Crec rellevant començar aquesta crònica parlant del director, ja que, si definim al creador, podrem entendre millor el perquè del seu enfocament en aquesta pel·lícula, si coneixem la seva obra, segurament podrem establir una línia argumental, com si fossin les molles de pa dels nens de Hansel i Gretel per no perdre’s al bosc i si veiem tots els premis que ha guanyat podrem valorar la seva capacitat creativa; miraré de resumir-ho.

Oliver Stone va nèxia i estudiar a Nova York; els seus pares es van divorciar i va estar vivint a França amb els avis, va tornar i va passar per la Universitat Yale, però ho va deixar per començar un periple educatiu i vital tumultuós que el va portar a fer de professor a Vietnam del Sud, a enrolar-se com a mariner mercant, va viure també a Mèxic i finalment es va allistar voluntari per combatre com soldat d’infanteria a la guerra del Vietnam, on va ser ferit dos cops i condecorat; poca broma; finalment va estudiar cinema a Nova York sota la tutela de Martin Scorsese, un dels grans.

Com a guionista va guanyar el seu primer Oscar per “Exprés de mitjanit“; com a director el va guanyar per “Platoon“, i a la seva dilatada carrera ha aconseguit quatre Oscar i cinc Globus d’Or, pocs ho poden dir. Ha fet films d’èxit però també de polèmics: “Nascut el quatre de juliol“, “Wall Street”, “JFK” i “Alexandre Magne“, en donen fe de les dues coses. També ha fet documentals sobre Fidel Castro i Hugo Chávez, que podríem definir com condescendents. Ha lluitat activament en la defensa dels drets civils de les persones i ha fet declaracions molt critiques sobre el “modus operandi” dels Estats Units a l’exterior, també a l’època Obama, docs no es casa amb ningú. Soldat heroic, ferit de guerra, condecorat, patriota, artista genial i polèmic, crític amb el seu propi país, aquest és l’home que ens parla d’Edward Snowden, segur que no hi passa de puntetes.

Pel govern americà, per la CIA i per molts nord-americans, segurament per la majoria, Edward Snowden és un traïdor, una persona sense honor i sense principis que ha traït al seu país, ha malmès la seva seguretat i ha posat en perill la llibertat, la seguretat i les vides dels ciutadans, un covard que no ha pogut fer el que calia per lluitar contra els enemics d’Amèrica, per defensar-la dels agressors exteriors; una persona que mereix la mort. Però pels defensors de les llibertats individuals, de la privacitat, del lliure pensament, de la dissidència i per tots aquells que gosen enfrontar-se i qüestionar el poder establert, és un heroi, un home valent, capaç de posar en perill la seva vida, el seu benestar o la seguretat dels que més estima per denunciar un atac injustificat i traïdor a la llibertat dels americans, a la llibertat de totes les persones de tot el món. Qui té raó? Cadascú esgrimirà els seus arguments que segurament contraposaran seguretat i llibertat; el que fa aquesta pel·lícula és exposar-nos els fets i les motivacions que van portar aquest home a fer el que va fer.

Edward Snowden va escollir fer-se soldat;

“perquè volia servir i defensar al seu país”;

però una lesió a les cames el va apartar de l’exèrcit; llavors algú li va proposar una alternativa, una altra forma de protegir al seu país: La CIA, el servei secret. Brillant i ràpid en informàtica, ràpidament va poder assolir responsabilitats cada cop més altes, ja que va trobar un mentor que va reconèixer el seu talent. Va participar en accions sobre el terreny, però els seus escrúpols van fer que fos una mala experiència, va estar a punt de deixar-ho, però llavors es va situar a la rereguarda, amagat darrere una pantalla i sense contacte directe amb les persones on aparentment tot podia ser més fàcil.

Però quan va participar en un projecte en el qual es podien usar tots els dispositius electrònics normals en una llar per espiar als ciutadans i quan va veure que el programa ho enregistrava tot automàticament, sense cap judici de valor, sense cap permís judicial, va veure de forma clara que per aconseguir un hipotètic bé s’estaven fent sense cap dubte moltes coses immorals que atemptaven contra la privacitat de les persones i que podrien ser considerades delictives; ¡¡¡ell hi estava ficat fins al coll!!!, el cap estava a punt d’esclatar-li i no podia aguantar aquella situació fins al punt de caure malalt. Si protestava, seria apartat, mal vist, desautoritzat, segurament espiat ell i la seva família, per trobar qualsevol cosa en contra seva.

¿¿¿Què podia fer???

L’opció més fàcil i menys arriscada seria tancar els ulls, fer el cor fort, oblidar els sentiments i els principis i anar omplint la butxaca; després, al cap d’un any, dir que tens problemes de salut i mirar que et donin una tasca més administrativa i potser llavors buscar una altra feina; si ho aconsegueixes, tractar d’oblidar el malson, com aquell que ha sortit d’un accident traumàtic o de la presó. Però l’Eduard va decidir denunciar-ho a l’opinió pública i això era una espècie de suïcidi social, posar fi a una vida normal, ser maleït i perseguit per sempre més.

Edward Snowden era una persona intel·ligent, però també una persona molt jove, un nen amb ganes de jugar i precisament va ser un joc d’intel·ligència el cavall de Troia usat per treure la informació del búnquer de la CIA, tota una lliçó, un David contra Goliat, un home lliure enfront d’una corporació i una declaració que el fi mai pot justificar els mitjans.

En Oliver Stone no cau en el recurs fàcil de marcar als bons i els dolents, busca una suposada neutralitat formal, fet i fet té detractors a les dues bandes, però el seu cor el traeix i el biaix és clar a favor del feble, tampoc se n’amaga doncs això l’honora. La seva reflexió dels fets i de la persona, que de fet també és un posicionament personal del director, és que hi ha moltes maneres de servir al teu país i que potser la més difícil i sacrificada és defensar els principis en què es va construir aquesta gran nació: La llibertat i la democràcia.

Per acabar dient que no és fàcil transmetre a l’espectador la tensió interior d’una persona, els seus dubtes i les seves pors i fer de tot plegat una pel·lícula d’acció, més encara quan quasi tota és dins de llocs tancats; que no baixa mai el ritme, que la direcció és molt bona i els enquadraments curosament seleccionats; aquest film aconsegueix el seu objectiu: Posar-nos dins de la pell d’Edward Snowden. Si volem saber com va passar tot plegat i volem estar al dia de com es mouen els fils del món hem de veure aquesta pel·lícula.

Direcció: Oliver Stone
Guió: Kieran Fitzgerald, Oliver Stone
Música: Craig Armstrong, Adam Peters

Actors: Joseph Gordon Levitt, Shailene Woodley, Melissa Leo, Zachary Quinto,…