Quan jo era petit mirava moltes pel·lícules i telefilms del Oeste, on els protagonistes principals eren els vaqueros, que era com en aquella època nosaltres anomenàvem el que ara diem “Westerns” i “Cowboys”. Ho dic en castellà, ja que la tele de la meva infantesa era en aquest idioma i, per tant, nosaltres jugàvem també en castellà per fer-ho més real. De fet, aquestes eren quasi totes les pel·lícules que podíem veure els diumenges a la tarda en aquella televisió en blanc i negre d’horari i programació limitada. Com és lògic, els fabricants de joguines estaven a l’aguait i omplien els aparadors de les botigues de joguines de pistoles, cartutxeres i disfresses, i els nens, com els grans, desitgen allò que veuen. Els Reis Mags ens van portar aquell any un enviament molt centrat en aquesta temàtica: el Fort Apache, els soldadets dels indis i del 7è de cavalleria, la tenda d’indis i un reguitzell de disfresses variades, pistoles, arcs i fletxes, fins i tot algun cavall de cartró.

Els quatre germans ens passàvem el dia corrent pel llarg passadís de casa pegant trets i recreàvem les pel·lícules que havíem vist fent aventures increïbles que podien durar tot el matí i on tothom tenia el seu paper. Entre els actors hi havia també la minyona, una noieta jove que havia vingut del poble, que també s’ho passava d’allò més bé jugant amb nosaltres. Això sí, sempre li tocava fer d’indi, i li fèiem dir frases prefixades: “Rostros pálidos no cumplir su promesa” o “Hay que desenterrar hacha de guerra”. Fos com fos, la pobra noia sempre acabava morta o lligada i presonera, ja que els genets blancs eren els bons.

Recordo que un dia la minyona em va preguntar:

¿Tu Jordi, de mayor qué quieres ser?

pensant que jo li respondria que metge o enginyer. Però jo, amb la meva innocència, volia ser, ni més ni menys, que el propi heroi de les aventures que inventava i, per tant, li vaig respondre

Yo quiero ser vaquero

Ella es va quedar trista i preocupada i em va dir: “No, vaquero no, que llevan muy mala vida”. Que jo encara ho recordi és la prova de l’impacte que aquesta diferent forma de veure les coses va tenir en mi, malgrat no entendre ni pellofa: la ficció idealitzada versus la crua realitat. Però ha sigut aquesta pel·lícula que avui comentem la que m’ha portat a aquesta regressió temporal, ja que per primer cop he entès amb tota la seva profunditat el que em volia dir aquella noia amb tota la seva bondat; he vist per primer cop en un film d’aquest gènere la misèria i la precarietat en què vivien molts d’aquells agosarats que, obligats per les circumstàncies, es van establir com a colons per primer cop en els territoris de l’Oest Americà.

Però anem amb la història:

La protagonista, una excel·lent Hilary Swank, és una dona que viu i treballa sola la terra en el seu ranxo, però que somia en trobar un home que l’acompanyi i que li permeti deixar algun record del seu pas per la terra. La dura vida de la petita comunitat ha fet que tres dones joves embogeixin per diferents motius i ni els seus marits ni l’església se’n poden fer càrrec en aquell indret deixat de la mà de Déu. Llavors, el pastor de la parròquia decideix que cal tornar-les a la civilització, on puguin tenir cura dels seus cossos i les seves ànimes. La Mary Bee Cuddy, la protagonista, agafarà el repte de portar-les a l’est, segurament en un intent de foragitar els seus dimonis i oblidar la soledat que l’angoixa; aconseguirà que un pinxo, a qui salva de la forca, l’acompanyi en el perillós viatge de Nebraska fins a Iowa, tota una aventura incerta.

Aquesta pel·lícula té, sens dubte, una vessant èpica, ja que els protagonistes s’enfronten decidits al fred de l’hivern, a la calor i a la desolació del desert, a la gana, a l’esgotament, als indis i a molts altres perills, però el seu to realista i cru, així com la tràgica història de les dones a qui acompanyen, el pes dels seus pecats i la desesperança de la seva soledat, fan que el to de la història no sigui en absolut èpic, sinó més aviat trist. Són persones normals que tracten de fer coses bones; sense glòria, sense públic i sense reconeixement, ja que al final sols queda la intenció d’una làpida de fusta gravada que el riu s’emporta a la nit. Pessimisme? No, de cap manera, sols realitat. La vida és així, ja que tot passa i el temps, com un riu cabalós, s’acaba enduent els records.

Aquest film té molts detalls terribles que et van ferint com ganivetades, no desvetllaré res de la història, però hi ha un piano fet de macramé, unes cases fetes de maons de palla i fang i alguna escena de sexe que et fa entendre per què molts es feien monjos. Ens ensenya un món nou amb gent molt jove i amb tot per fer. Cap al final, quan penses que ja estàs fet al càstig i que les ferides ja no t’afecten, et cau una guillotina a sobre; però no passa res i, després d’uns moments de dubte, tot torna al seu lloc com si res no hagués passat i fins i tot l’empresa arriba a bon port, ja que la vida segueix, ni millor ni pitjor.

A la fi et queda la sensació que una mica de fantasia, tampoc calia que ho ensucrés tot, encara que sols fos una mica, no li hauria anat malament a la història, que de realitats ja en vius masses a la teva vida; que alguna circumstància que et donés una mica d’alegria o d’emoció, una mica d’esperança que superés el fatalisme, encara que fes que la història no fos del tot creïble, li hauria anat bé a la cinta i et deixaria millor cos. Però no, tot es queda dins de la realitat.

Ben interpretada, especialment la Hilary Swank i en Tommy Lee Jones, que també fa de director, uns paisatges preciosos, malgrat que despullats, una bona fotografia i una posada en escena de l’època impecable fan que la pel·lícula sigui una obra apreciable. Però, com deia abans, a mi no m’hauria fet nosa un guió menys realista encara que perdés la sobrietat extrema, que potser és el tret més característic d’aquest film.

USA 2014 (2 hores, 2 minuts)
Director: Tommy Lee Jones
Guió: Tommy Lee Jones, Kieran Fitzgerald, Wesley Oliver
Actors: Tommy Lee Jones, Hilary Swank, Grace Gummer, Miranda Otto, Sonja Richter, Tim Blake, Meryl Streep,…