George W. Bush va ser un president nefast per al seu país, i per al món en general. Sota del seu mandat es van pervertir la justícia i els drets de les persones; amb l’excusa de donar resposta a la barbàrie de l’11 de setembre del 2001, va violar la sobirania d’altres països, va dur a terme accions maquiavèl·liques i cruels, posant-se al mateix nivell de vilesa i maldat que aquells contra els que lluitava. Era considerat com una persona simple, sense imaginació i curta de gambals. Com va poder dur a terme totes aquestes accions tan retorçades? La resposta té un nom: Dick Cheney, el seu vicepresident. Aquest film ens explica el seu imparable ascens.

Adam McKay, el director i guionista de la pel·lícula, sap com fer arribar el seu missatge des del primer moment. La primera imatge que veiem de Dick Cheney ens el presenta borratxo, en un bar i, a continuació, conduint un cotxe circulant de nit per una carretera local fent esses; que la policia l’aturi no és cap sorpresa i que la seva núvia l’hagi de treure del calabós tampoc. Com faria qualsevol americana com cal, li concedeix un ultimàtum:

“O fas alguna cosa per canviar, i poder-me mantenir, o ja m’has vist prou”

Conclusió: En Dick Cheney va arribar a ser el que va ser gràcies a la seva dona, una noia brillant, decidida i valenta que a més tenia ben clar que en una família el que ha d’estar al front és l’home, amb els ajuts que calguin, però ha de ser l’home. Ella ha d’estar al seu costat tot el temps, la seva mà guiarà al martell per colpejar, però per fer-ho caldrà tenir algú dur com un martell, tenaç, pacient, determinat, implacable, i així era en Dick.

No cal ser molt intel·ligent per moure’s en el món de la política, en tenim exemples per tot arreu, has de tenir sort per trobar un arbre que et doni ombra, un valedor que t’acosti al poder, paciència, discreció i, sobretot, no parlar gaire; els callats semblen més llestos i s’equivoquen menys.

El seu mestre va ser Donald Rumsfel, un xerraire malt parlat i ple de vitalitat, que el va agafar com assistent a 1974 sota la presidència de Gerald Ford, en Dick va igualar ràpidament al seu mentor i va ser nomenat Cap de Gabinet de la Casa Blanca i auxiliar del president. Un polític ha de ser com un buscador d’or: tenaç i treballador fins a descobrir el seu filó, quan el tens l’has d’explotar fins a l’últim gram, sigui un lema, una idea o un posat. En el seu cas, a part del seu protector i la seva discreció, ell el va descobrir en una teoria que va anar desenvolupant amb els seus assessors legals: el privilegi executiu únic, que donava poders al president, o a qui ell designés, per sobre del congrés i de la lliure interpretació de la constitució en determinades circumstàncies extremes, la guerra per exemple. Era el poder absolut.

La seva carrera mai es va aturar, va arribar a ser secretari de defensa amb George H. W. Bush, el pare, on va tenir un important paper, especialment en la guerra del Golf després de la invasió de Kuwait per Iraq i el seu alliberament per part d’una tropa internacional liderada pels Estats Units. Quan els republicans van perdre la presidència en Dick es va passar al sector privat com a president executiu d’una petroliera texana amb interessos al Golf, on ell tenia molts contactes i un bon coneixement. Això és tot? De cap de les maneres, el film tot just comença.

La pel·lícula té un dels seus punts forts en el muntatge, està plena de flaixbacks i de flaixforwards que donen un increïble dinamisme a la narració. Pots arribar a percebre que absolutament tot està passant alhora, com si no hi hagués temps, pots veure les conseqüències de cada decisió com si fos en temps real.

Un altre recurs brillant i subtil que dona a la història tota la seva dimensió humana i també la seva ironia, és el muntatge en paral·lel de la vida de Dick Cheney amb la d’un home del carrer, al que veiem que li passa a cada decisió del Dick, encara que sols siguin curtes pinzellades, però d’una gran força, que ens visualitzen dos mons distants, dirigents i subalterns, que transcorren simultàniament.

Unes altres seqüències del film, de fet dos, també es recolzen en el paral·lelisme, quan en Bush li demana al Chaney de ser el seu vicepresident: primer al seu despatx i després, més relaxadament al jardí de casa seva; veiem simultàniament la conversa entre els dos, els estira-i-arronses, i alhora com en Dick està pescant amb mosca en mig del corrent d’un riu. De fet, potser és la seqüència central, que ens mostra a tot l’art de la diplomàcia manipuladora comparada amb la simplicitat del futur president. Si, en George creu que ha aconseguit el seu propòsit, s’ha menjat el cuc, però no ha vist l’ham que amagava.

La narració té com a eix principal les actuacions del govern després dels atemptats de l’onze de setembre i les seves conseqüències globals. El cas és que el film sols ens ho mostra en imatges ràpides i breus, però que es repeteixen sense aprofundir-hi, com si fos sabut de tothom. Sembla voler-se centrar en el seu ascens al poder, el seu èxit, per a continuació mostrar-nos com deixa la política i es dedica més a la família i al sector privat, a fer calés, un final feliç per tothom. Tant és així que comencen a sortir els títols de crèdit i podem pensar que hem arribat al final de la pel·lícula. Però és un truc més, perquè tot torna a començar i el ritme de la narració s’accelera encara més i es fa frenètic, tant per les imatges com pel contingut ideològic. Això és exactament el que demanem al cine, espectacle i sorpresa.

Tenim un biotip esbojarrat, entre hiperrealista i satíric, que podrà agradar a tothom sigui quina sigui la seva ideologia, però amb vocació crítica. Una obra que queda a mig camí entre la ficció i el documental, que recorre a formats “domèstics” per donar versemblança a algunes imatges gravades. Podríem dir que és més assequible que el seu anterior treball, “La gran aposta“; això no obstant, en la mateixa línia de denúncia i mantenint la mateixa distancia on la crítica fuig de l’extrema parcialitat.

El film se sustenta en gran part en la increïble mimetisme que fa Christian Bale del personatge, per fer-lo seu es va haver d’engreixar 25 quilos, i a més cada dia li calien dues hores de maquillatge, això en la forma, però també en la parla i el gest, una gran feina. Aquesta excel·lència la comparteix el protagonista amb els altres actors que l’acompanyen que també calquen els seus personatges.

En resum, una obra prou consistent per a ser de visió obligada per tots els amants del setè art. Recomanable.

USA 2018 (2 hores, 12 minuts)
Direcció: Adam McKay
Guió: Adam McKay
Actors: Christian Bale, Amy Adams, Steve Carell, Sam Rockwell, Jesse Plemons, Eddie Marsan, Alison Pill, Stefania Owen, …