En sortir de la sala de projecció li vaig preguntar a un company: Què t’ha semblat la pel·lícula? Lenta, va respondre ell sense pensar-hi gaire, una mica avorrida, va afegir. Jo li vaig demanar si podia definir-me lentitud i que volia dir per ell avorrida. Es va quedar callat mentre baixàvem lentament les escales, mig a la foscor, un al costat de l’altre. En sortir al carrer l’aire fred ens va colpejar la cara i llavors, ja en rotllana, dins del grupet que l’havíem anat a veure plegats, algú va dir que no passava res i un altre que s’havia passat tot el film esperant que de cop, sobtadament, apareixes una situació extraordinària, “l’acció”, cercant inútilment el motiu que justifiques la pel·lícula, feta per explicar aquell fet, aquella història, i de pas trobar el motiu del públic per anar a veure-la…

A Paterson no hi passa res d’extraordinari, res que justifiqui pagar una entrada o estar-se dues hores asseguts a una butaca mirant atentament la pantalla, corres el risc, si hi vas a primera hora de la tarda, de fer una petita becaina i podria arribar a ser com dic…, a menys que penseu, com jo penso, que és extraordinari trobar i mostrar la bellesa de la quotidianitat, que és refrescant fugir de la monotonia habitual, agosarat trencar les regles no escrites del cinema comercial i valent regalar art efímer pel preu d’una simple estrada de cinema.

En el món superràpid i superconnectat en el qual vivim avui difícilment concebi’m la lentitud, tot ha de ser frenètic, ja que el temps és or, el temps és finit i cal aprofitar-lo, cal tenir sempre objectius ben marcats que ens permetin optimitzar-lo, no ens podem distreure, per tant, anem corrent entre tasca i tasca programada sense mirar als costats; aquest film posa en qüestió aquest paradigma de la velocitat, es rebel·la amb un somriure contra aquesta dictadura i es presenta com una oda a la lentitud i un cant a la dispersió.

Paterson, el protagonista, viu a Paterson, New Jersey, una dualitat persona/lloc exemple de modèstia, una ciutat industrial vinguda a menys i sense cap encant especial, llevat d’un salt d’aigua que amb la seva energia la va fer creixa; és conductor d’autobús i també poeta, està casat amb una noia supercreativa i optimista i porta una vida senzilla. A la pel·lícula veurem tot just una setmana de la seva vida, de dilluns a diumenge. Fem-ne un petit tast del dilluns:

El dia engega amb un pla zenital d’ell al llit, agafat a la seva xicota mentre la llum groguenca del sol comença a il·luminar la cambra, mira l’hora al seu rellotge de polsera, dels antics, que té a la tauleta de nit, les 6:20; fa un peto a l’esquena nua d’ella i s’aixeca; d’una senzilla cadira agafa la seva roba, ben plegada, fina com un full, lleugera com una ploma. El veiem a la cuina, amb un bol de llet amb cereals, semblen cheetos, que menja pausadament, davant te una llibreta on escriu: ” Poema d’amor”; mentre ho fa juga amb una capsa de mistos que serà la protagonista de l’escrit, ja que d’aquest objecte quotidià, valorat i ja ple d’importància a les seves mans, sortirà el llumí que en encendre una cigarreta o una espelma il·luminarà el rostre de la seva estimada … Fins ara el silenci, sols trencat per les paraules que va escrivint i repetint a la seva ment; surt al carrer i comença a sonar una música suau; mira cap a dalt i veu com el sol il·lumina ja la part alta d’un edifici, camina cap a la feina sense pressa.

¿No ha passat res? Doncs jo crec que és més de què viu molta gent en tot el dia. Viure és sentir, percebre, ser conscient d’un mateix i de l’entorn. Molts estarien encara en el trànsit cap a la fita núm. 1: “arribar a la feina”; comptador de la vida encara a zero. Però és clar, no és el plantejament que esperem d’una pel·lícula tradicional.

