Comença la pel·lícula amb unes imatges espectaculars d’un tren circulant pel bell mig d’un paisatge totalment nevat, amb un blanc de puresa absoluta; una veu en off comença la narració i dedueixes que és la mort la qui parla; entres a un dels vagons del tren i un nen mort en braços d’una dona davant de la mirada horroritzada de la seva germana, és la protagonista del film, una nena d´uns 10 anys. Sembla un inici ben terrible i la història promet ser trista, axis les següents seqüències ens porten primer a l’enterrament del nen en mig del camp nevat i al costat de la via del tren i després a un petit poblet de l´Alemanya rural, on la nena és entregada en adopció a una família local sense gaires recursos, doncs és filla d´una dissident comunista empresonada pel règim nazi, la segona guerra mundial està a punt d’esclatar. Malgrat que el fons de la història sigui trist, els colors amb els quals està pintada no són foscos ni tenebrosos, sinó plens de tons vius de joventut i d’il·lusió, res estrany doncs la protagonista és una joveneta vital, extraordinàriament curiosa i decidida i el seu pare adoptiu és com un nen gran que viu com un estrany, però feliç, en un món d’adults amoïnats.
 
Curiosament, la lladre de llibres no sap llegir, però està fascinada pels misteris que s’amaguen dintre de les pàgines escrites, és una devoció quasi religiosa, tal com els primers homes van quedar enlluernats pel foc, ella hi està pel coneixement; el fet de voler saber què hi diu allà dintre, saber què s’explica, arribar a comprendre. Pensa que els llibres donen resposta a totes les seves preguntes, per això, un cop aprèn a llegir, devorarà absolutament qualsevol escrit que passi per les seves mans i després, ja convertida en sacerdotessa, transmetrà aquestes històries transformades per la seva imaginació a tothom que l’envolta. Un amic li regala un llibre reciclat on ha pintat de blanc els textos escrits per tal que l’usi de diari; en una clicada d’ull a la llibertat aquest llibre és “mein kaf” d´Adolf Hitler, el pensament lliure i plural per sobre de l´imposat i únic. Són temps molt dur per la cultura.
Estem davant d’una història plena de promeses però que finalment sols es compleixen en part.
 
La pel·lícula se centra en la lladre de llibres, en el seu acostament a la cultura i també en la seva relació amb el seu padrastre, amb un company del col·legi i amb un fugitiu dels nazis amagat a casa seva, però de tant enfocar-se en aquestes relacions el que queda desenfocada és la realitat. Axis per exemple tothom va ben vestit i net, sense que la pobresa es reflecteixi a cap lloc, la malaltia i la mort quasi no provoquen dolor, almenys visible, i els uniformes nazis són festius… Després del bombardeig tot queda ben ordenat, la gent pentinada i la sang invisible. Encara que faci molt fred tothom ho suporta estoicament i, si cal, es llença de cap i vestit a un riu glaçat per recuperar un llibre caigut, per després tornar a casa caminant amb un somriure a la cara i sense pressa. La por no es percep per cap lloc i la violència sembla que no fereixi a ningú. Poca realitat i massa sucre.
 
La pel·lícula tampoc ens mostra la lluita entre la llibertat i el totalitarisme, entre la raó i la imposició, entre el bé i el mal, segur que el llibre que està basada si ho fa i del contrast neix la força moral de la protagonista.
 
Una bona fotografia, una narració que té un bon ritme, uns personatges ben interpretats, grans sentiments entre les persones, mocadors al costat; tot dintre d’un marc quasi bé idíl·lic. Un compte moral entretingut però poc creïble on l’Alemanya nazi, la segona guerra mundial, la neteja ètnica o el totalitarisme no son mes que un decorat com qualsevol altre, secundari i bescanviable.
 
USA/ALEMANYA 2014 ( 2h, 11min)
Direccio: Brian Percival
Guio: Michael Petroni ( Basada en la nove-la de mateix nom de Markus Zusak)
Actors: Sophie Nelisse, Geoffrey Rush, Nico Liersch, Emily Watson