Un primeríssim pla de la protagonista, l’Elizabeth Sloane, interpretada per Jessica Chastain, ens mostra un rostre ple de colors càlids, de força, una mirada penetrant i segura, un rostre impassible que parla com si estigués recitant un “mantra” amb veu calmada i segura:

“Fer lobbies vol dir anticipació, actuar abans que ho facin els teus oponents i no fer cas als seus contraatacs, anar sempre per davant d’ells i no jugar la teva basa fins que ells ja hagin jugat la seva”.

“Això millor que no ho diguis davant del jurat”,

sentim que li diu una veu en off, la veu del seu advocat

Un parell de seqüències més tard la veurem asseguda en el cotxe i completament maquillada, ara amb la cara blanca i pàl·lida, com una geisha, absolutament inexpressiva, però amb una mirada tan matadora com abans. Aquest és el magnètic inici de la cinta.

L’Elizabeth és una executiva implacable i incansable que treballa dia i nit, amb un equip jove i motivat al seu costat que l’adora, i que al mateix temps ella maltracta. Però que cada dia ells aprenen coses noves i en el fons són feliços. Ella els pressiona per aconseguir els seus objectius al preu que sigui. Acostumada a l’èxit té una confiança absoluta en ella mateixa, el treball és el cent per cent de la seva existència perquè no té vida privada ni relacions personals més enllà de la feina. Gaudeix amb el que fa, transitant sempre en el límit de la legalitat, ultrapassant sovint l’ètica i les bones pràctiques, ja que per ella la feina en un repte intel·lectual absolut, però no suporta els insults a la intel·ligència de les ments estretes. Per això, quan el seu cap li proposa treballar pel lobby favorable a les armes, es fa un tip de riure, és més, els insulta a la cara, perquè pretenien usar el factor femení per fer créixer el seu producte, plantejament que ella troba, alhora, tant ridícul com inacceptable. El mal rotllo generat amb el propietari de l’empresa on treballa i una oferta reptadora faran que acabi treballant exactament en el costat contrari, en un grup que pretén recolzar una llei per regular les armes de foc.

L’enfrontament serà terrible. Ella utilitzarà tots els seus recursos, manipulant i trepitjant, si cal, als del seu propi bàndol. Ràpidament, anirà guanyant terreny a l’adversari però la diferència de mitjans i d’adhesions és descomunal; a l’altra banda, atemorits pels seus progressos, enterbolits per la seva ombra allargada i ofesos en el seu amor propi per al seu menysteniment, emprendran una caça a la persona amb l’objectiu de destruir-la tant professionalment com humanament. Ja tenim servit, per tant, un thriller polític al bell mig de la democràcia americana on es barrejaran tant interessos polítics, com econòmics, una lluita desigual entre una persona sola i un dels lobbies més poderosos d’Amèrica.

El film és trepidant i àgil, cosa que aconsegueix el director jugant amb salts temporals i diàlegs ràpids que no donen respir als espectadors, fins al punt de pensar que t’estàs perdent alguna cosa. Però la realitat és que només vas tenint informacions parcials, tal com fa l’Elizabeth, sempre hi ha una part que el guionista es guarda per deixar-la anar en el moment apropiat per assolir un impacte ferotge. És el món de l’intriga política, de la corrupció, de les clavegueres, un món obscur, que ens farà pensar en aquella famosa frase escoltada a casa nostra:

“Jo, ministre, soc partidari d’assestar el cop quan amb ell matarem a l’animal”.

Com molt sovint passa, la realitat supera a la ficció, perquè a la ficció el que la fa la paga.

Ni el guió ni la interpretació et donen peu a sintonitzar amb la protagonista, ja que l’únic principi que té és el seu afany de victòria sense importar-li el preu a pagar, però és clar, ella defensa, com a mínim teòricament des del nostre punt de vista, l’opció més justa. El que si és admirable, és la seva capacitat depredadora. Això recorda una frase de la pel·lícula Alien, la bona, la primera, en aquella seqüència on l’androide, amb el cap separat del cos a sobre d’una taula diu referint-se a la bèstia:

“Admiro la seva puresa” 

perquè així mateix la protagonista sembla nascuda per guanyar, és una “terminator” implacable. Potser d’aquí pot sortir la nostra possible admiració des d’una basant quasi mitològica; l’home té tendència a lloar aquells que estan per sobre de la majoria: Als déus, als herois, als atletes, als esportistes, als líders, tal com passava des del temps de la Grècia clàssica, tal com passava des de la nit dels temps; és part de la nostra cultura.

El cas orbita en la compareixença de la protagonista, davant d’una comissió ètica del Senat i no es posiciona ni a favor ni en contra en el tema de les armes. Fins i tot usa a un personatge secundari per donar arguments tan en contra com a favor, introdueix un dubte raonable per ella i per nosaltres també potser de forma una mica demagògica, sobre la tinència d’armes per part dels civils. De fet el dret a l’autodefensa està molt arrelat a la societat americana.

El que si és rellevant, és la seriositat en els procediments de control parlamentari i judicials, vull ressaltar la importància i gravetat que té per ells el delicte de perjuri, que comporta automàticament cinc anys de presó, cosa que, en aquest pais, sembla secundari tant per jutges com per l’opinió pública.

  • La narració se sustenta sobre dos pilars bàsics:
    • Primer; en la forma fragmentària de com ens expliquen la història. Usant salts temporals, on veiem esclats de llum en mig de la foscor i on sempre tenim una cara oculta que dona consistència i versemblança a la realitat. En un moment donat, davant d’un fet complex, només tenim part de l’informació, ningú té tot el temps tota l’informació, només en ajuntar les peces podem veure la imatge del trencaclosques.
    • Segon en la magistral interpretació de Miss Sloane que fa la Jessica Chastain, ella sola aguanta la història, és un espectacle la seva continguda sobreactuació i les seves controlades pujades de to.

En resum: Un divertiment intel·lectual tractat en clau operística, visualment encertada, ben dirigida i millor interpretada, una pel·lícula que no ens penedirem d’haver vist si ho fem amb la ment ben desperta i de forma atenta.

USA 2016 (2 h 2 min)
Direcció: John Madden
Guió: Jonathan Perera
Actors: Jessica Chastain, Mark Strong, Gugu Mbatha-Raw, Alison Ppill, Michael Shulbarg, Jake Lacy, Sam Waterson, John Lithgow,…