Diuen els castellans que “segundas partes nunca fueron buenas”, segurament perquè, quan una cosa surt bé, ens empenyem a repetir-la una i una altra vegada fins que, al final, l’avorrim. Sovint, no ens preocupem d’esbrinar el perquè del nostre èxit, practiquem un absurd autoplagi i ens quedem tan tranquils, precipitant-nos com ovelles cegues al buit del fracàs. Però no sempre ha de ser així, sols cal veure l’èxit repetit d’Indiana Jones o de la Guerra de les Galàxies per entendre que, si identifiquem l’essència d’una idea i la repliquem amb esperit d’anar sempre més enllà, amb amor i dedicació, podem seguir parlant del mateix tema sense repetir-nos. Un Picasso sempre és un Picasso i mai és igual que un altre, i en Bob Dylan reinventa les seves cançons cada cop que les canta, doncs ell no és el mateix i la cançó sona ben diferent. Aquest és el secret d’un artista, d’un creador.

Malauradament, aquest no és el cas de Ocho apellidos catalanes, nascuda a remolc de l’èxit de Ocho apellidos vascos, una comedieta romàntica de costums, senzilleta però fresca, que jugava amb les suposades diferències entre dues comunitats espanyoles: la basca i l’andalusa. El protagonista s’enamorava perdudament d’una xicota de viatge per les terres del sud i no dubtava a viatjar al país d’ella i adoptar els seus costums per tal de conquerir el seu cor i ser acceptat per la seva gent.

En aquest episodi, és ella la que s’ha enamorat d’un català, més tribu urbana que català, i ell, convidat d’amagatotis pel pare d’ella a la boda, ha d’aconseguir recuperar-la. Ja se sap, les noietes joves mai tenen les idees clares i els costa interpretar els seus sentiments. Afortunadament, hi ha els pares controladors i els mascles ibèrics i surecs per tornar-les pel bon camí, un cop ell ja s’ha atipat d’empaitar estrangeretes d’una nit.

Però aquí el protagonista no s’ha de disfressar de català amb barretina ni fer-se independentista de la CUP, doncs el tema català és sols un decorat absolutament deslligat de la relació dels protagonistes i, per tant, sense cap gràcia. Tenim dos escenaris: una relació de parella una mica forçada i sense morbo, i per darrere quatre pallassades, més ridícules que divertides, que res tenen a veure amb l’acció principal romàntica.

No ens ha d’estranyar la pífia, doncs el director ja té experiència en aquest joc de les repeticions fracassades. Li va passar en menor mesura amb “El otro lado de la cama” i la seva clon, “Los dos lados de la cama”. Però, és clar, la pela és la pela i segur que molta gent l’ha anat a veure enganyada pel record de la primera.

Una gran part de l’èxit de Ocho apellidos vascos va venir donat pel guió, construït pels mateixos de Vaya semanita de la televisió basca, que repeteixen aquí, aquest cop sense fortuna. Possiblement, si haguessin escollit per la versió catalana els guionistes de Polònia, donat que l’acció té lloc a Catalunya, la cosa hauria tingut més sentit, doncs aquí ha quedat demostrada la dita: “Zapatero a tus zapatos”. En aquest cas, el guió no té cap gràcia i els actors se senten perduts en unes situacions ridícules i amb uns diàlegs inversemblants que fan que bons actors semblin figurants de segona línia, com és el cas de Rosa Mª Sardà o Carmen Machi. De la resta millor ni parlar-ne, doncs els dos protagonistes estan simplement patètics.

La direcció és rutinària, per no dir inexistent. El film no té ritme i la fotografia és dolenta. Sols dir que té el pitjor defecte que pot tenir una cinta, sobretot si vol ser comèdia: és avorrida. Sense cap dubte, una pel·lícula del tot prescindible. Si la trobeu per casualitat fent zàping a la tele, canvieu de canal immediatament, doncs és millor mirar anuncis, que almenys estan en general ben filmats.

ESPAÑA 2015 (1 hora, 39 minuts)
Direcció: Emilio Martínez Lázaro
Guió: Borja Cobeaga, Diego San José
Actors: Dani Rovira, Clara Lago, Karra Elejalde, Carmen Machi, Berto Romero, Belén Cuesta, Rosa Mª Sardà,…