Una pel·lícula recent, Spotlight, va guanyar dos Òscars, millor pel·lícula i millor guió original, parlant-nos dels casos de pederàstia perpetrats per membres de l’Església catòlica als Estats Units d’Amèrica; de com aquests delictes abominables van ser més que esporàdics, freqüents fins i tot diria jo, i com la mateixa Església i els seus dirigents feien mans i mànigues per amagar-ho a la societat i permetre que els culpables quedessin sense càstig. 

En aquella pel·lícula, un grup de periodistes de Boston, esperonats per un nou director, aconseguien portar el cas a la premsa i permetre que l’opinió pública conegués la veritat. En el film vam veure, una mica de passada, com l’Església tenia cases d’acollida on apartava temporalment de les seves responsabilitats pastorals i del tracte directe amb la societat i els nens a aquells capellans reincidents.

En El Club, guanyadora de molts premis i nominacions, coneixerem l’interior d’una d’aquestes cases d’acollida i reclusió, en aquest cas en un poblet costaner del sud de Xile. Església catòlica, encara que el seu regne no sigui d’aquest món, és universal, està per tot arreu, i el seu tarannà és calcat en un lloc i en un altre.

  • Les visions que ens mostren un film i l’altre són ben diversos:
    A Spotlight els periodistes anaven descobrint a poc a poc la magnitud de la tragèdia, mirant per les poques escletxes que l’hermetisme de l’Església els hi deixava i parlant amb les víctimes i els seus advocats. La sorpresa inicial donava pas a la indignació, aquesta a la por de tenir al costat de casa seva i dels seus fills als autors dels abusos i finalment a l’horror més absolut, al fàstic i al desig de justícia. Tot plegat intuït, escoltat, imaginat, però sense veure mai per dins l’infern.
  • A El Club, el director ens endinsa directament en aquest infern i podem veure com la mirada de foc del mateix dimoni es clava en els nostres ulls i s’enfonsa dolorosament dins del nostre cervell. Per això aquesta és una pel·lícula dura, és fosca, és tenebrosa i no hi ha ni un petit cau de bellesa o de bondat on poder-nos refugiar. No patiu, no veureu explícitament cap d’aquests actes abominables, però la seva ombra planarà de forma omnipresent a la cinta: la culpabilitat, la denuncia, la vergonya, l’interrogatori, l’acusació i la pena; però mai, mai, el penediment.

Fins ara sols he parlat de l’esperit i de l’ànima de la cinta, però no del cos ni de l’estructura, voleu saber com ha vestit aquest director l’Horror?

Una petita casa als afores d’un poblet costaner, molt a prop d’una platja desolada de sorra negra; petita, senzilla, sense cap luxe. Hi viuen quatre homes, capellans en penitencia, atesos, però també vigilats per una governanta. No tenen ni tan sols habitacions individuals. Una llar sense gaire llum i sense gens de gràcia, podria dir-se que funcional i prou, però en aquest cas la utilitat no és sinònim de bellesa, de cap de les maneres; és un lloc lleig, tan lleig com les persones que hi viuen.

Arribarà un nou hoste a la casa, i amb ell, com si l’estigués perseguint, una ombra de culpabilitat que l’aclapararà i llavors esclatarà com un tret un fet dramàtic. El bisbat enviarà a un capellà jove per veure que ha passat, un inquisidor, que tractarà a poc a poc de desentrellar la veritat dels fets i la culpa, present o passada de cadascun dels habitants de la casa. En aquest sentit, serà com un thriller de la sèrie negra, negra i fosca com he dit abans.

Què busca aquest jove psicòleg interrogant i observant, un per un, als capellans reclosos? La veritat potser? Per què tracte de capbussar-se en la part més amagada de la seva ment, conscient o inconscient?

Potser vol extreure, com si fos un càncer, la culpa; que reconeguin que són pecadors i acceptin la penitència; que admetin perquè són a la casa.

A la fi caldrà un cop d’efecte per tornar a posar les coses ben ordenades al seu lloc, com vol sempre l’Església, no fos cas que la seva sagrada missió a la terra es veiés compromesa per una subtilesa ètica, ja sabeu que un fi enlairat pot justifica alguna acció subterrània, garantint un mal menor. Caldrà casar la violència amb la compassió, el càstig amb el perdó. Pecador i pecat, víctima i botxí, hauran de conviure per tal que res surti a la llum pública, perquè ningú prengui mal. És ben sabut, els mafiosos són tots molt religiosos.

Per recrear aquesta òpera punk, el director ha escollit una fotografia fosca, diàlegs tensos, cares llargues i serioses, els únics riures que sentirem seran provocats per la bogeria i per l’alcohol. A més, la versió original en castellà, parlat com ho fan al sud de Xile, fa la cinta encara més dura, perds potser algunes paraules, però el to i la intenció queden ben reforçats.

Xile 2015 (1hora, 38 minuts)

Director: Pablo Larrain

Guió: Guillermo Calderón, Daniel Villalobos, Pablo Larrain

Actors: Roberto Farias, Antonia Zagers, Alfredo Castro, Alejandro Goic, Alejandro Sievekng, Jaime Vadell, Marcelo Alonso,…