Es una pel·lícula aparentment molt senzilla, sols hi ha un  protagonista,un home sol en un veler al bell mig del Oceà Índic, i en front seu el mar immens, quan les coses es torcen  ha de lluitar per salvar la vida sense cap ajut exterior i sense la possibilitat de demanar-lo, llavors pot passar el que diu el títol.
 
No hi ha diàlegs, sols una petita reflexió d´una veu en of al principi, una carta de comiat, com un llegat dels seus pensaments per aquells a qui tem potser no veure mai mes, desprès el silenci mes absolut, sols trencat per els sons, a vegades els brams, del  mar i el vent. No podem saber el que pensa el protagonista, però els seus actes ens poden donar alguna pista; el que si podem imaginar mes fàcilment son els seus sentiments, ¿o potser el que sentiríem nosaltres en la seva situació?; segurament es una barreja entre els dos, patim per ell però també per nosaltres.
 
 Es una pel·lícula d’acció que t’enganxa des del principi, però ràpidament veus que es una lluita desigual, i quasi tot el temps tens la sensació de que el protagonista esta en inferioritat de condicions i que malgrat els seus esforços per dominar la situació en realitat va a remolc de les circumstancies sense mai agafar totalment el control, però ell no es rendeix i tracta de buscar una resposta per cada nou atac dels elements.
 
Malgrat que la acció transcorre en mig del oceà, per la forma en que esta rodada sense plans generals, de fet mai es veu el vaixell sencer, es crea un ambient claustrofòbic i angoixant del que el protagonista tracta de sortir. Un  vaixell pot ser com una casa,  un univers còmode i protector, però també pot ser una presó, i a la pel·lícula, amb la col·laboració  del mar que va implacablement limitant cada cop mes l’espai vital, al final acaba sen això segon.
 
Segurament el director ha volgut d´aquesta forma explicitar que es una lluita per la superació   personal, del home en front de les seves pròpies limitacions, ho demostra al haver escollit a  un sènior com protagonista  i per aquest motiu ha fugit del to èpic que donarien les grans imatges del mar desfet amb les onades trencant contra el vaixell i l´home fort enfrontant-ho. Tampoc hi han flash back que expliquin el perquè el protagonista es on es, ni res de la seva vida anterior; axis el director ha volgut una historia sense aquest recurs al  sentimentalisme, centrada en el tràngol que viu el protagonista, com ho enfronta i res mes. La musica que acompanya algunes de les seqüències accentua encara mes aquest to crepuscular.
 
El paper que fa en Robert Redford es cent per cent  creïble i demostra que vol mantenir la calma en totes les circumstancies, com quan s’afaita com una part mes de la preparació davant d´una possible tempesta; adolorit, xop, aterrit de fred, ofegat de calor, espantat però sempre valent, enrabiat e impotent i capaç de prendre la decisió que toca fins i tot desesperada, en tots els registres aguanta el paper i la pel·lícula.
 
No es gens difícil fer un paral·lelisme entre la situació que planteja aquesta historia i el final de la vida en si mateixa i com pot enfrontar un home gran  aquesta circumstancia, la malaltia  o fins i tot la mort, lluitant contra ella o acceptant-la, sabent que al final, facis el que facis, es una guerra perduda. Si pensem en aquesta línea argumental trobarem segurament mes d´un sentit a la seqüència final. 
 
També podem pensar en el vaixell com si fos una persona, el cos o l’esquelet d´una persona, la seva part material i el protagonista la seva consciencia, la seva ment i el seu cor, tot unit.
A mi particularment el film  m’ha agradat, si be es cert que hauria preferit un to mes èpic, i com enamorat del mar amb mes imatges de navegació, però com deia abans no sembla que fos aquesta la intenció del director que no volia que res et distragués del seu missatge, però també podria ser per una qüestió pressupostaria; amb tot hi ha un parell d´escenes que demostren que hauria pogut fer-ho. Sols he apreciat un parell de detalls no tant creïbles doncs en mig de la tempesta els sorolls haurien de pujar mes de nivell i els moviments serien molt mes sobtats, forts i caòtics.
 
La narració es fluida sense mes temps de descans a la acció que els necessaris, com les imatges del vaixell son voluntàriament claustrofòbiques,  la estètica i la amplitud es centren sobre tot en les imatges submarines. El final te una gran plasticitat i com he dit abans com a mínim dos possibles lectures.
Una bona pel·lícula, d’aquelles que possiblement no et deixaran indiferent.
 
USA 2013 ( 1 h, 46min)
Director i guionista : J.C. Chandor ( Margin Call)
Actor: Robert Redford