Linda ocupa una posició com a planificadora en una gran multinacional, com és una treballadora incansable i brillant, li han promès un ascens com a sotsdirectora; això sí, és una mica vulgar, poca-solta i sense cap mena d’encant personal. Al seu temps lliure segueix els realities de supervivència i ella mateixa, practica les tècniques que observa als programes. Quan el propietari mor, el seu fill no segueix el consell patern i nomena com a sotsdirector a un amic seu, perquè sent un rebuig visceral cap a la falta de classe de la noia. En un viatge de negocis l’avió privat en què viatgen pateix un accident i només sobreviuen el nou director, en Bradley i ella mateixa. Van a parar a una illa deserta i, allà, Linda podrà posar en pràctica el que ha après per sobreviure i, de pas, canviar la posició de domini amb el seu cap.

Linda està convençuda que amb voluntat, l’esforç, i una actitud optimista, es poden assolir totes les fites tant personals com professionals, per això, quan no li donen l’ascens que creu merèixer el seu món s’enfonsa. Ella és una excel·lent professional que coneix a la perfecció l’empresa en què treballa, el sector i la conjuntura econòmica del moment i, per aquest motiu és capaç de fer la millor anàlisi possible i les més acurades previsions de futur, ningú és tan competent com ella, però tot això sembla no ser suficient. Per què?

En primer lloc, és del sexe equivocat, les empreses les dirigeixen homes i les dones hi són per servir-los; tant com secretaries, joves, boniques, solteres i lliberals; com en feines subalternes, que encara que tinguin un valor estratègic s’han de situar en un segon pla, perquè poden ser consultades, poden opinar, però mai decidir. Què faria una dona enmig d’un grup d’executius altament preparats? Si fos jove, distreure; si fos experimentada i amb coneixements, molestar. Els homes que prenen les decisions han de significar la seva masculinitat, amb accions i comentaris que han de quedar entre ells.

En segon lloc, a Linda ja se li ha passat l’arròs, ja en té més de trenta i a més no ha sortit d’una escola de negocis de primer nivell, no juga al golf ni al tenis, no sap navegar a vela ni muntat a cavall i, el que és pitjor, no sap vestir-se adequadament, no té bon gust, no és capaç de parlar amb aquell to distant, modulat, suficient i de complicitat, és incapaç de caminar amb estil, de seguir l’etiqueta en menjar i s’alimenta d’entrepans de tonyina i pasta de cacauet, no té classe; fa que tothom, fins i tot els de la seva classe social, se sentin incòmodes al seu costat i provoca rebuig, quasi fàstic, a les persones de classe alta perquè no manté el to humil ni la distància de seguretat.

Això és el que veiem al primer acte de la pel·lícula, Linda és ben morta a la companyia, no té futur. Afortunadament, un terrible factor desencadenant ho capgirarà tot quan l’avió privat es trenca enmig d’una tempesta i cau al mar; tots els executius mascle alfa, joves, prepotents i implacables com llops, que envolten el gerent moriran i l’endemà, a la paradisíaca platja tropical, sols hi trobarem a la protagonista i el jove gerent, fill de l’antic propietari, amb una cama trencada.

Vet aquí que l’atzar i la fortuna situen el tot poderós, distant i superb CEO de l’empresa en igualtat amb la menystinguda i humiliada, encara que absolutament competent, subordinada i que a l’illa deserta no valen els galons sinó les capacitats reals personals. En Bradley ja no té la “guàrdia de corps” de pilotes al seu voltant per obligar Linda a fer la feina més complicada i feixuga per després vendre-la al cap com feta per ells. Malgrat tot i la seva discapacitat temporal ell tractarà de mantenir l’estatus i continuar donant ordres, encara que finalment comprendrà que ja no té ni els coneixements ni l’avantatge de disposar d’informació privilegiada, amb tot, dins del seu cor i mentalment, encara creu que és el cap i es veu a venir que conspirarà per donar un cop d’estat a la primera oportunitat.

Gràcies a empassar-se programa darrere programa de supervivents, famosos o no, Linda ha après com construir un aixopluc, com aconseguir aigua potable, quines plantes són comestibles i quines verinoses i fins i tot com pescar i caçar. Per tant, pot viure amb una certa comoditat en un clima tropical; per primer cop a la seva vida se sent plenament poderosa, no té pressa per tornar a una societat on és l’aneguet lleig; tot al contrari que Bradley que sent que perd pistonada en els possibles negocis i enyora una posició on sols havia d’ordenar per complir els seus desitjos, sovint només desitjar.

Amb aquests plantejaments tots dos tracten de jugar les seves cartes: Ell mirant com ser rescatats, com demanar auxili o com sortir de l’illa, ella tractant d’allargar la situació amb l’esperança d’acabar sotmetent al seu cap i potser llavors, sols potser, fer de salvadora i tornar amb un as sota la màniga.

Tenim, per tant, una tragicomèdia, un thriller que no dona descans, on es barregen moments còmics i hilarants amb tocs de terror gore. El nucli de la narració és la lluita pel poder que esdevé quan desapareixen els privilegis, començant per la lluita de sexes i seguint per la lluita de classes; una barreja entre capitalisme i comunisme com a base filosòfica on qui domina els mitjans de producció té el poder. El director i els guionistes se les empesquen per donar una sèrie de girs argumentals inimaginables i fins al final no sabrem el desenllaç.

Veient la pel·lícula és automàtic fer un paral·lelisme amb El triangle de la tristesa, film guanyador del festival de Canes del 2022 dirigit per Ruben Ostlund. En aquell cas era un grup de persones que navegaven en un creuer de luxe els que anaven a parar a una illa deserta i paradisíaca molt similar a la d’aquesta cinta, malgrat que, en haver-hi més personatges es tocaven una diversitat de conflictes més grans; ara bé, la base era la mateixa, com canvien les estructures de poder en canviar les circumstàncies. En tots dos casos una mateixa conclusió: Els oprimits, si arriben al poder, repliquen les estructures de submissió que han patit, fins i tot amb més crueltat que els antics amos i són capaços de qualsevol atrocitat per perpetuar el seu poder.

La conclusió, si obviem aquestes reflexions, és que estem davant d’un entreteniment d’alt nivell i prou, això sí, amb incursions a la comèdia, al drama i al terror, fins i tot amb tocs d’humor negre i cinema gore. Interessant.

USA 2026 (1 hora, 53 Minuts)

Direcció: Sam Raimi

Guió: Damian Shannon, Mark Swift

Actors: Rachel McAdams, Dylan O’Brien, Edyll Ismail, Xavier Samuel, …