Ahmed, fill de pares emigrants tan sols té catorze anys i viu a una petita ciutat de Bèlgica. Es pren molt seriosament la religió i guiat per l’Imam de la seva comunitat s´agafa l´Alcorà al peu de la lletra. Veu aquells que han anat a fer el Gihad a Síria amb l´Isis com uns herois, de fet un cosí seu hi va anar a lluitar com a “mujahidí” i va perdre la vida. Es nega a donar la mà a la seva professora per ser dona, insulta a la seva mare per beure vi i taxa de puta a la seva germana per vestir com totes les adolescents de la seva edat. Busca l’excel·lència acostant-se a Déu i decideix fer un acte heroic, però a la vida les coses són més difícils que als vídeos de propaganda.

Ahmed és fill d’una segona generació d’immigrants que, tractant de recuperar les arrels islàmiques, s’ha radicalitzat com tants d’altres joves que busquen una identitat a la qual aferrar-se, un sentiment de pertinença, ser part d’alguna cosa més gran. Formar part, d’una banda, juvenil com veiem als films americans dels anys cinquanta, unir-se al moviment hippie al final dels seixanta, ser un hooligan d’un club de futbol anglès als vuitanta, podrien ser altres exemples d’aquesta necessitat de socialitzar-se de forma diferent a la dels pares. En el cas de l’islamisme radical hi ha un punt més de compromís perquè l’Alcorà és la paraula de Déu, “La Sharia” és la llei divina que ha de regir tots els actes de la vida d’un bon musulmà, de fet la paraula “muslim” en àrab vol dir “el que obeeix”. Una de les obligacions d’un bon musulmà és el “Gihad”, que significa l’esforç, la lluita en el camí cap a Déu, la defensa de la religió, que es pot capgirar en lluita armada, en guerra santa, si l’Islam és atacat.

Ahmed és encara un nen al qual l’imam l’hi ha rentat el cervell, no ha tingut temps de sentir-se menystingut per una societat, és ell el que rebutja aquells que l’envolten i que no segueixen la seva religió al peu de la lletra, la seva és una reacció infantil d’algú que encara no ha començat a pensar amb criteri propi.

De fet, al film ens mostren la societat belga i més concretament l’ambient educatiu, comprensiu, permissiu i integrador que defensa els drets de les minories. La professora dona classes particulars als nois amb més dificultats, respecten els espais i els temps de l’oració i fins i tot organitzen cursos d’àrab per tal que el puguin aprendre també el seu ús diari i social, com es podria fer en un país àrab qualsevol, donar-li utilitat en el dia a dia, ja que l’Alcorà que ensenya l’Imam és l’argot antic, d’ús exclusivament religiós.

Quin és el dia a dia de l’Ahmed? Doncs anar a classe, estudiar, resar i anar a les litúrgies de l’Imam, on s’està tot el temps que pot, escoltant-lo, i sobre tot estudiant i aprenent l’Alcorà que el té alienat de forma additiva com si fos un videojoc. En el film ens mostren la seva obsessió compulsiva per les seves ablucions, es neteja una i una altra vegada les mans, la cara, el nas, la boca, abans de tocar el seu Alcorà, que porta sempre protegit per una bossa de plàstic que tanca hermèticament cada cop. Té idealitzats als guerrers gihadistes i guarda amagada una foto del seu cosí, un màrtir de la lluita contra els infidels, una imatge amb la qual emmirallar-se. Si pogués, ell també marxaria a la guerra santa, voldria ser també un mujahidí, el somni d’un infant que desconeix la realitat i el dolor.

Com podeu imaginar les seves temptacions de cometre un disbarat són molt grans, si trobés un enemic de l’Islam, algú que l’ataca, ell s’aixecaria per defensar-lo!!!. Penseu vosaltres que un sempre aconsegueix allò que cerca amb tot el seu interès? Descobrirà Ahmed aquell enemic per tal de ser un musulmà obedient? Us caldrà veure la pel·lícula.

Ell és tot ingenuïtat, no en sap res del món ni de la resta de persones, és absolutament egocentrista perquè cerca contínuament a Déu i se sent al seu costat, “Ell” és la veritat absoluta, la misericòrdia, el poderós, el fort, ell en vol ser una part d’aquest tot, ha vist la seva llum encegadora i no pot entendre que altres no la vegin. Per això quan una noieta li dona un peto després la va a cercar, no perquè n’hi doni un altre, que és pecat, si no per demanar-li que es converteixi a la seva religió i així la seva falta serà menys greu.

Una petita reflexió:

  • Si Ahmed tingués problemes amb les drogues o l´alcohol podria seguir un tractament de rehabilitació i deixar-ho per sempre més, si fos addicte a un videojoc, podria deixar de jugar-hi, cercar alternatives pel seu oci, però la religió a la nostra societat es contempla en general com un bé superior i és un dret inalienable de les persones, només la seva pròpia comprensió de la necessitat de viure tots en pau seria un camí vàlid, no se li pot prohibir resar ni llegir l’Alcorà. En aquests casos seria menester un altre Imam que donés una interpretació menys literal als textos sagrats, que els situes en el context actual i fos capaç d’explicar les diferències entre ara i fa quatre-cents anys; malauradament, com hem vist amb Isis i l’ascens del seu califat, són molts els que rebutjant qualsevol alternativa a la literalitat i fan impossible la convivència amb els nostres valors occidentals.

Li convindria, com a Sant Pau, caure del cavall per entendre la seva fragilitat, i d’aquesta manera entendre, també, la dels altres, però en tant això no passa segueix amb l’única idea fixa de complir el seu propòsit de bon musulmà de la forma que sigui.

Els directors, els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne, que acostumen a plantejar temes socials com Ken Loach emperò sense el seu esperit combatiu, no pretenen explicar-nos com s’ha produït aquesta radicalització, sinó que ens mostren el fet consumat i la seva realitat, la dificultat que té sortir d’aquest cul-de-sac. El film no arriba al dramatisme i la profunditat de “Dos dies, una nit”, una de les seves millors obres que tracta sobre la crisi econòmica, l’implacable que pot ser el capitalisme i la soledat de la persona, tanmateix, la seva narració és igual de senzilla i realista, sense cap concessió al sensacionalisme, sense cap escena truculenta, sense cap recurs a la sensibleria. Mostra, això si, la fragilitat de les persones, i en aquest cas la puresa tant real com inassolible del protagonista, només possible en un plantejament teòric.

No és una pel·lícula d’acció, tampoc una denúncia social combativa, tot just mostra una realitat per desgràcia massa quotidiana a l’Europa actual.

Bèlgica 2019 (1 h 24 min)
Direcció: Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne
Guió: Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne
Actors: Idir Ben Addi, Olivier Bonnaud, Myriem Akheddiou, Victoria Bluck, Claire Bodson, Othmane Moumen,…