Una metgessa que treballa a l’hospital d’una petita ciutat d’Aràbia Saudita està cansada del mal estat en què es troba la carretera d’accés al centre, no asfaltada i plena de forats. Veu, per una altra part, que si vol progressar en la medicina, ha d’anar a un hospital de la capital, però per viatjar necessita el vistiplau per escrit del seu pare. Les circumstàncies i l’atzar faran que s’acabi presentant a les eleccions per l’alcaldia de la seva localitat. El que havia sigut al principi un medi per poder viatjar acabarà sent un objectiu per millorar les condicions del seu hospital i de retruc de les dones al país.

Haifaa Al-Mansour té el mèrit de ser la primera dona a dirigir una pel·lícula a l’Aràbia Saudita, “La bicicleta verda” l’any 2012, penseu que la primera sala de cine al país no es va obrir fins al 2018, sis anys després; per rodar-la ho va haver de fer des d’una caravana i mirant les escenes pel monitor perquè, en ser una dona no podia treballar al costat d’homes, malgrat tot ho va aconseguir, no sols això, ja que el film va rebre el reconeixement internacional i nombrosos premis. L’any 2017 va fer a Anglaterra la seva segona cinta, Mary Shelley, la biografia d’una transgressora com ella, la creadora de la novel·la gòtica per excel·lència, Frankenstein, un film pler de passió i romanticisme que, ben segur, trigaran anys a poder a veure al seu país. Ara ha tornat a casa seva per rodar aquesta d’avui i aquest cop ha tingut el suport de les autoritats, que li han facilitat la feina en un intent de modernitzar el país, en ella retrata els problemes de les dones a la seva terra i els esforços que fan algunes per tirar endavant amb il·lusió, empenta i alegria.

Moltes de les coses que hi veurem ens semblaran força innocents des de la nostra perspectiva europea, però és que l’obra està feta amb la idea que pugui ser exhibida als pocs cinemes del país i té molts detalls didàctics cap als seus habitants. A Maryam, la candidata protagonista, la veiem molt sovint conduint el seu cotxe d’un lloc a l’altre, potser massa i tot, però és un missatge clar cap als seus conciutadans perquè, fins fa ben poc, les dones ho tenien prohibit, també està la necessitat que té la protagonista d’un permís del pare o del marit per viatjar, ja que malgrat que ara ja està permès, fa uns mesos, quan es va rodar la pel·lícula, encara era un requisit imprescindible, també veiem el masclisme absolutament present a la cinta on alguns malalts, d’avançada edat això si, prefereixen ser atesos per infermers poc qualificats que no pas per una dona encara que sigui metge.

Haifaa vol que el film sigui una palanca de canvi a la seva terra, no una provocació o un enfrontament amb les tradicions de la seva societat, no vol esberlar res, per això és un film amable i no aspre com ben segur deuen ser les coses sovint allà. La majoria d’homes que apareixen són condescendents i amables amb les dones, acompanyen les negatives amb un somriure paternal, certament els més grans defensen més les tradicions, però el film mai ens mostra cap mena de violència envers ella. La directora vol educar, de cap manera provocar una revolució ni atacar els costums ancestrals de la seva societat, somnia en una transició pacifica, en la força de l’evidència i la normalitat.

Un altre detall important de la pel·lícula és la música, el pare de la protagonista és un músic tradicional saudita, mes per vocació que per guanyar-se la vida, un artista, i la seva mare havia estat cantant. Durant molt temps tot el país va rebutjar aquest art, una distracció de l´esperit religiós i auster dels homes del desert; per vèncer aquest escull ens mostren, en paral·lel a les peripècies de la Maryan a l’hospital, el periple del pare amb la resta de membres de la seva orquestra per diferents pobles de la geografia Saudita travessant deserts per fer concerts on sovint són més nombrosos ells que els mateixos espectadors.

Veiem com des de la seva gira musical el pare va escoltant les notícies de la campanya electoral de la seva filla amb un afectat enuig que amaga en realitat un orgull de progenitor. En el film anirem veient la forma de vida a l’Aràbia Saudita, ens mostren un món sense cap mena de tensió social, una vida més aviat relaxada comparada amb la nostra; segurament és l’escenari que vol mostrar la directora on poder desenvolupar el seu projecte de futur pel país, on les dones cada cop tinguin més rellevància i on puguin arribar a igualar-se perfectament amb els homes.

Al final arribarà amb un happy end de consens on tothom pot quedar satisfet, ja sigui en el tema laboral, electoral o personal. L’opositor a l’alcaldia serà prou llest per oferir, fins i tot anticipadament, el que ofereix la seva rival: que millor que un governant capaç d’escoltar les necessitats dels seus votants. Finalment, filla i pare es retrobaran en la figura de la mare en el moment més emotiu de la cinta. Professionalment, la protagonista prioritzarà el bé comú i el seu entorn sobre el seu ego i la seva carrera personal en una clara clicada d’ull cap al futur i l’esperança.

Tècnicament, el film és molt correcte i té bones actuacions, és una obra pensada amb intencionalitat política, però no demostra la passió dels seus anteriors treballs possiblement més personals.

Aràbia Saudita 2019 (1 h 41 min)
Direcció: Haifaa Al-Mansour
Guió: Haifaa Al-Mansour, Brad Nieman
Actors: Mila Al Zahrani, Nora Al Awadh, Dae Al Hilali, Khalid Abdulraheem, Shafi Alharthy, Tareq Al Khaldi, Khadeeja Mua’th,…