitat del mal”, formulada per Hannah Arendt, que descriu com persones aparentment ordinàries poden participar en crims atroços per comoditat, convicció o interès, sense mostrar empatia envers les víctimes. El que sí que és cert és que aquells nois riallers que jugaven a futbol, treballaven i es relacionaven amb la població com qualsevol altre, van provocar una fractura profunda en la convivència local, fins al punt que el clima social ha afavorit l’ascens de discursos islamòfobs en l’àmbit municipal.
- Com va arribar Abdelbaki Es Satty a ocupar el lloc d’Imant de Ripoll tenint antecedents penals i fent poc que havia sortit de la presó?
- Es Satty va estar uns anys a sou del CNI com a informador dels serveis secrets, suposadament informant sobre aquesta cèdula gihadista; com és possible que no detectessin el pla que tenien entre mans?; i, si el van detectar, com és que no es van anticipar? L’Audiència Nacional va donar per bones les explicacions del CNI i no va voler aprofundir en el tema, malgrat que l’inefable comissari Villarejo va declarar que es volia donar un ensurt als independentistes i tampoc va voler escoltar unes confessions recents del terrorista que va sobreviure a Alcanar.
Aquestes lícites qüestions queden sense contestar a Cronos, que no es pregunta res del perquè dels fets, que amaga el moment polític, que menysté les conseqüències, que oblida les víctimes; assistir a un funeral no és donar suport; i que falseja la relació entre els mossos i el departament d’interior.
Cinematogràficament, la cinta és justeta i té un format més de telefilm que no pas de llargmetratge, sense cap valor estètic ni temàtic. És cert que la primera part té un bon ritme narratiu, també que té bones actuacions i que reprodueix la veritat visible dels fets des de la policia.
Com a conclusió, cal dir que qui vulgui distreure’s amb un thriller, amb el valor afegit de poder identificar llocs de la ciutat, passarà una bona estona; sobretot si participa activament en l’exercici d’oblit col·lectiu que viu el país.
Espanya 2026 (1 hora, 58 minuts)
Direcció: Fernando González Molina
Guió: Alberto Marini
Actors: Enric Auquer, Diana Gómez, Monica Lopez, Xavi Sáez, Pablo Derqui, Israel Elejalde, Jose Pérez Ocaña,…