Veure aquesta pel·lícula és com assistir a la construcció d’una casa que va de menys a més; i el mateix ens passa amb la valoració que puguem fer de la protagonista principal, Carmina Barrios, mare del director del film Paco León. Comença fent el forat a terra per poder construir els fonaments, i llavors ens fa l’efecte que el que s’està obrint és una tomba i que la història s’enfonsa en el no-res. Si no fos perquè la crítica la deixa francament bé, pensaríem que hem errat en escollir-la…

Després veurem créixer a poc a poc la seva estructura, al principi despullada de tot, però més tard es comencen a fer els tancaments i a posar portes i finestres, a pintar i a decorar l’edifici. Al final, el resultat és francament brillant, fins i tot potser una mica massa engalanat per als nostres gustos del nord, però “ideal y divina de la muerte” per al sud, on està rodada.

Aquest edifici està construït al voltant de la seva protagonista principal; és un paper gairebé fet a mida, com una reina envoltada de les seves dames d’honor, ja que l’espai on es desenvolupa l’acció és un món exclusivament femení.

És una pel·lícula de dones. Podem discutir si és feminista o no, però no hi ha cap dubte que és matriarcal: elles són les que tallen el bacallà. Els pocs homes que hi surten tenen papers més que secundaris i fins i tot subalterns; representen la part més pejorativa del seu gènere, útils per fer tasques de força o violentes però sempre sota el control de les dones, titelles i manats. L’únic home que s’aparta una mica d’aquest trist paper és estranger i és negre, i fa una mica d’home objecte, de gerro de flors, a canvi d’un ajut econòmic.

Parlem d’elles. La protagonista és l’estrella i assumeix el seu paper a la perfecció, tant en els diàlegs com en els monòlegs que manté amb una cacatua de nom Bárcenas i amb l’esperit del seu marit encara de cos present. Està pletòrica; veiem clarament que té un pla i que ho té tot preparat i planificat. Però per guanyar un partit cal un equip, i en aquest cas les secundàries fan molt bé el seu paper. Així trobem la filla —tant en la realitat com en la ficció— absolutament creïble, potser el personatge més real de tota la pel·lícula.

També hi ha les veïnes: una mare desesperada amb un fill amb discapacitat intel·lectual, però de ment oberta i que sembla descobrir escletxes en la seva sexualitat. Addicionalment hi ha un personatge absolutament autèntic, una ment lliure que podria aparèixer en un film d’Almodóvar, que practica teràpies alternatives i és un anunci vivent de les virtuts de la marihuana; les seves intervencions són potser el punt més hilarant de la pel·lícula. I encara tenim una eixelebrada, bromista o no, que dona molt de joc, i un parell més —aquests sí, secundaris— que semblen haver-ne vist de tots colors.

També hi ha el tabac, les cigarretes, forçadament presents en tot moment en un acte de rebel·lia, en un manifest que la salut és cosa de rics, innecessària per a la gent humil: resignació i rendició, potser tan sols realitat.

La pel·lícula és un in crescendo, i les escenes finals al cementiri s’emporten el 85% de la quota estètica de la cinta: rodades a càmera lenta, preciosistes, introspectives, aïllades de la realitat, per després despertar-se de cop.

Només queda un final que ho expliqui tot i que doni sentit a la història, i que deixa la mare en la posició en què la veu un fill: aquella persona que ho fa tot pensant en els altres. Així acaba tot, amb un toc agredolç, resignat i fatalista.

Una comèdia de costums esbojarrats, una comèdia negra, una de les millors pel·lícules espanyoles dels darrers anys.

ESP 2014 — 1 h 33 min
Direcció: Paco León
Guió: Paco León
Actors: Carmina Barrios, María León, Yolanda Ramos, Estefanía de los Santos, Mari Paz Sayago,