Un expolicia, que va perdre la dona en un accident ara fa cinc anys, s’acaba de jubilar en una petita localitat islandesa. Encara no ha superat la pèrdua malgrat que té sessions setmanals amb un psicòleg. Decideix convertir una espècie de magatzem, que té al camp i situat davant del mar, en una casa per la seva filla i la seva família, hi treballa cada dia i la resta del temps el passa amb la seva neta, una noieta llesta i alegra a la que adora. En una festa, mig de jubilació mig d’inauguració de la nova casa, la seva filla li porta una caixa plena de coses que ha recollit de la seva mare, els records li inundaran la ment com una furiosa tempesta, descobrirà fets que ignorava de la seva parella i s’endinsarà en una recerca malaltissa del guiat pel seu esperit policial. Podrà trobar per fi la pau o caurà a l’infern per sempre mes?

Abans de començar l’acció llegim escrita a la pantalla una dita islandesa:

“Aquells dies blancs, tan blancs en què es confon el cel amb la terra, diuen que es pot arribar a parlar amb els morts”.

Sense cap dubte aquesta frase resum a la perfecció la pel·lícula perquè parlar amb algú és una forma de comunicar-te i et permet saber coses que no sabies. Això és precisament el que li passa al protagonista amb la caixa amb objectes de la seva dona: Dibuixos, llibres, anotacions i sobretot una càmera de vídeo. Quan la connecta tornarà a veure-la a ella després de cinc anys, però la dona que mostra la pantalla no és la que ell recorda com en una nebulosa d’imatges sense definir en mig de la boira, aquests descobriments no li aportarà la serenor que li manca, només preguntes sense resposta que li faran sospitar fins i tot de la causa de la seva mort i començarà una recerca desesperada.

Al principi del film veiem l’accident, més que veure’l l’intuïm, la imatge fantasmagòrica d’un cotxe en mig de la boira que patina en una corba i desapareix dins la blancor. Després el director ens regalarà la seqüència d’una càmera fixa enfocant una casa solitària en mig del camp, aquella que ell reformarà, les estacions es van succeint una darrera l’altre, primavera, estiu, tardor i hivern, any darrere any, la bellesa de la natura i els seus canvis sempre plens de colors i de vida ens mostren el pas del temps, no cal cap més artifici.

Entrarem en el moment actual amb una escena on el protagonista, en Ingimundur, va amb barca amb la seva neta en un dia força emboirat, la boira és una constant en el film, i el mar en calma, hi ha una complicitat molt maca i natural entre ells dos. A la següent escena el veiem davant del psicòleg, se’l veu incòmode, amb ganes de fugir d’allà, responent a una pregunta bàsica que ens acabarà descobrint qui és ell: qui ets?, li pregunta. Home, pare, avi, policia, vidu… Les tres primeres definicions són òbvies i genèriques, però que el situen a ell com primer d’una cadena, fixeu-vos que no diu fill, ja que és una etapa passada, en canvi, diu policia, quan ja s’ha jubilat i vidu el que ens assenyala que són dues pèrdues que no ha superat.

Al principi el film serà d’una tensa placidesa, sents el dolor i l’encarcarament del protagonista, que la seva pèrdua l’impedeix gaudir plenament d’un moment que podria ser màgic incapaç d’acceptar els fets. Malgrat aquest neguit interior viu relaxat i sense presses construint la seva casa, feliç amb la seva neta, fent coses senzilles i fruint dels petits moments. La vida en un petit poble d’Islàndia no coneix el que és l’estrès, tot passa com a càmera lenta, tothom es coneix i tothom s’aprecia; un ambient ben allunyat del de les grans ciutats.

Aquesta serenor desapareix amb l’arribada de la caixa, com una gran roca que cau sobre un llac en calma provocant onades gegants que avancen implacables com un tsunami destruint-ho tot al seu pas. Malgrat que la seva aparença tranquil·la en Ingimundur es transmuta en un animal salvatge que veu el seu hàbitat amenaçat, en un home llop sota la llum de la lluna plena, tot allò que conforma la seva ànima humana i racional desapareix, només queda la bèstia acorralada, el mascle alfa defenent la seva identitat individual i tot el que li pertany, la seva vista ennuvolada no reconeix amics ni familiars. Els gossos no deixen d’atacar i mossegar fins que el seu rival no s’humilia i es rendeix posant la seva esquena contra el terra, els homes a vegades van més enllà i no permeten que es faci una pau definitiva provocant inacabables venjances que ultrapassen generacions senceres, en algun moment has d’acceptar un greuge quan tu n’has provocat un altre, trobar l’equilibri.

El dolor ens ha fet perdre la realitat d’un ésser estimat, pot ser com una defensa que ens impedeixi veure el seu rostre que ens fereix el cor, necessitem algú que ens ajudi a reconstruir-la, tan sa val si és un rival, això és el que passa en aquesta pel·lícula. Després de la bogeria, en una de les escenes més potents del film, en Ingimundur caminarà portant la seva neta en braços per un túnel obscur i en mig de la foscor farà un crit alliberador, a l’altre costat hi descobrirà la llum i una vida recuperada. Amb la serenor retrobada, amb la ment alliberada del dolor de la pèrdua, podrà tornar a visualitzar a la seva dona, nua, sense cap pensament negatiu, tan sols la dona que va estimar.

De tot això ens parla aquesta enigmàtica pel·lícula, de la qual descobrirem matisos cada cop que pensem en ella, que creixerà i ens revelarà més secrets, que ens demostrarà que es poden fer pel·lícules senzilles de gran bellesa i que no calen grans discursos per fer-nos reflexionar sobre la vida, l’amor i la pèrdua.

Islàndia 2019 (1 h 49 min)

Direcció: Hlynur Palmason

Guió: Hlynur Palmason

Actors: Ingvar Eggert Sigurdsson, Ída Mekkín Hlynsdóttir, Hilmir Snær Guðnason, Sara Dögg Ásgeirsdóttir, Björn Ingi Hilmarsson, …