És una pel·lícula d’humor que compleix perfectament el seu objectiu: Fer riure a l’espectador. L’estructura que la sustenta és una comèdia romàntica, una paròdia de Romeu i Julieta, el clàssic de Williams Shakespeare, on per l’ocasió, les famílies rivals els Montesco i els Capuleto, deixen el seu lloc a Euskadi i Andalusia, dues comunitats que es miren amb recel i que cada una se suposa en el pol oposat de l’altre, com a mínim en la ficció que ens ocupa.

És, per tant, una comèdia de costums, totalment superficial i fictícia, que juga amb la suposada idiosincràsia dels habitants d’aquestes dues comunitats i les seves diferències, i que per fer riure les porta a l’extrem, com si ens estiguessin explicant un acudit de Bascos a cada escena; difícilment es podrà exportar a altres països l’èxit que està tenint a casa nostra, doncs és un humor localista. Malgrat que en aquest plantejament no hi ha en cap moment res ofensiu per ningú ni tampoc es jutja res.

El seu humor no es podria definir com subtil de cap de les maneres, però tampoc com barruer o de mal gust, però si esperpèntic i exagerat, fins i tot arquetípic; és aquell humor que juga amb la imaginació de l’espectador i que et va preparant per a una situació o per una imatge, que pressuposes hilarant i quan aquesta apareix davant teu és com una caricatura, distorsionada, exagerada, que fins i tot supera el que podies imaginar i no pots evitar que aquest disbarat xocant et faci riure de forma natural, com a un nadó al qual li fas una ganyota.

Hi ha tots els trucs clàssics d’aquests tipus de pel·lícules: Les inesperades i desastroses conseqüències d’una borratxera, els mals entesos, les falses identitats, les mentides insostenibles, la falsa boda, la parella de conveniències, la mare que no ho és, el pare que apareix en el pitjor moment, els amics rescatadors, les fugides; amb totes aquestes situacions ben distribuïdes pel film no pots deixar de riure en tota l’estona.

Amb els personatges passa exactament el mateix: Són com caricatures dels personatges que representen i molts cops sembla que estàs llegint un còmic; el pare, que és pescador, sembla en capità Haddok de les aventures de Tintín; els amics sevillans, els morancos; el protagonista masculí, un humorista del club de la comèdia; i ella, que no passa per un bon moment, busca un recurs transitori per passar el mal tràngol com si fos la núvia cadàver. També surt un capellà que no té rebuig i de cap manera us podeu perdre la decoració de la casa de la falsa mare en una de les escenes finals.

Els guionistes, bregats per anys d’experiència a “Vaya semanita” de la televisió basca, després de fer-nos riure tota la pel·lícula ens tenen preparat un final perquè puguem sortir satisfets del cine i elles amb una llagrimeta a la galta.

Les localitzacions on s’ha rodat el film són precioses: El poble interior de Leitza, el port de Guetaria, o l’ermita de Sant Telmo a Zumaia; cal no perdre’s l’arribada, onírica o no, del protagonista al País Basc a la sortida d’un túnel, en aquest cas no se si real o fictici, però rotundament hilarant.

Si voleu passar una bona estona, oblidar els vostres problemes, riure a dojo i no pensar massa, aquesta és la vostra pel·lícula: Irreal, superficial, absolutament fictícia, però francament molt divertida.

Espanya 2014 ( 1h, 38 minuts)

Direcció: Emilio Martinez Lazaro (“El otro lado de la cama”, “Amo tu cama rica”)

Guio: Borja Cobeaga, Diego San José

Actors: Dani Rovira, Clara Lago, Karra Elejalde, Carmen Machi.