És una pel·lícula aparentment molt senzilla: només hi ha un protagonista, un home sol en un veler al bell mig de l’oceà Índic, i al davant seu el mar immens. Quan les coses es torcen, ha de lluitar per salvar la vida sense cap ajut exterior i sense la possibilitat de demanar-lo. Llavors pot passar el que diu el títol.

No hi ha diàlegs, només una petita reflexió d’una veu en off al principi: una carta de comiat, un llegat dels seus pensaments per a aquells que tem potser no veure mai més. Després, el silenci més absolut, trencat únicament pels sons —a vegades brams— del mar i del vent. No podem saber què pensa el protagonista, però els seus actes ens donen alguna pista. El que sí que podem imaginar més fàcilment són els seus sentiments… o potser el que sentiríem nosaltres en la seva situació. Segurament és una barreja de totes dues coses: patim per ell, però també per nosaltres.

És una pel·lícula d’acció que t’enganxa des del principi, però ràpidament veus que és una lluita desigual. Quasi tot el temps tens la sensació que el protagonista està en inferioritat de condicions i que, malgrat els seus esforços per dominar la situació, en realitat va a remolc de les circumstàncies, sense arribar mai a tenir-ne el control total. Però ell no es rendeix i busca una resposta per a cada nou atac dels elements.

Malgrat que l’acció transcorre enmig de l’oceà, la manera com està rodada —sense plans generals, fins al punt que mai no es veu el vaixell sencer— crea un ambient claustrofòbic i angoixant del qual el protagonista intenta escapar. Un vaixell pot ser com una casa, un univers còmode i protector, però també pot ser una presó. I a la pel·lícula, amb la col·laboració del mar, que va limitant implacablement l’espai vital, al final acaba sent això segon.

Segurament el director ha volgut explicitar que és una lluita de superació personal, de l’home davant les seves pròpies limitacions. Ho demostra el fet d’haver escollit un actor sènior com a protagonista i d’haver fugit del to èpic que donarien les grans imatges del mar desfet, amb onades trencant contra el vaixell i un home fort enfrontant-s’hi. Tampoc hi ha flashbacks que expliquin per què el protagonista és on és, ni res de la seva vida anterior. Així, el director ha volgut una història sense recórrer al sentimentalisme, centrada en el tràngol que viu el protagonista, en com l’enfronta i res més. La música que acompanya algunes seqüències accentua encara més aquest to crepuscular.

El paper que fa Robert Redford és cent per cent creïble. Demostra que vol mantenir la calma en totes les circumstàncies, com quan s’afaita com una part més de la preparació davant d’una possible tempesta. Adolorit, xop, aterrit de fred, ofegat de calor, espantat, però sempre valent, enrabiat i impotent, capaç de prendre la decisió que toca, fins i tot la desesperada: en tots els registres aguanta el paper i la pel·lícula.

No és gens difícil fer un paral·lelisme entre la situació que planteja aquesta història i el final de la vida mateixa, i com pot enfrontar un home gran aquesta circumstància: la malaltia o fins i tot la mort, lluitant-hi o acceptant-la, sabent que al final, facis el que facis, és una guerra perduda. Si pensem en aquesta línia argumental, trobarem segurament més d’un sentit a la seqüència final.

També podem pensar en el vaixell com si fos una persona: el cos o l’esquelet, la part material; i el protagonista, la consciència, la ment i el cor. Tot unit.

A mi, particularment, el film m’ha agradat. És cert que hauria preferit un to més èpic i, com a enamorat del mar, més imatges de navegació. Però, com deia abans, no sembla que fos aquesta la intenció del director, que no volia que res et distragués del seu missatge. També podria ser una qüestió pressupostària; amb tot, hi ha un parell d’escenes que demostren que hauria pogut fer-ho. Només he apreciat un parell de detalls no tan creïbles: enmig de la tempesta, els sorolls haurien de pujar més de nivell i els moviments haurien de ser molt més sobtats, forts i caòtics.

La narració és fluida, sense més temps de descans en l’acció que els necessaris. Com que les imatges del vaixell són voluntàriament claustrofòbiques, l’estètica i l’amplitud es concentren sobretot en les imatges submarines. El final té una gran plasticitat i, com he dit abans, com a mínim dues possibles lectures.

Una bona pel·lícula, d’aquelles que possiblement no et deixaran indiferent.

USA, 2013 (1 h 46 min)
Director i guionista: J. C. Chandor (Margin Call)
Actor: Robert Redford