Entenem “passar alguna cosa” com un acte bàsicament físic, no com un fet sensorial o intel·lectual: Maten a algú, hi ha un accident, un robatori, una seducció o una còpula, millor una violació, una gesta, violència, moviment; llavors podem afirmar que ha passat alguna cosa. Veiem com de la unió d’un sentiment, d’un objecte quotidià i de la raó es crea poesia, art i bellesa i ho veiem en directe, com podríem veure el naixement d’un nadó, i diem que no ha passat res. És difícil veure quan no es mira, hi ha infinits trucs que enganyen la percepció; si estem concentrats esperant alguna cosa en concret, no podrem veure detalls aparentment secundaris.

Paterson, el protagonista, porta una vida aparentment monòtona, però se sent feliç amb la seva dona, amb la seva vida i en equilibri amb el seu entorn, no té la insatisfacció tan humana que et porta a voler sempre alguna cosa diferent. No té mòbil ni dispositius electrònics que segons diu li prenen llibertat, el lliguen, diu, escriu en una llibreta com es feia abans, amb lletra menuda, polida i minuciosa. Com a conductor d’autobús pot portar una vida quasi contemplativa, veu moltes coses al llarg el dia, com el cel i els edificis en moviment reflectits en els seus parabrises, veu molta gent nova cada dia i escolta d’amagat les seves converses; no perd detall de res i aprofita el temps per pensar i escriure poesia. De la quotidianitat extreu els seus versos, i de tot plegat sembla aconseguir que la seva vida i el seu art vagin pel mateix camí fins a ser quasi una mateixa cosa. Tal com diu ell mateix, la seva poesia està escrita sobre l’aigua, és efímera i això fa que encara sigui el doble de bella. Sí, és una vida ben allunyada de les nostres.

Un film ple de detalls que parla del boxejador huracà Carter, de l’actor Lou Costelo del poeta Alain Guinsberg, però sobretot de l’escriptor William Carlos William, un poeta que va viure Paterson i que va fer la seva obra pensant en la ciutat, una poesia del dia a dia amb un llenguatge senzill. Un bar on fa cada nit la cervesa amb un bàrman ben peculiar, que venera el mur de la fama de la ciutat, com un homenatge a tots aquells famosos que van sortir de Paterson. Una parella de desenamorats i un gos que passa d’ell, que quasi el deprecia. Ah, i uns bessons i bessones tots diferents que veurem molts cops al llarg del film sortit, aparentment, d’un somni de la seva dona.

Hi ha un moment màgic i esclaridor, una trobada final, casual i salvadora, amb la cascada que dona feina i energia a la ciutat com a marc incomparable, amb un japonès ben peculiar que va viatjar fins a Paterson sols per sentir el que va sentir el poeta William Carlos William i que li donarà noves esperances en forma d’una llibreta nova, un nou començament després de la tragèdia de la pèrdua. Una ànima bessona vinguda de l’altre costat del món que li dirà:” Jo respiro poesia”.

Em podria passar hores i hores escrivint sobre aquesta pel·lícula que no hi passa res, perquè cada detall, cada petita part, és com una porta que podríem obrir a altres mons, ja que la força i la totalitat de les petites coses és infinita.

Jim Jarmusch, el director, ja ens va meravellar amb “Flors trencades” on un Bill Murray aparentment de tornada de tot buscava un fill que no sabia que tenia, una reflexió sobre el temps, els nostres actes i la transcendència; ara ens ha enlluernat amb la bellesa de la quotidianitat, amb aquest elogi a la lentitud.

No és una pel·lícula que gosaria recomanar a ningú, ni tan sols després d’una llarga explicació com si fos un manual d’instruccions, doncs és una experiència que es viu per voluntat pròpia, no per prescripció, però seria feliç de poder parlar amb algú que lliura i conscientment l’hagués vista i també li hagués agradat, encara que hagués de ser un japonès.

USA 2016 (1 hora, 53 minuts)
Direcció: Jim Jarsmusch
Guió: Jim Jarsmusch
Actors: Adam Driver, Golshifteh Farahani, Kara ayward, Sterling Jerins,…