El seu títol és absolutament definitori, doncs, l’acció succeeix a l’Oest d’Amèrica i el seu ritme és pausat, que no vol dir necessàriament lent; de cap manera estem davant d’un film clàssic d’aquest gènere i per això diuen que és un western diferent. La seva fotografia és polida, clara, amb colors primaris, i l’ambientació i els decorats són minimalistes, amb espais rasos i lineals i habitacions quasi buides. En aquesta posada en escena, que sembla un taulell d’escacs, trobem per lògica uns personatges que són com les fitxes d’aquest joc, és a dir, que tots tenen els moviments definits i prefixats, són com la fusta: sigui treballada o basta, la pedra o l’ivori, amb l’ànima, els sentiments o els pensaments tan amagats que no afloren pràcticament mai a la superfície; arribes a sospitar que són com titelles inanimats, mogudes per uns fils que no saps qui manega, abocats al seu destí.

Un dels protagonistes, el jove aristòcrata escocès, és un peó que vol arribar a l’altre costat del taulell, determinat, lent, indefens; qualsevol altra peça del joc el pot eliminar en qualsevol moment. Afortunadament, se li apareix un home bregat i fort: un cavall, que amb el seu moviment erràtic ho abraça tot i li dóna defensa. Els dolents són com torres poderoses, però previsibles i sense cap estratègia, com si fossin cecs. Per fi, hi ha una reina que sempre s’ho manega per estar protegida en tot moment, sempre disposada a trobar aquell rei que més li convingui, una reina mare, una deessa que sap del seu poder d’atracció sobre els homes.

En la seva simplificació, la història és com una d’aquelles auques antigues que es construïen amb uns quants dibuixos que el joglar ensenyava per il·lustrar el seu relat. Pots imaginar-te perfectament la pel·lícula com si fos un joc de nens, que amb figures i soldats de plàstic fabriquen la història sorgida de la seva imaginació d’infant. Recordo que, de petit, feien per la tele una sèrie d’aventures feta a Anglaterra on els protagonistes estaven representats per ninos, titelles i maquetes, els “Thunderbirds”. També fa poc, a un film revelació guanyador del festival de Sundance, Me and Earl and the Dying Girl, els joves protagonistes eren uns friquis del cinema, que recreaven els clàssics del setè art amb aquest mateix mètode. Doncs tot això em recorda aquesta pel·lícula, que se m’apareix com un exercici d’estil esquemàtic, fred i un xic artificiós.

Si ens tractem de centrar en el missatge del film, a mi em ve al cap que en aquesta història hi ha l’home fort, que sols té la seva força i poca cosa més; després està el somniador, el culte, amb un objectiu elevat a la vida. La conclusió que sembla que ens vulgui donar el director és que, a la fi, el fort és el que sobreviu i es queda amb els somnis del que té el coneixement i la idea.

Com he dit, el film és estèticament brillant, com una exposició de quadres entre naïf i hiperrealista; com a demostració del que dic, valguin les primeres imatges contemplatives del protagonista mirant el cel estrellat a la nit al ras i també les últimes, on desfilen, una darrere l’altra, les fotos dels cadàvers sense deixar-se’n cap ni un, de tots els que han mort violentament en aquesta pel·lícula, per acabar en una plàcida escena de felicitat domèstica que sembla extreta d’un anunci de perfum.

Us la recomano si sou uns fanàtics del cinema i de la seva evolució, si us agraden les coses noves i sou curiosos, doncs és força original; si gaudiu amb allò conceptual i esquemàtic i si preferiu la forma més que el fons de les coses. També si sou uns amants de l’art i de les exposicions de pintures. La resta, no perdeu el cul per trobar-la, però, si cau a les vostres mans, no la deprecieu i veieu-la sense recança; així d’improvís us sorprendrà positivament, sobretot si no teniu res millor a fer, i quedareu atrapats pel seu ritme lent i gandul, que sembla una balada trista, com una mosca a la mel.

GB 2015 (1 hora, 24 minuts)
Director: John Maclean
Guió: John Maclean

Actors: Michael Fassbender, Kodi Smit-McPhee, Ben Mendelsohn, Brooke Williams, Caren Pistorius,…